SANT LLUC 2018 ( II )

Com era d’esperar el meu post d’ahir ha provocat les primeres reaccions. Em satisfà però que em donen la raó en el general però com d,habitud es queixen de les formes. Es moment doncs d’aclarir i individualitzar els conceptes

El primer i fonamental es saber quin és l’objectiu de la col·lectiva. De fa anys diuen i asasveren que es mantenir el sentit de festa col·lectiva de tots els  artistes , afeccionats i professionals, i mostrar a al ciutat el que fan els seus creedors.

Curiosament l’any 1986, el primer d’aquesta època actual. Edició que sols va tenir 40 obres participants , d’elles quatre d’artistes que avui trenta dos anys més tard segueixen essent participants de la mateixa (Mariano Cabellos, Manuel Cusachs, Parés de Mataró i Tomàs Safont Tria).  En motiu d’aquella edició Jordi Arenas era entrevistat a Crónica de Mataró i explicant els orígens de la col·lectiva , deia:

“L’any 1947 i degut a l’èxit de participació i el gran nombre d’obres presentades es formà una comissió amb Marià Ribas. Marcos Zaragoza, Manuel Cuyàs i, jo i el meu germà. S’ acordà admetre tots les tendències  però només s’exposarien aquelles obres que gaudissin d’una qualitat mínima. Alhora també es tenia en compte l’autor. Si no era professional es mirava que estudiés arts plàstiques i que s’hi volgués dedicar ”.Ens trobàvem doncs amb un doble control: qualitatiu i de professionalitat

Igualment Arenas parla de la possibilitat de descobrir algun artista jove i ho exemplaritza amb Manuel Cusachs per qui la sant Lluc va ser un veritable trampolí.

Ara, quaranta anys més tard la nova “raó” del Sant Lluc, no acompleix en res amb els criteris de qualitat `i de possibilitat de ser rampa de llançament.

En el camp de la sorpresa, sols podem situar el nom de Gemma Esclusa i els dels alumnes de batxillerat  Anna Viciano i molt especialment Maria Díes. Poca cosa a fe de Déu.

I en el que pertoca a qualitat, si deixem de costat a Parés i Cusachs les dues úniques “patums artístiques” presents, podem demanar atenció en escultura a Mariano Cabellos, Pol Codina , Josep Mª Gomis i Agàpit Boràs. Joan Poch en ceràmica i Miquel Ortega en mosaic i en el camp del gravat , el més ben representat de l’exposició, mostren nivell Marta Cuixart, Catherine Lorton ,Cecilia Morales, Joan Rossell i Olga Serral, amb Eduard Huertos i Margarida March, tots amb obra abastament coneguda.

Pictòricament sols Glòria Badosa, Anna de Jaime, Oriol de la Hoz, Carme Fageda, Joan Hortós, Daniel LLin, Eduardo López de Haro Antoni Luis, Francisco Padilla, Tomàs  Safont Tria, Jordi Santamaria, Sussi Vilaseca i molt especialment Mònica Vilert, dominant la resta,  amb unes obres que no depassen els mínims de qualitat o que es mouen en una qualitat per sota de l’habitual dels seus creadors.

En resum no s’assoleix ni el 30% el nombre d’obres que tenen una qualitat digne i la sorpresa és inexistent. Per tant, encara que amb benvolença hi afegim uns pocs artistes més que presenten obres inferiors a la seva habitual vàlua, arribarem a tan sols una tercera part d’obres dignes d’una important exposició. 

malament anem 

Però cal fer una altra lectura molt important. El Sant Lluc és l’exposició més visitada de Mataró. I per a molts és l’única exposició que visitaran en un any. I una associació cultural els hi ofereix una mostra de tant baix nivell. Inacceptable del tot.

Altre cosa es la pocavergonyeria dels artistes qualificats que ara rebutgen allò que quan començaven reclamaven amb desig.  Uns per ser i considerar-e superiors , però el pìtjor és el bon grapat de no participants esperant que la seva absència els agrupi i anivelli amb els grans.

Si el sant Lluc no ofereix ni qualitat , ni capacitat de sorpresa, ni mostra la realitat  sinó artística , sí plàstica, de Mataró, algú m’explica per a que coi serveix.

Per tant el corol·lari és ben senzill un sant Lluc com l’actual ha de desaparèixer forçosament ja que és nociu per l’art , la ciutat i els ciutadans i cal renovar-se i reinventar-se , i potser la col·laboració Municipal ara i avui seria ben necessària.

I ara retopem amb raonaments, no amb il·lusions infantils