50 ANYS DE CRÍTIC AL SANT LLUC

 

 

Com podem veure a l’encapçalament d’aquest article, aquestes son les fotos de la  pàgina 11 del diari de Mataró del 23 d’Octubre de 1973, just el dia en que un complia 22 anys, en la que apareix la crítica de la col·lectiva de Sant Lluc, signada per PIC II, que era la meva signatura per aquells temps i fins la mort del pare, de signatura PIC.

Aquella va ser la meva primera crítica de la col·lectiva de sant Lluc, crítica que no he deixat de realitzar amb l’excepció de l’any següent (1974) en que realitzant el servei militar, no vaig tenir ocasió de veure la col·lectiva. Per tant si tenim en compte que l’any 1984 no hi va haver col·lectiva, just aquest 2024, celebraré la 50 crítica de la col·lectiva d’artistes mataronins. Una xifra prou considerable i que penso celebrar , al menys íntimament.

 Anys de crítiques realitzades al Diari de Mataró, amb els seus diversos noms, al Maresme, al Capgròs, a Radio Mataró, a Ràdio Cadena 13, a Televisió de Mataró i els darrers anys en aquest blog. D’una o altre manera , un ha expressat la seva opinió al respecte del valor global de la col·lectiva i ha analitzat les millors peces presentades.

I la col·lectiva de Sant Lluc, docs em nego a  dir-li la falsa modernitat de “la Col·lectiva”, cosa amb la que coincideixo amb el 99% de visitants i participants, ja que per ells i nosaltres, aquesta és la sant Lluc . La nova nominació és una cursi aberració que sols pot haver sorgit en ment turmentada, i per tant segueixo amb la sant Lluc, que és per a mi sagrada en concepte i nom.

L’any 1983, any que va ser comiat dels “santlluqueros”, és a dir Boix, Pujol, López i Parés, deia en el catàleg de l’exposició , en el que hi prenia part al costat de l’organització, en Manuel Cuyàs, en Ramon Casas Peña i en Terri, el següent:

“ Sant Lluc, és el patró dels artistes, i també dels pallassos. D’uns i altre han estat curulls els Sant Lluc dels darrers anys. Sortosament aquesta manifestació sembla deixar els seus capgirells adolescents per anar a indrets a de maduresa.

El retorn a la seva casa nadiua, el Museu Municipal, ara Comarcal, és com un retorn a les arrels que el porta de nou al camí , del qual potser no n’havia d’haver sortit, el d’una realitat artística selectiva del qual sorgia vivificadora art, país i cultura.

No es pot comprendre l’art com element individualista, quasi folklòric, ans el contrari, sí com un element integrador i difusor d’una cultura tan ampla com es vulgui, sota la qual s’aixopluguen tota mena d’elements germinatius. Aquest i no altre podria ser l’ideari d’organitzadors i participants.

No és el moment de venturar fets. Les il·lusions moren massa v
egades però el repte ja està llençat. Artistes i públic tenen la paraula; I d’escoltes interessats, com no, unes entitats públiques o privades, que quasi sempre han fet orelles sordes al crit de l’art i de la cultura.

La realitat està aquí, descarregant defectes i empenyent il·lusions i futur. El camí, bo o dolent, el farem entre tots. Que tots, uns i altres, el sapiguem gaudir. Que mai més haguem de pensar en un sant Lluc patró dels pallassos. Dels artistes, SEMPRE.”

Serveixi l’ideari d’aquest escrit de fa quaranta anys per els moments actuals, en que a la prèvia i vist des de fora sembla que s’hagi perdut el nord, amb el ridícul canvi de nom de la col·lectiva, amb el lamentable ,per el venjatiu, oblit del record a Antoni Boix quan en va ser responsable durant tota una època, i amb l’afany de baixar nivell per acontentar a la massa.

Sant Lluc mereix molt més. Us ho diu un que amb aquest ja en porta cinquanta i les ha vistes de tots colors, i esperem seguir-les veient per poder-les analitzar i explicar, com farem ben aviat amb la col·lectiva d’aquest any.

 

I SI RECTIFIQUEM, ASSOCIACIÓ SANT LLUC?

 

No fa pas tant que l’Associació Sant Lluc per l’Art de Mataró va canviar de junta directiva. Els dirigents de la mateixa , encapçalats per Antoni Luis, van decidir , una mica cansats dels anys de conreu per l’art de Mataró, fer un pas al costat i va ser Isabel Llaquet qui n’ocupà la presidència, acompanyada actualment per set membres més  en els càrrecs directius, segons el weeb de l’entitat.

Crec que tots esperàvem que l’alenada d’aire nou renovés l’empenta, que s’estava esmorteint de l’entitat, però el resultat de la primera temporada pròpia ha estat del tot decebedora per el nivell i la qualitat de les mostres presentades, i ara quan pensàvem que superat ja el rodatge, les coses anirien cap a millor ens trobem per començar amb una nova i greu ensopegada amb el projecte de la col·lectiva de sant Lluc.

I li dic Sant Lluc, per que els hi agradi o no als organitzadors, és a dir No,  la mostra col·lectiva que aplega als artistes locals a Mataró sempre s’ha dit la Col·lectiva de Sant Lluc, d’ençà que el grup conformat per  Manuel Cuyàs, Marià Ribas, Marcos Zaragoza i els germans Jordi i Jaume Arenas l’organitzaren del 1946 al 1955,  i es mantingué el nom en la seva recuperació per part de A. Boix, Parés de Mataró, S.Pujol i E.López, que van ser coneguts com els santlluqueros que l’organitzaren del 1971 fins el 1983. El 1984 no s celebrà i des de llavors, és a dir des de fa 40 anys, l’han organitzat , primer en J. Puiggalí i alguns companys, fins que l’Associació Sant Lluc , que agafà el nom de la col·lectiva, se’n feu càrrec. Sempre amb el nom de “Exposició col·lectiva de Sant Lluc”.

L’any passat amb la nova direcció, i com volen fer un punt i apart i marcar personalitat, l'exposició  canvia el nom per “Col·lectiva D’Art 2023” ,que aquest any , i segons les bases de la plana weeb de l’associació, varia de nou el títol de capçalera per anomenar-se, “la Col·lectiva”, llençant al fangar una història que, bona o dolenta, amb les seves absències i presències, permet esbrinar l’art fet a Mataró en el decurs dels darrers vuitanta anys.

No puc de cap manera, entendre aquesta dèria per canviar de nom, i estic segur que no ho entenen tampoc la gran majoria d’artistes locals, per el que m’agradaria molt s’expliqués públicament el motiu d’aquest, per a mi, “irregular” canvi de nom que no s’ha explicat públicament enlloc i que malgrat tot no ha cuallat en absolut ja que hom segueix parlant de la Sant LLuc.

Igualment em sorprèn molt que aquest any  hi hagi un sol homenatge a un artista mort en els darrers dotze messos. Homenatge, per altre part ben merescut per a l’artista Diego Guirao  a qui vaig tenir l’honor de recuperar per a la ciutat en l’exposició Tempus Fugit i amb qui vaig mantenir intens contacte fins la seva mort.

Curiosament però, el 25 de setembre de l’any passat, en plena Sant Lluc, perdó “Col·lectiva d’Art 2023” , ens va deixar Antoni de Pàdua Boix, que va ser un dels santlluqueros que havien organitzat la mostra de 1971 a1983, com explicàvem abans. Un artista que per la seva relació amb la col·lectiva sant Lluc ha de tenir un espai de record i homenatge , absolutament obligat, en la mostra per la que va treballar de manera personal i intensa durant aquells anys. Ara sembla que l’organització li negui el seu dret i menystingui el seu treball per la consolidació de la mostra col·lectiva.

L’organització del sant Lluc està a temps de rectificar. Ho farà?. Tinc els meus dubtes, encara que si ho fes tindria una gran joia en la que serà la meva 50 edició en la que participaré amb la meva crítica, superant abastament a qualsevol artista participant en nombre d’edicions. Una xifra important de la que n’estic molt orgullós. i de la que obviament, tampoc ningú recordarà.

 

COL.LECTIVA D’ART 2023. ANTIGAMENT DITA “LA SANT LLUC”

 

Un , anava avui amb il·lusió  a visitar la col·lectiva de Sant Lluc d’enguany, tal i com fa justament 50 anys ( 1973) ho vaig fer per primera vegada de manera oficial i vaig realitzar la meva primera crítica a aquesta col·lectiva.

Encara que no son 50 si no 49 les crítiques que amb la d’avui hauria fet a la Festa Major de l’art mataroní, ja que en el 1974 vaig fer la mili i no vaig poder assistir-hi, i  en el 1984 no hi va haver col·lectiva després de que varen plegar els nomenats com “santlluqueros”, és a dir, A. Boix, E.López, Joan Parés i S. Pujol.

Hi anava amb el desig de veure que es cou en aquest Mataró artístic d’ara mateix, encara que vista la llista prèvia de la mateixa els dubtes qualitatius em dominaven. Però en quan he arribat, i després dels penosos discursos inaugurals , passejant per la mostra m’he trobat amb un titular que demostrava de manera ben evident que no estava a l’habitual col·lectiva de Sant Lluc, en honor al patró dels artistes i organitzada des de fa vint-i-quatre anys, si no vaig errat, per l’Associació que porta el seu nom, si no que l’associació que enguany ha canviat de direcció, ha decidit canviar també el sentit expositiu i ha organitzat una exposició de títol tan neutre i eteri com “COL.LECTIVA D’ART 2023”, carregant-se la història de bona part de l’art mataroní.

Per tant, i seguint les directrius del títol que l’hi han donat els organitzadors, ja no podem parlar ni comentar , i molt menys criticar, les importantíssimes absències de la mostra  per la senzilla raó que ja no estem davant La Sant Lluc de sempre, si no d’un altre col·lectiva de 80 autors, que no pas artistes ,que inaugura anyada i nom. I així ho farem.

Aquests autors, dels que en sobren la meitat, per poder parlar d’artistes, presenten una col·lectiva difosa , sense lluentors especials i amb la mediocritat com a nota mitjana. D’entre ells un ha garbellat, per poder destacar a P. Bàguena, C. Boleda, E. Casado, A. Chaves, M. Duran, LL. González Viza,  A. Jaime, F.X. Llorca, V. Luccioni, M. March, T. Martí, . M. Montserrat, J. Nin, R. Pla, E. Punsola, T. Safont Tria, L.Mª Segura, O. Serral, J. Simon, S. Vilaseca i M. Vilert. 

Una vintena d’autors amb obres potents que responen perfectament al seu camí habitual. Unes obres que per elles mateixes donen potència i força a una col·lectiva intranscendent un cop més per l’acceptació de treballs de gent que està molt lluny  de ser considerada artista i que son uns simples pintors de diumenge o de treballs artístics i que de cap de les maneres haurien d’ocupar un espai en una col·lectiva dedicada a sant Lluc, patró dels artistes,  però, ah perdó, que ja no  és aquest el cas,  que és simplement una col·lectiva, suposo que per obrir temporada.

I com que d’això es tracta, millor ni tan sols nomenar el llarg llistat d’artistes mataronis de reconegut nivell i qualitat que no exposen en la mateixa. Ells amb la seva absència son els que més es noten a faltar.

Sortosament l’associació Sant Lluc ha decidit homenatjar a Pere Casanovas, el reconegut escultor mataroní, amb la presència d’un petit mostroari del  seu fer, especialment amb peces de mida petita i que esdevenen en la gran estrella de la mostra i mereixen tota la nostra atenció i aplaudiment.

Esperem que l’Associació Sant Lluc, reaccioni davant el greu error d’enterrar una col·lectiva històrica i tingui a bé fer-ne l’oportuna correcció , tant en el nom com en el tarannà general de la mostra. Si és de Sant Lluc sols hi poden participar artistes. I potser, per que en son molt conscients, justament per això han canviat el titular de la mateixa.

Acabem doncs com pertoca amb l’esperança de que arribarem als 50 sant Lluc. I com no amb el crit de rigor, que enguany tampoc s’ha sentit a la inauguració

VISCA SANT LLUC.

EL RETORN A LA TRISTA REALITAT. SANT LLUC 2022

 

Joan Hortos

L’any passat i en motiu de celebrar-se el 75 aniversari de la col·lectiva , la comissió organitzadora de la mateixa va pregar insistentment als artistes mataronins més importants i reconeguts, que habitualment  no acudien a la trobada , la seva col·laboració participativa per donar llustre a l’efemèride.

La resposta dels mateixos va ser unànimement positiva i així es va gestar una exposició excepcional, en la que s’aconseguí l’equilibri entre art qualitatiu i el popular que era i segueix essent, crec jo, l’eix del concepte de la col·lectiva. Un eix que ha virat massa vegades cap el populisme deixant en segon terme la qualitat.

obres de Monica Vilert i Alexandra Chaves

Va ser una col·lectiva important ja que mostrava perfectament al visitant el nivell qualitatiu de la plàstica local conformant-se una exposició perfectament exportable per a la resta de contrades de Catalunya, i que assoli un rotund èxit.

Un mantenia la il·lusió , que no l’esperança, de que els artistes locals top haurien copsat la lliçó  i havien entès que la participació en la Sant Lluc , i més en l’entorn i conseqüentment en el nivell col·lectiu que s’assolia , formava part d’una obligació  moral com a ciutadans que volen el millor per la ciutat en la que viuen. Però ha quedat ben clar que no. Que l’ego artístic domina pel damunt de tot i consideren que anar al Sant Lluc implica una davallada tal de la seva autoestima creativa que els fa repudiar  la seva participació.

T. Safont -Tria

Així el Sant Lluc 2022 és un retorn al passat amb una mostra de nivell fluix, amb poca “chicha” de qualitat i molta morralla que no hauria d’estar penjada de cap de les maneres, si atenem a que es tracta d’una col·lectiva d’artistes que honoren al seu patró  i evidentment és impossible aplicar el qualificatiu d’artista als autors d’una massa nombrosa quantitat d’obres.

Sussi Vilaseca

Sortosament  l’aprovat s’aconsegueix ja que els artistes que si mereixen l’apel·latiu, han aportat a la col·lectiva obres de nivell i qualitat el que salva el global , però en un conjunt en el que per primera vegada en molts anys no existeix cap sorpresa. No hi ha cap nom desconegut que aparegui amb un detall que cridi l’atenció i generi l’espurna de la novetat i ben pocs son els autors que trenquen la seva zona de confort amb aventures que puguin albirar un  petit gir en la seva trajectòria creativa.

G. Badosa

Sense aquestes espurnes i davant l’absència de nous i joves creadors, la sant Lluc d’enguany lamentablement esdevé una mostra freda, avorrida i rutinària  de la que cal destacar per damunt de tot l’homenatge a Joan Hortos, present mitjançant un variat mostrari que per se mereix la visita a la sala.

L’art viu, agosarat, valent, crític i espiritual d’en Joan generant un misteri permanent hauria de ser exemple per els adotzenats creadors presents a l col·lectiva.

Toni Marti

Miquel Ortega

L’altre apunt a destacar varen ser les paraules de Xesco Gomar, regidor de Cultura, en relació a que esta engegant  una remodelació dels espais expositius i de la relació de Cultura amb l’art mataroní. Ja sabem que les paraules massa vegades se les endú  el vent, i com exemple estan totes les declaracions d’intencions que Bote ha anat desgranant en les inauguracions dels darrers anys. Li vaig preguntar al regidor si de veritat creia en el que havia dit. I em va assegurar que aquesta vegada anava de veritat. Tingui per segur que li retoparem contundentment quan passi el que tots pensem, que seran foc d’encenalls.

Olga Serral

Resumint , un Sant Lluc d'enguany és un deja vu que esdevé patata calenta per a la nova junta de l’Associació que ha de decidir el seu futur. Per a mi està clar: Renovar-se o morir. Aposto per la primera opció . i ho dic amb el dret que em dona  el fet de que si considerem la critica com a part  de la col·lectiva, en soc el participant més veterà amb 48 presencies.

 

Col·lectiva Sant Lluc 2022

Ateneu Fundació Iluro

Del 15 de Setembre al 30 d’Octubre de 2022

 

 

 

 

COL·LECTIVA SANT LLUC 75 ANYS D,HISTÒRIA

 

Auca dels santlluqueros amb dibuixos de Cuyàs, Novellas i Parés

 Com que els organitzadors no ha cregut convenient celebrar l’aniversari amb presència de cap mena de fons documental, (catàlegs, cartells, obres que van servir per portades, crítiques, fotografies etc.) a un li ha picat la curiositat i s’ha capbussat una mica a l’hemeroteca  per conèixer el desenvolupament històric de la mostra, i aquí teniu el resultat..

 Primera època

catàleg 1977. Autor Antoni Boix

El Sant Lluc naixia en el 1946 però no tenim documents periodístics que ho expliquin  ja que el diari de Mataró no reapareixeria després de la guerra fins 1948. Desconeixem per tant ( caldrà amb temps fer recerca en algun arxiu de catàlegs) notícies de les dues primeres edicions en el que pertoca a participants, qualitat, resposta ciutadana.., però si sabem com es va gestar  i quina va ser la seva filosofia. Això és possible gràcies a una carta al director que Jaume Arenas publicà en el Diari de Mataró el 4 de desembre de 1976 en resposta a unes declaracions de Guerau Calabia en el mateix diari, que atribuïa el Sant Lluc a Rafael Estrany i deixebles.

Puntualitzava Arenas que R. Estrany no sols no tingué res a veure en l’organització del Sant Lluc, ans també que no n’era afí i no va participar en cap de les deu edicions d’aquella primera època.

Catàleg de 1981 dedicat a l'escola Arts i oficis

informava que la comissió organitzadora estava formada per M.Cuyàs, M.Ribas, M.Zaragoza i el germans Jaume i Jordi Arenas. I remarca que no sols es tractava d’una exposició ja que alguns cops es completava la festa amb recitals poètics, concerts, xerrades d’art... “Ya desde el principio se dió entrada a todos los que con más o menos asiduidad cultivaban el arte a nivel de professional, de formación o de simple aficionado para así descubrir nuevos valores. Esto trajo no pocas contrariedades y sinsabores, porque representava romper un círculo muy restringido y cerrado, que existia entonces para las col·lectives locales. Naturalmente, se impuso después y de forma escalonada una selectividad imprescindible para lograr en pocos años unas exposiciones de nivel medio acceptables”.

“ Fué lamentable que esta finalidad no fuera comprendida ni aceptada por muchos. No obstante los organitzadores fuímos conscientes de haber hecho algo muy positivo para el Arte de nuestra Ciudad”.

Aprofita els paràgrafs finals per destacar que en aquells anys varen exposar un centenar d’artistes locals , entre els que amb el temps van arribar a destacar noms com  Villèlia, Cusachs, Pratginé, Santi Estrany, Terri...

carrtell 1975. Autor Parés de Mataró

Les primeres notes periodístiques apareixen en la 3ª edició ( 1948) en la que es parla d’una gran exposició amb 31 participants i 48 obres exposades.

A nivell d’inventari i curiositat direm que els participants foren: Jaume i Jordi Arenas, A. Boix, J.Casas, A. Casademunt, J. Castellsaguer, A:Coll, M. Cuyàs, J.M. Esquerra, S. Esquerra, C. Fradera, J. Finet , I. Lladó, J. Mas, J. Montells, J. Noé,J.M: Prat Giné, J. Puiggalí, J. Punsola, J. Reniu, M. Ribas, J. Rodón, M. Rovira, R. Sala, J. Soteras, E de Torres, F. D’A. De Torres, P. Viader,  A. Vidal, J. Vidal i M. Zaragoza.

A remarcar la presència d’un joveníssim Pau Viader que avui, depassats els 90 anys, segueix essent  protagonista en la col·lectiva actual, essent l’autor de més edat però no amb més participacions ja que per circumstàncies professionals va estar uns anys allunyat de l’art.

Acte inaugural 1975

L’any 1949 els participants pugen a 45 i les obres exposades son 68, mentre que l’any 50 el nombre es redueix  a 31 autors..

L’any 1955, darrer any d’aquesta primera època, els autors son sols 17: Els germans Arenas, Boix, Cuyàs, Cusachs, Digón, E. López, J.Lladó, M. Lladó, J. Noé, J.Pratginé, J.l. Rabassa; J. Recto, M. Ribas, E. Sola, Terri i M: Villèlia. 

Malgrat les bones crítiques de la col·lectiva, el desencís per la incomprensió tant per part d’alguns professionals, com per part dels afeccionats menys qualificats que quedaven fora de la col·lectiva, de no entendre la necessitat d’una fusió d’interessos van portar a que aquesta fos la darrera edició de l‘època inicial. Totes les exposicions s’havien realitzat al Museu Municipal.

 

Els santlluqueros.

inauguració 1976. D'esquerra a dreta, Un mateix, Herrero regidor de Cultura, l'alcalde Salas, els artistes López, Calabia i Pujol, Taio Maiol, director de la sala, i Terri.

L’any 1972, el grup que a posteriori seria batejat com el del “santlluqueros” formats per Eduard López, Antoni Boix, Joan Parés de Mataró  i Salvador Pujol decideixen recuperar la col·lectiva sota un format i filosofia semblant  i a la seva crida responen 48 artistes que a raó d’inventari foren: Els Germans Arenas, Bartra, Benítez, Boix, Buch, Cabot, Calabia, , Cardenal, Codina, Contreras; Cusachs, Domínguez, Esquerra; Estrany, Foni, Juliana Graupera, Halmolda, Jordà, Juncosa, E.López, Llibre, M. March, M.T. March, Pilar Marfà, J. Martínez, J. Munné, J. Noguera Massuet, J. Noguera Taberner, Novellas, Opisso, Ortiz, Pando, Parés de Mataró, Perecoll, Piris, Montse Poch, Puiggalí, Pujol, Rabassa, Recto, Safont Tria, Salvador, Terri, E.de Torres, Vilarrupla.

Valgui la llista per que hom pugui observar quins d’aquella quasi cinquantena han fet més o menys carrera en l’art mataroní. Igualment cal remarcar que 6 d’ells: Rafel Codina, Manuel  Contreras; Ricard Jordà, Margarida March, Perecoll i Tomàs Safont Tria , avui quasi 50 anys més tard segueixen en la nòmina de participants.

disseny de Parés de Mataró

La crítica parla d’un nivell acceptable de qualitat però remarca absències importants com Alcoy, Rovira Brull o Vilamanyà que haurien donat un toc de més actualitat i qualitat al gruix del presentat. Una queixa que esdevindrà un tòpic repetit fins avui mateix.

L’any següent 1973, els artistes exposats son 42, després d’una selecció prèvia per adequar-se a les mides del Museu. Destaquen la participació d’Alcoy, Pal, Lleonart o Vilamanyà  conreadors d’una linea d’avançada per l’època, i que son els destacats de la crítica junt amb Opisso, el germans Arenas, Costa, Cusachs i  Cardenal.

Notes enel catàleg per poder realitzar la crítica. 1978

En aquest any de 1973 signo la meva primera crítica del Sant Lluc , acció que he mantingut fins avui mateix amb  el comentari pertinent al blog, amb l’excepció de l’any 1974 en que el servei militar m’ho va impedir.  Aquesta és doncs la meva 49 critica de la col·lectiva , cosa que em fa la persona amb més participacions en la mateixa.

L’any 1974la sant Lluc acollia a 39 autors, que pujaven a 66 l’any següent (1975). L’any 1976 van ser 76 artistes que presentaren 100 obres (en aquelles edicions es podien presentar un parell de treballs) , per arribar en 1977 a 125 obres de 70 artistes. En aquesta edició deixen de participar Jordi Arenas i Manuel Cuyàs, que ja no tornaran en aquesta època. Curiosament aquests anys l’organització explicitava en les bases  que sols es podien presentar els autors que creguessin tenir una qualitat suficient per exhibir-se en públic. Per el que es veu, eren molts els creguts de si mateixos. L’any 1978 foren 63 els artistes exposats. En totes aquestes edicions anava augmentant el nombre i la qualitat de les absències que assoliren un nivell escandalós en aquesta darrera edició de 1978.

Catàleg 1979. Autor Salvador Pujol

Per això l’organització decidí crear un comitè de selecció format per  Santi Estrany, Josep Mach, Manuel Patricio, Miquel Reniu, Paco Rodón i Antoni Segarra. Entre les 105 obres presentades el jurat en seleccionà tan sols a 7. Les de  Josep Novellas, Parés , Perecoll , Rovira Brull, Carme Garolera, Raul Capitani i Pere Pujades.

Aquesta reduïdíssima selecció provocà un greu problema, ja que les bases eren explícites dient que sols es penjarien les obres seleccionades per el jurat. Davant d’això l’organització va demanar una certa laxitud , fer que acceptà el jurat ampliant el llistat a 35 obres. Però com que succeïa que algun dels organitzadors quedava exclòs , no va ser acceptada la proposta. Tot va acabar amb un afegitó a l’acta dient que per conservar l’esperit de participació popular es miraria que totes les obre tinguessin cabuda a la sala d’exposicions. Les set obres seleccionades varen obtenir lloc preferent i la resta va omplir a rebentar l’espai expositiu. Es va perdre així la gran oportunitat de fer una dràstica exigència de qualitat que hauria donat un altre aire a la col·lectiva.

Malgrat això la polèmica es desfermà i Jordi Cuyàs fins i tot va retirar la seva obra ja que considerava que no havent estat seleccionada no tenia dret a ser exposada.

Aquesta laxitud va portar a que a l’any 1980 fossin 115 els participants i el 1981 s’assolís la xifra de108 que baixen al centenar en la següent edició.
L’any 1983 son 74 els participants, xifra reduïda per selecció ja que la col·lectiva passa de la sala de la Caixa Laietana de la Pça de Sta Anna al Museu de Mataró. La raó eren les obres que haurien de traslladar la sala d’exposicions de l’entitat bancaria a un nou espai expositiu a la Riera, al costat de l’Ajuntament.

Catàleg Sant LLuc 76. Autor Guerau Calabia

Les ensopegades conceptuals en la decisió del camí a seguir de la col·lectiva van desencisar als organitzadors que sempre havien dit que feien una acció de suplència i decideixen donar per acabada la seva tasca. Però les seves intencions d’un futur municipal de la col·lectiva quedaren estroncades davant la desídia de Manuel Cuyàs fill ( director el Patronat Municipal de Cultura) i de Carles Marfà (director del Museu) que inclòs es van negar a acceptar fitxers i documentació que recollia  els seus 12 anys d’activitat. Ara fa uns anys, Parés de Mataró va lliurar a l’actual Associació de Sant Lluc tota aquesta documentació. Aquets refús va crear moments de molt alta tensió que van fer perillar aquella edició malgrat ja estava penjada i s’estava en ple acte inaugural.

 

ÈPOCA ACTUAL.-

L’any 1984 no hi va haver col·lectiva que revifava l’any següent de la mà de Marcel Roca i Albert Alís a la nova sala del Foment amb tan sols 31 obres per esclatar en una nova etapa l’any següent de la mà de Jordi Puiggalí, Jordi Arenas i Josep Noé.

Catàleg 1978. Autor Eduard López

Una època que durà fins 1998, amb 14 edicions i una seixantena d’obres exposades. Un nombre molt més baix que en l’anterior etapa ja que les dimensions de la sala no permetien un nombre més elevat. Existia un jurat de selecció que havia de triar un nombre indeterminat de peces que havien d’omplir de manera total les possibilitats expositives de  l’espai. Fins i tot aquesta xifra d’obres acceptades obligava a fer exercicis compositius per a distribuir les obres en un cert concepte visual per ser gaudit per el públic. Un tetris artístic compositiu, pe entendre’ns.

Aquesta davallada de numero de participants, afavorí la millora de la  qualitat de les edicions encara que es mantingué la de per se eterna dicotomia , entre absències i presències.

Sant Lluc2020. Obra de Josep M. Gomis

D’entre els nombrosos fets que podrien comentar-se crec que paga la pena recordar aquella edició en la que el jurat després de triar les obres escollides pera  la sala, va decidir que tota la resta estaria penjada conformant un puzle artístic en les parets que donaven al carrer lateral de la mateixa., creant així un contemporani “saló dels refusées”, fet que crea una altíssima polèmica. Alguns d’aquests artistes van considerar aqueta decisió una humiliació total, mentre que d’altres van estar molt contents  ja que deien tenien molta més visibilitat que en  estar entre els artistes triats.

A l’any 1999i després de 14 edicions els organitzadors  van cedir els “trastos” a l’actual Associació de sant Lluc que han mantingut viva la col·lectiva fins ara, seguint cercant el difícil equilibri entre qualitat i populisme, apostant per els joves i els més diversos col·lectius artístics.

 Però com que això ja ens queda proper i ho podem trobar tant en els nostres records com a  la xarxa no m’esplaio amb més detalls , cosa que si he fet en èpoques més pretèrites , en el convenciment que aquest sant Lluc és continuació en fons i forma d’aquell primer que naixia  ara fa 75 anys i del que avui joiosament en podem celebrar l’aniversari.

 

COL·LECTIVA SANT LLUC 2021.-75 ANIVERSARI

 

El passat dijous, a la sala d’exposicions de la Fundació Iluro, s’inaugurà l’edició d’enguany de la tradicional Col·lectiva de Sant Lluc que aplega als autors mataronins i que enguany celebra el 75 aniversari del seu naixement, encara que sigui aquesta la seva 59 edició ja que no es celebrà en el interval de 1956 a 1971, i tampoc el 1984.

Obres de Rosa Codina i Perecoll

Per començar cal dir que l’actual edició és sens dubtes la millor edició del segle XXI i podríem afegir un parell de dècades més enllà. Es així ja que en aquest aniversari s’ha aconseguit la participació del que podríem dir la crème de la crème de l’art local, que a més ha respost en la seva majoria aportant obra de qualitat, arrodonint-se l’exposició amb artistes potser de no tant nivell però amb la suficient dignitat com per que la seva obra fos exposada, amb el que s’ha aconseguit apujar i molt la vàlua de la col·lectiva , tant per l’augment del segment qualitatiu alt, com per la desaparició d’aquelles obres infumables que apareixien, a voltes en nombre molt elevat, en les anteriors edicions.

Aspecte general de la sala

S’ha aconseguit així l’equilibri entre art qualitatiu i el popular que era l’eix del concepte fundacional de la col·lectiva. Un eix que ha virat en tots aquests anys massa vegades cap el populisme deixant en segon terme la qualitat. Repassant hemeroteca , podem observar com queixes que es produïren en les primeres exposicions, es repeteixen en les edicions dels “santlluqueros” i segueixen vives avui mateix.

Obra de Mônica Vilert

El gran problema del sant Lluc ha estat trobar l’equilibri entre els artistes “professionals” i els que no ho son, que actualment depassen amplament el concepte de “domingueros”  que se’ls atribuïa en anteriors dècades.

Obra de J.M:. Codina

Repassant hemeroteques  m’he trobat amb una carta al director de “El maresme” signada per R.Capitani, Parés, S. Pujol, E. López, J.M. Codina, Terri i altres signatures que no s’expliciten que en el 1982 amb el títol de “El Sant Lluc no és el que diu Pere Pascual”, expliciten el rebuig a la meva exigència d’una col·lectiva de qualitat, front la defensada per aquells artistes i l’organització d’una col·lectiva estructurada en el popular a la que s’haurien d’afegir si ho creien convenient els autors “professionals”.

Obra de Mia Llauder

Enguany, i parafrasejant aquell titular, hauríem de dir “EL Sant Lluc tendeix a ser el que diu Pere Pascual”, ja que l’actual edició s’ha estructurat en la forma que un ha defensat durant 40 anys. S’ha convidat als professionals, aprofitant l’avinentesa de l’escaient aniversari, i s’ha arrodonit la participació amb el gruix d’artistes “populars” que han respost a al convocatòria. Òbviament les dimensions espaials han fet la resta , i han deixat fora de la col·lectiva un bon nombre d’afeccionats, que estic convençut no assolien , ni de bon tros, els mèrits suficients com per ocupar lloc en aquesta festa de l’art.

Obra de Pere Bàguena en primer pla

Així ens trobem amb un gruix d’autors que en el cas dels “top”, per el general, i amb poques excepcions, no ha fet ús de repertori i sí en canvi han triat una peça valuosa i de qualitat que llueix amb llum pròpia i entre les que vull especialment remarcar les de J.M: Codina, Mia Llauder, José Luís Paz “Fo”,Perecoll, Jordi Prat i Mònica Vilert , per la seva especificitat i potència.

Obres d'Enric Punsola i Alberto Romero

Igualment han estat especialment plaents per el d’esforç i innovació personal que signifiquen, els treballs d’Esther Aliu, Pere Bàguena, Anna de Jaime, Carme Fageda, Michèle Lepape, Antoni Lleonart, Catherine Lorton, Margarida March, Toni Martí, Cecília Morales, Joan Pascuti, Enric Punsola,   David Vergés I Susi Vilasca, així com el magnífic treball escultòric d’Albert Jaime i l’evolució cap a l’abstracció de Jordi Torrent.

obres de Jordi Torrent i Josep Serra.

Enguany el conglomerat  ,molt més compacte que en anteriors edicions h,a fet disminuir el nombre de sorpreses que s’han limitat a  la talla d’Uros Bozic, la fotografia digital tunejada de Carles Cuscó , la vitrofusió de Fredye Díaz, el paisatge especial de Paul Waring la recuperació de Lola Albararcín, després de més de 30 anys desapareguda del món artístic local i la instal·lació de La Destil·leria protagonitzada per Anna Aluart I Carme Roher

Instal·lació d'Anna Aluart i Carme Roher

Si a aquests vímets afegim la bona retrospectiva de Pol Codina, per més que un cregui que aquesta convidada del Sant Lluc hauria de ser per un autor amb ampla trajectòria i a modus d’homenatge, la presència del grup Alterarte i la del taller de Gravat per més que un també cregui com innecessària la seva individualització ja que els seus membres ja exposen en l’apartat general, haurem de convenir que la col·lectiva d’enguany ha sortit ben arrodonida en la sempre difícil conjunció d’interessos del organitzadors i artistes.

Instal·lació de Esther Aliu

Ara sols falta que aquest esperit gestat per l’aniversari es mantingui en ambdós cantons. Que l’èxit i el nivell del conjunt permetin  fer veure  a tots que aquesta és la col·lectiva que la ciutat precisa i que pot exhibir amb orgull pel seu estimable valor i per que alhora representa en bona part la realitat plàstica de l’art mataroní i que per tant ha d tenir continuïtat en el conceptual.

Escultures de Pol Codina

Un esforç important es presenta per l’organització. Si l’any vinent tornem al passat, serà la mort definitiva de la col·lectiva. Un esforç al que en caldria afegir un altre com és el de vestir amb actes la mateixa, tal i com es feia en temps iniciàtics.

S’aconseguirà?. Així ho esperem, però mentre gaudim d’aquest Sant Lluc 2021 que ha retornat a la qualitat com a  meta i a la funció social de presentar el bon art dels magnífics artistes que tenim a Mataró a la ciutadania.

Un sant Lluc que ens convida a cridar ben alt. VISCA EL SANT LLUC !!! VISCA L’ART !!!

Col·lectiva Sant Lluc 2021. 75 aniversari

Sala de l'Ateneu Fundació Iluro

del 30 de setembre al 7 de novembre de 2021