MATARÓ RET HOMENATGE A ESPRIU MITJANÇANT MANUEL CUSACHS.

 

Aquest passat dissabte a les 12 del migdia al Passeig del Callao just a tocar amb la Riera de Sant Simó, s’inaugurà el conjunt escultòric dedicat a Salvador Espriu obra de l’escultor mataroní Manuel Cusachs, que va morir ara fa quatre anys però que en vida ja l’havia deixat enllestit.

 L’acte inaugural va ser una demostració del poder artístic , humà i ciutadà de l’escultor, i alhora de la ineptitud i incapacitat del Govern de la ciutat per tractar a l’art com element important en la cultura de la mateixa. D’ambdues coses en parlarem abastament Avui ho dedicarem a l’acte inaugural, mentre que el proper article el dedicarem  al mal ús que el Govern local fa de les possibilitats de l’art i dels artistes que viuen a la ciutat.

 MANUEL CUSACHS en la seva llarga i prolífica carrera va ser un gran escultor humanístic. La seva sèrie escultòrica “L’armari blanc” que presentà a la Pia Almoina , just al costat de la catedral de Barcelona, i que es presentà a la sala de la Caixa Laietana al desembre del 2007, ens mostrava el retrat de 33 catalans que havien tingut importància en la seva vida i com no ,entre ells s’hi trobava Salvador Espriu, de qui en realitzà el retrat l’any 1980 i que per a mi és un dels millors retrats fets mai per Cusachs i que responia perfectament a l’ànima del retratat.

Justament recordava el retrat del poeta en mig de l’acte inaugural. La saviesa del treball de les ulleres , l’orella , potent i amatent, que convidava a la conversa i marcava l’atenció del poeta i principalment l’ambient que trametia l’obra amb la imatge personalitzada i humanitzada d’un Espriu , era el més que vàlid i suficient aval a la realitat de la materialització escultòrica de la poètica d’Espriu, fet que Manuel Cusachs realitzà de manera plenament escaient i de la que ara en tenim mostra pública en aquest magnífic monument públic establert a la punta arenyenca de la platja del Callao de Mataró.

L’escultura de Cuscahs, convertida en homenatge mataroní a la figura de l’arenyenc Salvador Espriu,  està formada , segons informa el mateix ajuntament, per l’escultura de bronze “El curs de la vida”. L’estructura del “Portal”, que simbolitza un portal sobre el mar i l’espai, i una peanya sobre la qual van instal·lades les dues. La peanya està composta per quatre blocs de pedra de granit. Al bloc central hi ha gravat “A Salvador Espriu, poeta”. Al bloc situat a migjorn hi ha gravats els quatre primers versos de la poesia XXIV de “Llibre de Sinera”: Quan la llum pujada des del fons del mar / a llevant comença just a tremolar, / he mirat aquesta terra, / he mirat aquesta terra…”. Al bloc situat al cantó de llevant hi ha gravats els versos de la poesia V del llibre “Cementiri de Sinera”: “Pels portals de Sinera / passo captant engrunes / de vells records ...”.

Una monument potent , tant per les mides del mateix ( alçada de 5.75 m i pe d’uns 9.200 quilos de pes) com per la força que genera i representa el mateix poeta,  el seu retrat, i la significació literària del camí de la vida, elements tots ells que confegeixen una imatge potent i brillant , amb l’únic però, al meu entendre, de  no haver  filat en l’emplaçament.

Situat massa prop d’un farola que el descentra de l’entorn, crec jo que hauria estat molt més potent situar-lo directament d’esquena al mar en un angle esbiaixat que el situes en la línia d’Arenys. Petit defecte però que no empitjora l’obra i la col·loca en l’univers escultòric de la ciutat en situació de gran potència.

Important escultura ,aquesta de Manuel Cusachs  dedicada a Espriu, que els col·loca als dos en el petit univers escultòric de la ciutat coma peça a destacar. I és la demostració del bon saber escultòric del que n’era posseïdor l’artista mataroní.

Vagi doncs la meva felicitació a la família de l’artista que és qui ha posat més força en la realització d’aquesta nova escultura que honora perfectament al poeta Espriu, i a la seva obra, alhora que de retop ho fa també a l’escultor Manuel Cusachs i a la pròpia ciutat que l’acull.

LA PELL DE BRAU. RAÚL CAPITANI

Els espais expositius de les Biblioteques Públiques de Mataró, la Pompeu Fabra i Antoni Comas , presenten en aquets dies i fins el 15 de Novembre  en l’entorn de l’any Espriu, la sèrie de gravats que Raúl Capitani realitzà a primers dels anys 80 al voltant del poemari  de “La pell de brau”. Uns gravats que es publicaren reunits en una carpeta editada per l’Aixernador ( 1984) amb pròleg de Ramon Pinyol i Balasch.

Com molt bé va explicar el mateix autor en la seva xerrada que inaugurava la mostra , la seva atracció per “La pell de Brau” i Espriu va néixer en arribar a Catalunya de la seva Argentina natal de la que va marxar per raons polítiques. Va ser aquesta una atracció de tal intensitat que amb certa prestesa va realitzar-ne un bon grapat que presentà a la galeria Roger , que es trobava al Torrent de l’Olla en ple barri de Gràcia. 

Una magnífica exposició que recordo perfectament i que de fet va comportar la primera de les moltes crítiques que he pogut efectuar a l’obra de Capitani. Ara retrobem perfectament exposats un bon grapat dels treballs de Capitani , acompanyats dels corresponents poemes que els motivaren.

Sempre és difícil de confegir la mirada plàstica il·lustrativa envers una obra literària. Si en la novel·lística cada lector crea un imaginari físic i d’entorn ,en relació als personatges de la novel·la, quan el que es tracta és de fer translació plàstica d’un poema l’aposta es complica. I que a dir si quan el poeta és complex en la intenció i el text , com és el cas d’Espriu.

Davant d’això Capitani actua de la manera més intel·ligent possible que no és altra que mantenir la seva personalitat plàstica i adequar-la, sense perdre cap matís, a la lectura d’Espriu. Per això ens trobem amb aquestes obres barroques en el traç i la lectura , d’un expressionisme visceral en el que fa recaure tota la intensitat del poema i amb aquesta densitat d’intencions , en unes peces que sempre semblen en teoria massa curulles , però que alhora es veu perfectament que corresponen en el tot a aquesta idiosincràsia particular del concepte plàstic argentí, amb aquest drama latent i permanent , que a bon segur és on rau el lligam entre l’obra dels dos artistes.

Una exposició amb obra a la que en general no se li nota el pas del temps , el que demostra la seva vàlua , i que incita en gran manera , no tan sols a enfrontar-se en plenitud al poemari d’Espriu , ans també a cercar la plàstica d’aquesta autor argentí , tan arrelat entre nosaltres , que a bon segur coneix millor el ser i el sentir dels nostres petes , que no pas nosaltres mateixos.

Una exposició que s’ha de visitar i que finalment , i tal com va prometre Jaume Calsapeu , ve acompanyada d’un magnífic desplegable en el que s’evidencia el ser i el fer d’aquest bon artista i amic que és Raúl Capitani.

MATARÓ VIU

Dijous al vespre vaig arribar a casa amarat de suor. No era una suor de calor, que també ho era , ni era tampoc aquella suor de transport públic ni la provinent d’un esforç físic . Era aquella suor especial que els mataronins tenim quan estem tots ben apretats esperant la crida , amb els xics a dalt tot cridant als gegants que no n’hi ha prou, o després comptar no se quantes vegades fins a quinze mentre eixim Riera avall amb els gegants en el desvetllament. Era una suor que bé podríem definir com suor a mataronisme.

Era així ja que tornava d’assistir a dos actes en el que el mataronisme, aquesta manera de ser que ens converteix en mtv havia dominat per damunt de qualsevol altre consideració, en aquest cas literària i/o artística. Es tractava d’haver assistit de manera continuada a la presentació del llibre que la Pilar González Agápito (la PIli, com s’ha cansat de repetir en Manuel Cuyàs en la seva brillant presentació) ha escrit tot refent els seus records més íntims i vivencials en relació a la Pça Xica , el seu “pati d’estels” com deia el magnífic periodista que fou en Joaquim Ripoll i que va escriure un llibre de vivències parell, en aquest cas en relació al “seu” carrer gran d’Argentona. I a la presentació de les obres “espriuenques” del bon amic i gran escultor, en Manuel Cusachs, realitzada al Museu de Mataró.

Soc de poble i em sento de poble. He viscut a cavall d’un poble petit , com ho era l’Argentona de la meva infantesa i joventut, i un poble gran, que és el que no deixa de ser Mataró , i que mai deixi de ser-ho. I m’agrada aquesta vida de veïnat, de complicitats i coneixences que es produeix en aquesta proximitat. 

Per això entenc molt bé el desig del llibre de Pilar González , i el desig de compartir-lo de tanta gent que va  deixar en petita la sala del Col·legi d’Aparelladors, en una presentació magistral per part de la protagonista i , com no, d’en Manuel Cuyàs que encara que sembla no li acaba d’agradar , és el veritable cronista de Mataró, el Permanyer capgròs , al que ja s’acosta quan es passeja amb barret per els seus eixos central en ple hivern.

M’agrada teoria de les dues “matarós” d’en Cuyàs i en Salicrú. Em recorda el que em deia el meu pare quan m’aconsellava que no m’esforcés mai en fer content a tothom, que era impossible , i més a Mataró on tot té el duplicat i el contrari alhora. I em recordava que a Mataró hi havia Santa María i Sant Josep; els salesians i Valldemía; el cor de María i les capes ; les confraries dels Doloros i la Soledad; el Foment i la Sala Cabanyes ; els científics i la UEC ; el Mataró i la gàbia; el Laietània i els Lluïsos ; el casino i l’Sport; i com no, la Pça de Cuba i la Pça Xica.

Una presentació magnífica per un llibre magnífic que caldrà llegir ja que un , no pot oblidar-ho, prové d¡’aquest costat de la Riera , just a la frontera , però del carrer Nou , que això és pedegree.

I de Can Xammar a Can Serra on en la seva sala principal , curulla a més no poder, en Manuel Cusachs presentava per primera vegada a Mataró tota la seva col·lecció d’obres que un qualificaria com “espriuenques”. Espriu és un poeta complex literàriament i jo diria que encara ho és més si en parlem de la seva translació plàstica. El cert és que molts s’hi han acostat però pocs han vist reeixida la seva personal lectura. Un d’aquests pocs agraciats ha estat sens dubte en Manuel Cusachs .

En aquesta particular ocasió s’ha de dir de vell antuvi, i sense cap mena de sentiment contrari que la gent de Cultura s’ha lluït. Muntar una mostra d’aquest tipus és difícil. Ho han fet amb senzillesa, però amb intensitat. Han sabut jugar perfectament en la dualitat literatura / plàstica i a més han col·locat adientment la música del poemes cantats i així han confegit un muntatge modern, àgil, atractiu i el que és més important , planer per acostar a l’espectador al món d’Espriu i de Cusachs. Per tant, felicitats de tot cor.

De les escultures de Cusachs poc hi ha a parlar, doncs ja ho hem fet quan tocava. Ara , vistes en el context del temps , sempre important en el camp creatiu, Cusachs ens demostra la seva dual saviesa tant d’home de cultura com d’escultor i per tant traductor volumètric de sensacions i emocions. Unes obres. les seves, que ens parlen abastament de desitjos i il·lusions , però també de preguntes i respostes , o de preguntes sense resposta. Tot amanit en el sentiment textural d’un Cusachs clàssic i mediterrani , potser en el moment més visceral de la seva visió creativa.

Potser per això en arribar a casa no m’he estat d’anar a trobar-me amb el llibre que amb els poemes d’Espriu i les obres de Cusachs va editar “Àmbit” allà l’any 89 , és a dir fa quasi 25 anys. M’he sadollat com no amb les paraules de R.P.Balsch que en fa la presentació i m’he quedat amb la lletra majúscula i picuda de Salvador Espriu que ho encapçala tot.

Un “tot” magnífic que ningú s’ha de perdre. Cusachs i Espriu , sens dubte un binomi fet un , com ho marca el retrat del poeta que realitzà l’escultor. Un retrat magistral que hauria de ser lliço obligada per a tot aquell que gosi anomenar-se com retratista.

ANY ESPRIU

   



  Avui comença oficialment l'any Espriu. 


Res millor que fer-ho amb la mirada en el magnífic bust que realitzà Manuel Cusachs, veritable lliçó del que és un retrat en el concepte de la fidelitat al retratat i de  l'aprofundiment intern a la seva personalitat.

RAÚL CAPITANI / SALVADOR ESPRIU

Aquesta nit en Raúl Capitani ha inaugurat a l'espai capgròs una exposició d'obra recent sota el títol de "Otro mundo" . Demà ja en parlarem més abastament però avui vull recordar l'homenatge que va retre a Salvador Espriu mitjançant una carpeta amb dibuixos i gravats amb els que va il·lustrar "La pell de brau".

El resultat va ser una magnífica carpeta / llibre que va editar l'Aixernador  que venia acompanyada per un pròleg del poeta Ramon Pinyol i l'aquiescència del propi Salvador Espriu a qui va complaure enormement el treball de l'artista. De la mateixa es van tirar sols 175 exemplars numerats i 25 per a ús de l'artista . Corria els començaments de 1984 i l'obra gràfica correspon alls començaments dels vuitanta, és a dir fa ja més de trenta anys, i és un veritable tresor per aquells que tenim el goig de tenir un exemplar en la nostra biblioteca.

Enguany es celebra el centenari del naixement d'Espriu i per tant m'ha semblat del tot escaient anar reproduint en el decurs de l'any el seguit d'obres d'aquesta carpeta , començant ordenadament per la portada i el primer plec.