L’Antoni Lleonart té un passat amb històries tan al·lucinants com totes els seus
treballs fent pintura matèrica quasi estic
per a dir abans que Tàpies, d’un primitivisme intens creant uns mons i uns personatges espectaculars
i ben personals. I té un munt, milers diria jo, de dibuixos estructurats molt en
la línia centre europea de pre guerra, Però de fa temps que va abandonar
aquestes línies especials per dedicar-se al cànon a la pintura en teoria acadèmica
, però observada sota els eu prisma especial i particular.
I aquí el tenim de nou omplin el primer pis de l’Ateneu amb
un seguit de paisatges de les nostres comarques , en especial de la del Montseny,
i un bon gruix de dibuixos d’espais gaudinians amb els que ens demostra la
fermesa dels seus fonaments.
Antoni Lleonart sent
el paisatge com a cosa pròpia , però el seu sentiment no es detura en la
bellesa externa del mateix i sí en la força interior que atresora. Lleonart
buida d’anècdota el paisatge i es limita a copsar la seva ànima , expressant-la
amb tota intensitat. El paisatge de Lleonart esdevé així com un paisatge en
aparença neutre però en canvi està carregat fins el màxim de la potència
interior.
Un paisatge estructurat , tal i com molt bé explicita la
seva germana Núria, en el catàleg de la mostra, en la saviesa en l’ús de la llum
i el color, establerts amb l’ús i abús d’elements tan difícil i contradictoris en
el tema, com ho puguin ser el blanc i el negre que estructuren, dominant,
línies mestres amb les que bastir tot l’entramat pictòric.
El paisatge en el seu concepte tradicional i habitual, és
una estilística generada de fora a dins. La bellesa que genera per se és
captada per l’artista que la reprodueix sense intervenir-hi. Mimetitza estats i
situacions per comunicar amb l’espectador a frec de pell. Lleonart en canvi
genera el paisatge de dins a fora. Observa el paisatge, s’insereix en ell, n’elimina
l’anècdota i l’expressa pictòricament nu de qualsevol anècdota i de tot allò
que pugui distreure de la veritable essència, i és llavors quan apareix quest
paisatge en llibertat total, foragitat de tota lligadura estètica.
Un paisatge sense figures , però en el que en canvi la
presència de l’home s’intueix i se sent. Paisatges identificatius, propers però
alhora llunyans, que en els excel·lents mans de Lleonart assoleixen dignitat i
nivell i fan de l’exposició una veritable joia que cal fruir-la poc a poc,
descobrint en cada peça i en cada racó la gran i veritbale lliçó que ens
ofereix l’artista.
Una exposició que recomanem
fervorosament.
Felicitats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada