JOAN ANTONI BARON / DAVID BOTE O L’ÚLTIM QUE APAGUI EL LLUM.

La setmana passada  Joan Antoni Baron va oficialitzar el seu adéu a la política mataronina anunciant que no es presentarà a les primàries del PSC per a repetir com a candidat a l’alcaldia de la ciutat. Una bona notícia per a ell i per la seva família i una notícia molt dolenta per a la ciutat i per aquells que entenem la política com un esperit de servei al poble.

No faré pas un panegíric de Baron. Amb ell he tingut moltes trobades i més d’un desencís, en especial en el tema del Fons d’art que mai he entès com va poder anar en orris i del que sempre m’ha quedat una frase marcada al foc en el meu interior: “Desenganya’t Pere , un pacte polític mai es trencarà per un tema cultural”. Demolidor.

Però fora de qüestions personals, sempre he trobat en Baron a l’home preocupat i enderiat per la ciutat a la que va enlairar de les pedres molt ben posades per Manuel Mas, a la ciutat de les persones que va dirigir amb ètica i honestedat durant tot el seu mandat.

Un home proper a les persones i als seus fets , a la cultura en general i a l’art en particular, amb virtuts i defectes , però amb una manera de fer , per l’honest, que hauria de ser exemple per actuals i propers dirigents.

Hi ha una cançó poema de Pablo Milanés que sempre m’ha seduït. En ella hi ha una frase que diu “ no es perfecta más se acerca a lo que yo simplemente soñé”. Mai he somiat ser alcalde i ni tan sols regidor, però si ho hagués estat no em faria res assemblar-me en els fets a la manera d’actuar de Joan Antoni Baron.

Gràcies per tot, Joan Antoni. 

I a viure.

Però a aquesta reflexió , diríem que íntima, cal afegir –ne d’altres de caire més ample. Baron ha estat fidel amb si mateix anunciant la seva renúncia. No es troba amb ànims personals, està desubicat en el partit i no veu un projecte de futur clar per la ciutat ( com tants ) i per tant el més ètic és dir adéu i deixar el camí per altres més llestos, agosarats o simplement creguts de si mateixos, i per tant convençuts de poder refer l’escampall del partit d’ara mateix.

Però aquesta coherència personal que cal acceptar i fins i tot felicitar-se de la mateixa , deixa als peus dels cavalls i del precipici, al PSC local. Per que i ara, qui com alcaldable?.

Baron , home saberut i gat vell en això de la política local, sabia perfectament que la seva hora quasi havia acabat. Vilipendiat i menystingut per una executiva local que no el pot veure ni en pintura quan no l’odia profundament, sabia que les seves úniques cartes era ser candidatura solitària en les primàries.

Baron sabia perfectament que el seu vot està al carrer i no en els entorns del partit. Sabia per tant que la força de l’oficialitat i les relacions del sector “blackberry” ( antics “palmeros” ) el deixarien totalment KO i per tant , coneixedor dels seus límits, no ha volgut donar el plaer als seus enemics de guanyar-lo en les urnes “primàries” que per cert encara no tenen marcats els criteris de votació ( xanxullo oficialista habemus).

Així els “Brutus” del PSC  ( valgui el joc de paraules ) que van pujar al poder justament de la mà de Baron i Bassas per guanyar a Pilar González Agápito com a successora de Mas, han reproduït la jugada i ara decapiten a Baron que amb una mínima coherència havia repudiat a Barrera en les llistes i havia rebaixat als mínims a Carlos Fernández que entrà de rebot a l’Ajuntament (renúncia de Carmen  Esteban).

Però està clar que una cosa és recolzar a un i altre ben diferent és haver-se de convertir en cap. Ara , decapitat Baron i amb la renúncia de Romero (postura intel·ligent la seva , davant la magnitud del desastre que s’acosta) calia trobar un substitut i la feina era més que difícil.

A Xesco Gomar li agrada el poder , i a més exercir-lo de manera en que quedi ben clar qui mana. Per tant no hi ha comparança en poder rebre el besa-manos permanent de gent que demana a la Junta de Andalucía, que no pas a ser un mindundi en un ple municipal. Això per no parlar del concepte d’incompatibilitat manifesta en ser representant d’un partit catalanista ( els estatuts del PSc així ho diuen ) i en canvi defensar l’estatus d’una cultura diferent.

Carlos Fernández i Anna Barrera no podien assolir el nivell de candidat després de la seva desfeta com a regidors , assolint el difícil rècord de ser els pitjors regidors de tota democràcia. Quedava Javi Naya , l’home heterodoxa , mimat de Xavi Amor , oficialista fins el moll de l’ós, nucli del pensament dur , tan visceral en el seu espanyolisme com rebec davant de qualsevol postura catalanista que ni tan sols pogués albirar el partit. Home intel·ligent, molt vàlid per a una feina tècnica i de projecció ( regidor) com incapacitat per la seva nul·la capacitat comunicativa a un lloc de responsabilitat directa amb la gent en general.

Davant de tot això l’únic nom que quedava era David Bote. Actual secretari d’organització, ben preparat acadèmicament ( Doctor en Físiques ) , dedicat a l’ensenyament , amb relació amb diferents grups per les seves activitats esportives i socials, dona prou la imatge de JASP ( Jove suficientment preparat ) com per encapçalar unes llistes condemnades a priori a un veritable calvari i a convertir-se en un element marginal del consistori mataroní , si no és que la dispersió absoluta que es preveu no converteix a totes i cadascunes de les formacions que assoleixin representació en decisives per a la governabilitat de la ciutat.

Conec una mica a David Bote i no hi ha dubte que és una bona persona, però tan sols això no dona per  a ser alcalde.  Desconegut per quasi tothom, tímid i mancat d’un poder comunicatiu respon molt més a un perfil tècnic com el de regidor, en el que a bon segur podria explotar les seves qualitats , que no pas com a cap d’un grup polític tan important com hauria de ser el PSC.  Dubitatiu davant d’altres propostes diferents a les ben apreses en les escoles del partit, la seva dialèctica és més de paret que no pas de flux d’idees , imprescindible en negociacions tan complexes com son les municipals. 

Un home i un nom que de bones a primeres té massa condicionaments previs que el converteixen més en un testaferro polític del veritable triumvirat oficialista ( Gomar, Naya i Fernández) que no pas pensament únic i personal.

Més o menys això és el que li vaig dir personalment quan aquest dijous coincidirem en una llarga conversa a peu de carrer, compartida  a trossos amb altres noms potents del socialisme mataroní com el cas de Ramon Bassas o Javi Naya ( creu i cara davant la seva designació).

Certament queda poc més d’un any per les municipals i els fets de Novembre incidiran molt sobre les mateixes però les cartes comencen a estar marcades i les del PSC porten el senyal del desastre en tots i cadascun del detalls que es van mostrant. David Bote no te un nivell aparent potent però si fos capaç d’assegurar-se un bon equip es podria lluitar en aquell concepte polític en el que val és la força de l’equip que no pas el poder que emana del seu cap de llista ( cas Tierno Galván a Madrid) però, serà capaç d’aconseguir-lo?.

Decidits a abandonar els membres de l’actual grup municipal ( per cert, ben menystingut i putejat  per els actuals aspirants i en especial per el secretari de política municipal, Javier Naya) , incompatible amb qualsevol persona que tingui el més petit sentit catalanista , per petit petit que sigui , sols li queda la gent del PSOE més ultamontà per confegir una llista.

I és clar que una llista amb Carlos Fernández , Naya,Barrera , Ricis, Herrero jr, amb alguns petits afegitons com fossin el manteniment de Ciller, o els noms de Manuel Patricio o Marga Riera, no donen per a més de tres o quatre regidors.

Fes-me confiança , em digué David Bote el passat dijous en acomiadar-se. Te’n faré si ets capaç de renunciar a Carlos Fernández i Ana Barrera en la teva llista li vaig respondre. A altra gent el valor se li pot suposar per aquets dos han demostrat la seva absoluta incapacitat, vaig continuar. Em va fer un somriure i em va donar un dels dos noms ,que em guardo, tot afirmant , “m’ho estic plantejant”.

Queda encara un munt per el futur consistori però aquells que de sempre hem votat PSC avui ho tenim més que difícil, ho tenim quasi impossible. O David Bote és capaç de renunciar al seu entorn , el seu món i els seus amics , fet que ni és lògic, ni seria natural, i va a la recerca d’un grup de gent , que vist el vist hauria de ser essencialment independent , per començar a escriure un projecte local que poc tingui a veure amb l’oficialisme imperant en l’executiva local, o el PSc mataroní es quedarà en 3 o 4 regidors com a màxim . Un resultat que no respondria en res al que ha fet en la construcció i modernització de la ciutat.

Però que carai, siguem clars.

Davant la proposta que s’ensuma, qui els pot votar?. Jo us ben asseguro que jo no.

BILLAR A TRES BANDES

Avui Consol Prados ho deixava ben clar a tothom i matava qualsevol run-run molt abans de començar. En el seu blog explicitava ben clarament la seva decisió de no  repetir en les llistes al Parlament de Catalunya  en el que ha estat tres legislatures i ha ocupat càrrecs de responsabilitat tant en el govern com en el grup parlamentari del PSC.

Ara ho deixa , no sé si a disgust , però mostrant de manera ben clara les seves sensacions : “..cal reconèixer que ara al PSC, a nivell nacional i a la Federació del Maresme, hi ha nous equips directius i és lògic que els nous càrrecs siguin d’acord amb la nova direcció.”.No cal doncs llegir entre línies , ho diu ben clar , els càrrecs han d’estar en sintonia amb la nova direcció, fet que no és el seu cas.

Però a Mataró li correspon  al menys un parlamentari i més després de perdre la quota del diputat a Madrid ( Manuel Mas ) i per tant cal decidir ràpidament qui ha d’ocupar aquesta plaça i a més cal que sigui un nom el suficient potent com per poder ocupar lloc de sortida ja que es preveu molt car l’obtenció d’aquest escó.

Davant d’això el nom que més s’escau és el de l’Esteve Terradas , home amb ample currículum en el partit , home d’aparell i que amb la seva ductilitat política , en especial en el camp de la negociació , pot ser acceptat amb facilitat per part del “ Comitè de selecció”.

Essent com és , home de partit , està clar que farà allò que el partit li demani , però jo no tinc tant clar que la seva aspiració estigui en ocupar una cadira en el Parlament , sense moltes possibilitats d’actuació directa , ja que les perspectives son les que son . És per això que jo no descartaria pas una jugada sibil·lina digne del millor billar a tres bandes com podria ser la designació de J.A.Baron com a representant mataroní en les llistes del parlament de Catalunya.

És cert que Baron no és de la corda de Navarro, però forma part del poder municipalista , ha tingut responsabilitats a la Diputació i és un polític amb la suficient experiència i saviesa com per poder actuar de manera brillant en el Parlament , especialment en camps com el del Medi Ambient , amb ben pocs especialistes en el camp polític.

A més , l’elecció de Baron produiria una concatenació de fets que alliberarien molt el camí polític del nou comitè executiu del PSC local que ha de començar a prendre decisions prèvies per al futur  de les municipals.

Per Baron l’elecció seria un reconeixement i un premi al seu treball , encara que algú ho pugui entendre com la tradicional patada cap amunt. La seva elecció comportaria el seu abandó com a cap de l’oposició a l’Ajuntament , lloc que passaria a ocupar Consol Prados que esdevindria di facto en la gran aspirant ( sense competència ) a ser cap de llista per les properes municipals , cosa que complau a l’executiva local que no vol que Baron repeteixi , però que sap perfectament que Consol Prados mai agafaria el relleu en contra del desig de Baron.

Però a més el salt de Baron permetria accelerar les converses per a instal·lar la sociovergència a Mataró, seguint les passes comarcals de llocs com Premià i Arenys . Una sociovergència que complauria a la ciutat vista l’absoluta incapacitat que demostra CiU per manar en solitari i que sempre ha tingut com a punt més conflictiu de les converses, l’animadversió manifesta que mantenen Mora i Baron. 

Les dimissions dels homes de confiança del govern ha accentuat la debilitat del mateix i ha permès el retomar les converses per un pacte de Govern , que avui per avui està encara molt verd , però que a bon segur una decisió com la de Baron parlamentari  acceleraria i es podria dur a terme passades les eleccions.

Com veuen una magnífica història d’aquelles de política rere bambalines , política florentina que diria Bassas, i que ves a saber si no és certa , però si no ho és, al menys haurem de reconèixer que és ben possible.

Allò de, se non è vero, è ben trovato.

MALBARATAR

Si no hi ha res de nou, d’aquí dos mesos Joan Antoni Baron obrirà el llibre i començarà de nou a intentar inculcar la seva passió per les “Natus” als alumnes que li hagin caigut en sort.  Mataró haurà perdut un bon alcalde (amb un equip sempre molt fluix ) i l’escola haurà recuperat un bon i apassionat mestre.

Sobre el paper així és la democràcia. Ara el poble et dona el poder i ara creu que altres ho faran millor. Res a dir . Però potser a la democràcia li manca encara l’encaix d’aprofitar a aquells que han aconseguit uns coneixements especials degut a la seva estada en el poder i que ara queden en un nores.

Baron , per el seu càrrec d’alcalde i molt especialment per el seu paper de Diputat Provincial en Medi Ambient, ha esdevingut en un veritable especialista en el camp de les ciutats sostenibles , amb tota la implicació en el tema de escombraries, depuradores ,  residus, aprofitament dels mateixos etc. La seva voluntat ciutadana juntament amb la seva passió i capacitat científica ,  han fet que Baron tingui uns coneixements superiors en aquest tema que de cap manera s’han de perdre.

És per això que molt m’agradaria que algú, en alguna administració de les moltes que hi ha en el país, tingués cura del seu nom , en l’absoluta certesa que les seves opinions serien vàlides ,necessàries i productives.

Si Baron s’ha format com especialista mercès a la “cosa” pública , és a dir , amb els recursos dels ciutadans , seria lamentable , malbaratar per raons purament partidistes , - és a dir de partit -, tots aquests coneixements.

I fer-ho ara , en temps de crisi, encara més.

 APROFITAR

Magnífica la idea de la gent de Cap Gros de realitzar un concurs fotogràfic popular al voltant de Les Santes , amb especial apunt de l’Àliga i el Drac , figures que ambdues acompleixen enguany aniversari especial.

Ha estat un gaudi total la participació com a jurat del mateix al costat dels mestres Marga Cruz, Quim Puig i el gran mestre Ramon Manent. La seva capacitat tècnica va ser lliçó permanent per a mi , en el paper de comparsa estètic-plàstic del jurat.

Un concurs de bona qualitat , amb veritables sorpreses i que va ser difícil, i alhora unànime , veredicte.

Vagi dons la meva felicitació als guanyadors Eloi Codina , Clara de Ramon i Salvador Riera , que varen demostrar abastament al gran qualitat artística i creativa que es troba amagada en el munt d’afeccionats que es llencen ,- ens llencem -, amb la càmera a la mà per intentar fer nostres aquest element tan personal, potent i alhora fugisser, com ho és l’esèrit de Santes.

DESBARRAR

En el decurs dels més de trenta cinc anys de crític m’han passat mil coses i d’històries en puc explicar un munt, però mai m’havia succeït el que m’ha passat la darrera setmana.

En ella m’he trobat amb el cas insòlit de que una artista ha amenaçat al galerista que exposa la seva obra de retirar l’exposició si no aconseguia que el que això escriu retires un post en que feia crítica de la seva mostra ja que la creia dolenta i perniciosa per els seus interessos.

Certament es per petar-se de riure ,i més encara si resulta que la crítica era prou benvolent , per no dir elogiosa. En ella explicàvem que l’artista , encara que presentava uns evidents problemes tècnics , conceptualment la seva obra era prou vàlida. Reflexionaven amb això tot dient que com que la tècnica sempre es pot aprendre era d’esperar uns futurs resultats millors per a l’artista.

Però com tantes vegades és evident que em vaig equivocar. Vaig pensar i vaig creure que Francesca Poza, que és la protagonista de l’affaire disposava als menys d’uns mínims vímets com per a ser considerada artista, i no és així. Artista no és tan sols aquell que intenta crear una obra plàstic estètica que trameti les seves emocions , ans també és aquell que sap que “exposar” no tan sols es presentar al públic el seu treball en afany d’aconseguir la comunicació artística , ans també es exposar-se a que la seva obra no sigui rebuda o entesa , del modus i manera que a ell li hauria agradat.

Quan ja no s’assoleixen aquest nivells la cosa és queda en pintor, gravador o el que vostès vulguin però la paraula artista queda molt lluny de les seves possibilitats.

Aquest és el cas de Francesca Poza, un nom que haurien d’apuntar tots aquells que programen exposicions, no fos cas que els hi deixés les parets buides i en blanc per una mirada desaprobatòria de qualsevol espectador.

EL MAL SOMNI D’UNES NITS D’ESTIU

Com calia esperar , l’affaire Shakespeare dona molt per analitzar. Sols cal escoltar, analitzar les mil una bajanades que diuen tots  encolomant el mort a l’adversari, i de pas intentar escoltar curosament en el silenci de l’executor.

Vistes i escoltades les parts de l’auca , és majoritària l’opinió de que CiU l’ha errat , i molt, amb l’eliminació del Shakespeare quasi a punt del toc del timbre d’atenció. Ha estat un greu error polític ( manca de comunicació amb la resta de grups polítics ), de ciutat ( la imatge de Mataró queda del tot malmesa ) , cultural  ( cap explicació fora de l’econòmica ) i principalment ha creat un sentiment de CiU , que molt m’agradaria no es convertís en real, com un grup que com Atila no deixa herba per allà on ha deixat petja.

Una postura , la de CiU, que a més s’estableix en el “mando i ordeno” , dons ha actuat i després no ha obert la boca per respondre a cap de totes les coses que s’han dit, algunes d’elles que precisen d’obligat aclariment com poden ser els cassos del dèficit de l’IMAC, la signatura del conveni amb la Generalitat, o la programació de la mostra.

Davant d’aquesta postura intransigent , - CiU s’equivoca no sortint a la palestra per explicar la “seva” veritat -, la resta de protagonistes es senten segurs i declaració va i declaració bé, i embolica que fa fort.

Penedès ,  a qui aniria con anell al dit la mítica frase del Borbó al dictador Chávez , es llença tan content a explicar irregularitats contables per “tapar” un dèficit real que no passaria l’anàlisi de qualsevol auditor per benvolent que fos.

Un dèficit al que ha ajudat la important quota del Màster en Gestió Cultural que s’atorgà Penedès a si mateix , en un màster dirigit per l’actual Conseller de Cultura , Sr. Ferran Mascarell, en el que per cert no va aconseguir plaça per mèrits ( obvi és quan no en tenia cap) i va aconseguir “entrar” per gestió directe d’una important creadora local, a la que després va “pagar” amb menysteniment i allò que vulgarment es diu “puteig”.

Però en aquesta carrera de despropòsits el PSC no vol ser menys i sorprèn amb un nota en la que textualment diu: ....De manera absolutament unilateral, sense cap mena de comunicació prèvia als grups municipals o als representants ciutadans a l’Institut Municipal d’Acció Cultural, que s’han hagut d’assabentar per la premsa local. Una breu nota de premsa per donar a conèixer la supressió d’un festival que havia estat aprovat pel Consell Rector de l’IMAC, ....

És difícil comunicar res als representants ciutadans  a l’IMAC ja que per norma cessen en la seva funció en acabar qualsevol mandat , però el que és d’un cinisme fora de mides és que el PSC parli de que el festival havia estat aprovat pel Consell rector de l’IMAC.

Si una cosa magnifica la deixadesa del PSC amb Cultura és el Consell Rector de l’IMAC. En primer lloc per consentir el viciat funcionament del mateix que tenia com a única funció l’aprovar allò que ja estava signat per part de la Regidoria , i mai va dur a terme el paper teòric de ser l’element promotor d’iniciatives que havien de ser recollides per la Regidoria per ser dutes a terme.

Però entenc la confusió. Ivan Pera , responsable de Cultura del PSC i sots president de l’IMAC , va acudir en comptades vegades a les reunions , però els representants anomenats pel PSC encara hi van acudir menys vegades . Xesco Gomar , crec que va tan sols acudir una vegada , i Anna Bruguera un parell més. Com té valor Baron per posar com a senyal de rectitud un Consell rector al que el seu partit va vilipendiar durant tot el mandant, amb el més evident menysteniment com és el de l’absència?.

I que dir d’IC amb cadàvers ben galdosos a l’armari com puguin ser alts càrrecs anomenats a dit que no responen en res a les obligacions contractuals de la seva feina.

Per no dir del trist paper de la directora del festival, Montse Vellvehí, que una vegada finiquitat el mateix es despenja amb una programació que era desconeguda per tothom fins avui mateix. Una demostració professional de deixadesa que hauria de provocar el seu acomiadament fulminat de cap càrrec de direcció.

Amb tot això el vodevil està ben servit. Tot és una història d’aquelles de campi qui pugui , però amb elements col·laterals als que caldrà fer molt de cas i seguir atentament . Per que no em diguin que tot el que està sortint al voltant de la manera d’actuar de l’IMAC no és per llogar-hi cadires , encara que el millor seria , - llàstima que el corporativisme no ho faci possible -, esbandir a tothom i fer tabula rasa , amb tot el que de bo comportaria per la ciutat.

TO BE OR NOT TO BE … SHAKESPEARE DIXIT

MORA S’EQUIVOCA. BARON TAMBÉ...

La decisió de l’Ajuntament de Mataró d’eliminar el festival Shakespeare  d’enguany que havia de començar dintre de poc més d’una setmana ha sotraguejat del tot l’esfera cultural mataronina , però també ha sacsejat , i de quina manera , l’àmbit polític ja que la supressió de l’esmentat festival , i especialment el pes de les raons adduïdes , han servit per marcar territoris, ambicions , maneres de governar i fins i tot , objectius de ciutat.

Crec sincerament que Mora ha errat eliminant el festival a deu dies vista del seu començament , impossibilitant per tant cap mena de solució transitòria i donant-li un cop de mort absolutament definitiu.

No vull entrar en la baralla econòmica ja que no tinc les dades verdaderes. Metre CiU parla d’un dèficit, Penedès diu que nai nai del Paraguai. Mentre es parla de convenis amb la Generalitat no signats , Vellvehí ho desmenteix de manera taxativa....

Sigui com sigui el cert és que el Shakespere va arribar de retop a la nostra ciutat i no ha arrelat de cap manera , tant per la deficient programació d’espais, obres i dates , com per una absoluta manca de desig promocional imprescindible ja que es tractava d’un objectiu de ciutat , en el que l’IMAC  ha seguit com sempre en el seu to nefast , però tampoc s’ha vist gaire desig per part de la pròpia direcció del festival, a la que semblava ja li anava bé això d’anar ben resguardada a l’aixopluc d’unes massa generoses subvencions, si les comparem percentualment amb el nombre d’entrades de pagament.

Amb aquests vímets , i especialment  amb l’entorn econòmic que obliga a retallades mil , era impossible seguir aquest camí. Calia dons reconsiderar , per part de tots , la situació de futur i prendre , si s’esqueia , la decisió de suspendre , hivernar , o matar , el festival, però mai es podia actuar d’aquesta manera per decret, i menys a tan sols deu dies del seu començament.

Queda clar que les raons de la suspensió han estat única i exclusivament econòmiques però, hauria de ser així?. És evident que la celebració del festival hauria generat un important dèficit, però amb la seva supressió hi guanyem alguna cosa?. Jo ho dubto, i m’agradaria molt m’ho expliquessin , deixant ben clar quina és la quantitat final que ens hem “estalviat” amb la supressió, però sigui la que sigui penso que quedarà esborrada per la penosa imatge donada que avui ja ha merescut sageta vermella i negativa per a Joan Mora a “El Periódico” i comentaris gens galdosos als diversos mitjans informatius de tot a mena.

Però en aquesta carrera sense fre de gelosies que mantenen Baron i Mora, que tan mal fa a la ciutat , a Baron se li ha escalfat la boca i ha desbarrat a tort i dret, ja que crec sincerament a ell li toca més callar que parlar.

Dic això  en primer lloc per l’evident i directe culpabilitat que tenen Baron i el PSC en tota la nefasta gestió de cultura , que certament estava en mans d’un altra partit ( ERC ) per que va ser una cartera gràcilment regalada, però que essent tota la legislatura un constant cúmul d’errades que van treure de polleguera a tots els agents culturals de la ciutat , Baron mai va fer ni un pas per , com a mínim , tocar el crostó a tan nefast regidor , o com hauria estat lògic i natural si del que es tracta és de governar i no de fer la viu – viu , de destituir-lo del seu càrrec , que mèrits més que suficients havia desenvolupat per que això succeís.

Per tant , essent Baron responsable per govern i per deixadesa tant dels temes econòmics de l’IMAC, com de la certa asincronia en la que es movia el Shakespeare , no és de rebut anar ara de salvador de pàtries. Baron hauria fet molt bé defensant la seva idea de que el Shakespere era possible, però no seguint amb l’ideari emprat  dons a la tercera frase ja li cau pel damunt el Cruïlla ( amb més importància , arrel ciutadà i difusió de la ciutat ) que també  amb tota facilitat va ser eliminat de la programació local.

Però està clar, i aquí si que cal incidir com en un perill absolut , que la supressió del Shakespeare és un acte que vol ser significatiu i esdevenir senyal i bandera.

Justament aquest dissabte passat a la tarda vaig estar parlant molta estona del tema cultural mataroní , amb un dels que tenen veritable poder en el nou govern de la ciutat , amb el que vaig coincidir en la inauguració de l’exposició de Marc Llacuna a la casa Gòtica d’Argentona.

Sense embuts m’explicava que la política cultural s’havia de baremar per qüestions de rendibilitat, i quan un esparverat li retopava tot indicant que la cultura pública ha de ser deficitària  quasi per definició, la cosa es quedava en un entremig , de que ha de ser el menys deficitària possible, cosa que ja no em sembla pas malament.

Però al preguntar com es podia mesurar la rendibilitat , la cosa quedava amb el nombre de públic o la importància per a la ciutat . L’endemà quedava ben clar que el Shakespere al no tenir públic i no ser , al seu entendre , important per la ciutat , sols podia tenir un camí, el d’una mort , en aquest cas del tot indigne.

És dons moment d’estar a l’aguait. Quina és la cultura que vol CiU per a la ciutat?. Quin és el seu projecte i quin han de ser els elements emblemàtics del mateix ?. De moment la primera plantofada i sense previ avis , ja ha girat de cul al mon creatiu i actiu de la cultura de la ciutat , i li caldran molts esforços per aconseguir que aquest sigui al menys receptiu a escoltar-los.

Mora no ha entès res del tema cultural, potser per que l’importa molt poc , i no sap amb qui es juga els quartos, i caldria que algú ( Francesc Masriera fes aquest favor a la cultura mataronina ) li expliqués de quin pa es menja, ja que és massa definitori que amb molt poques hores de diferència amb la mateixa mà amb la que es signa en el llibre d’honor d’una associació d’arrel del sud, es signa la desaparició d’un festival amb certa història .

Potser tot està en que Mora , com tants polítics de cultura d’espardenya , segueixen creient en la cultura democràtica , pensament estúpid , absurd i aberrant , com molt bé dèiem no fa pas gaire en una positiva i casual xerrada amb en Perecoll i la Maria Rovira.

El que ha de ser democràtic sempre és el dret de tothom a accedir a la cultura , però quan es parla de creació la cosa no és així, l’element de ras no és l’ uniformitat i sí la qualitat.

Un concepte que pel que veiem , ni Mora ni CiU tenen clar , ni per casualitat.

I així ens va ( de moment ).......

HE PERDUT, HEM PERDUT, HA PERDUT MATARÓ

Com ben clarament va dir Baron en iniciar la seva compareixença a la seu del PSC davant militants i simpatitzants, el PSC i el mateix Baron havien perdut les eleccions. I per tant, un, votant del PSC i de Baron , fets que anaven col·ligats però que no anaven pas de la mà per a molts , com es percebia clarament en les mirades d’alguns dels que estaven per la seu del Passeig de la Geganta, havíem perdut també les eleccions.

He perdut ja que pensava , i ho segueixo fent, que Baron era la millor opció com Alcalde  de la ciutat , i el seu programa de govern , amb els oportuns retocs també ho podia ser. Però la democràcia està aquí , en veure , pensar , escollir i votar , i altra gent ha pensat diferent. El meu respecte a la seva elecció i ara a esperar l’acció de govern, que òbviament serà jutjada i criticada en tot allò que em sembli malament.

Hem perdut ja que crec s’ha perdut un sentit d’esquerres de fer les coses que malgrat les seves mancances i els seus estúpids elements identitaris, ja siguin provinents del pijismo progre , el nacionalisme desnortat , o l’espanyolisme de pandereta , eren prou importants com per dotar de sentit a una actitud de govern.

Però el que és pitjor és que ha perdut Mataró. I no ho dic per el canvi Baron / Mora , del que temps hi haurà per poder-lo jutjar . Ho dic per l’aparició de la xenòfoba “PxC” , de la que sols vull dir les sigles per no tacar paraules en bona manera sagrades.

A la meva feina no amago la meva opció política , i per dir-ho d’una certa manera , en faig proselitisme. Avui molta gent m’ha parlat de la “meva” derrota per treure el suc de la conversa que tantes vegades he encetat jo, però tothom s’ha dolgut i interessat per la malaurada presència , poc esperada per ningú, i menys amb la sagnant virulència.

Poc he de dir que sigui millor del que ja he llegit. L’escrit de Joan Salicrú i molt especialment el de Joan Safont que hauria de ser llegit en les reunions d’aquests dies de tots els partits , ho expliciten tot. Ara cal reflexionar profundament i actuar amb contundència. Aquí no valen mitges tintes . S’ha de matar les mentides consentides per que ens afavorien com també actuar contra un paternalisme proteccionista difícil de ser entès. Aquest no és un tema baladí i davant d’ell la coincidència i la contundència han de ser absolutes.

Potser tan sols així, el que ara ha perdut Mataró i que en bona part ens avergonyeix , pot esdevenir un element catalitzador d’una ciutat millor.

Com diria la majoria religiosa que ara més que mai domina el nostre consistori, és ben cert que el Senyor a vegades escriu amb rengleres ben tortes.

CURIOSITATS i CONTRADICCIONS

Potser d’entre els resultats que han deixat les eleccions el punt en el que hi ha un acord majoritari, per no dir absolut, està en el lament de que Francesc Teixidó no hagi assolit de nou plaça de regidor. I dic Francesc Teixidó que no pas ERC. Teixidó amb el seu tarannà, la seva posició sempre dialogant , el seu saber escoltar defensant , això sí , les seves tessitures , ha donat exemple del que ha de ser un regidor en “estat” de govern.

Una absència que si jo tingués la més petita dosi de poder, arreglaria fitxant-lo ràpidament.
La seva pèrdua , una llàstima.

( Òbviament no pensem el mateix , ans al contrari, del seu company Penedès)

No deixa de ser curiós i contradictori que CiU arribi al poder amb el seu alcaldable més fluix i amb la llista electoral més poc conectada de la ciutadania de tota la història.

Curiós també que ves a saber si al final el PSC que ha perdut, assolirà el govern de Cultura que sempre va rebutjar quan guanyava.
Ja sabem que tant CiU com PSC consideren ( vatua l’olla ) a la Cultura com element estratègic del futur Govern. Però mentre CiU té a Reixach i a Masriera fora del Govern , i no disposa de recanvi adient , el PSC té a Ivan Pera disposat , i a més tots sabem que malgrat les paraules prèvies la cultura és la primera moneda de canvi en una negociació.

Per tant, si hi ha sociovergència , que amb totes les estira i arronsa que vulguem , sembla el més probable, encar ens trobarem que el PSC haurà de manar a Cutura.

Com es veu qualsevol tsunami, inclosos els controlats , deixen totes les coses , el futur i els pronòstics , de cap per avall.

I les recents eleccions òbviament que no podien ser menys.

VOTO BARON. VOTA A BARON

Queden tan sols setanta dues hores per saber o intuir qui governarà Mataró, la meva ciutat , en els propers quatre anys.

Encara  que hom sap la meva tendència política que no he amagat mai, penso que en moments com els actuals s’han de dir les coses clares , pel seu nom i donant la cara. Per això no m’amago de dir que el meu vot en aquestes eleccions anirà per Joan Antoni Baron i no m’estic de demanar públicament el vot per la seva persona.

El voto ja que penso sincerament que d’entre els candidats és qui millor ens pot representar i per que el programa del PSC és sens cap mena de dubtes el millor de tots els programes electorals en aquestes eleccions.

No puc negar , ni vull, que personalment he tingut certes decepcions personals. L’assassinat del Fons d’Art és ferida no cicatritzada que cou i de la que encara espero explicacions.

No puc negar , ni vull, que la deixadesa en que ell i el PSC han tingut amb cultura potser mereixeria el càstig com a mínim de la indiferència.

No puc negar , ni vull, que no les tinc totes en mi en que finalment el PSC agafarà cultura i no la donarà com  a primera moneda de canvi.

No puc negar, ni vull, que em fa basarda la figura que s’intueix dirigirà la cultura mataronina, sota l’aixopluc del regidor.

No puc negar , ni vull, que en la llista apareixen noms als que no considero ni de bon tros, capacitats per dur a terme una bona tasca de govern.

Però malgrat això segueixo pensant com a ciutadà que en aquestes eleccions el millor per a Mataró és Baron d’alcalde i el PSC a govern i a Cultura.

I siguin els resultats que siguin , seguiré criticant amb tota força tot allò que em sembli no facin bé. Seguiré lluitant per un respecte escrupolós a la cultura i especialment a les arts plàstiques. I ho faré encara amb més força i podríem dir que amb més dret , ja que el meu vot els converteix en els meus representants i per tant tinc dret a renyar-los si s’escau.

Però sigui com sigui, amb la crítica reflexió permanent  establerta dia a dia de manera pública , avui sols puc deixar ben clar una cosa: EL MEU VOT SERÀ PER BARON , i m’agradaria que també ho fos el teu.

Espero i desitjo que diumenge ho podrem celebrar junts.

XARXA BARON

La setmana passada es va fer presentació pública de la plataforma de suport a Joan Antoni Baron per a tal d’aconseguir la reelecció com alcalde de Mataró. Com que més d’un m’ha preguntat , a vegades amb un to d’un xic de mala intenció, si pensava adherir-me , he cregut que està bé explicar de manera pública la meva decisió, ja que a fi de comptes un no té res a amagar.

Fa quatre anys vaig ser dels primers a afegir-me , de motu propi, a la llavors “Plataforma Alcalde Baron”. Una adhesió de la que es va aprofitar publicitàriament la plataforma , fet que en certa manera m’honorà. Em vaig adherir ja que creia que Baron era la millor opció política i personal per assolir l’alcaldia de Mataró i també per que vaig entendre que la Plataforma podia ser una manera d’incidir en la política del cada dia. Que estant formada per gent amb cara i ulls, podria i seria aprofitada per donar opinions , presentar propostes , ser en certa manera coartífex de la política ciutadana. En certa manera , i per entendre’ns , com una mena de senat clàssic.Fet que no va succeir.

Ara , quatre anys més tard , i malgrat les moltes decepcions personals que m’ha produït l’alcalde Baron , segueixo pensant que és la millor opció personal i política per a dirigir a la ciutat cap el futur incert del moment i per tant , i si no hi ha un gran terrabastall , tindrà el meu vot. Però votar-lo no implica un suport incondicional que és el que cada vegada més exigeixen aquests plataformes , ara dites “xarxes” i que en realitat el més correcte seria dir simplement “Club de Fans”.

Res tinc a dir , o millor dit molt i bo tinc a dir , dels promotors. Excepte en el cas d’Oriol Cortada a qui no conec , amb la resta hi ha prou sintonia. Amb Lluis Garcia podríem explicar moltes històries de joventut i d’estiu en aquells mítics campionats de Futbol sala al Centre Parroquial d’Argentona. Amb Emili Suriñach i Eugenia Mugnani podríem parlar molt de literatura i d’art i Ramon Manté és una persona que jo col•locaria en qualsevol llista electoral. Però està clar que una cosa és Baron alcalde i altra la gent que l’acompanya en la seva candidatura i quin serà el seu programa electoral.

Per raons professionals, - estic de guàrdia –,no podré assistir a la jornada de treball de dissabte vinent, on a bon segur es podran fer avinent algunes coses i es podrà apretar en altres, però està clar , algú creu que amb els noms que corren per arreu i que fora de sorpresa seran els que conformaran la llista , es pot anar en lloc?. I és que jo entenc , a bon segur que il•lús de mi , que el cap de llista alguna cosa té a veure en la confecció de la llista que l’acompanya.

Per això Baron alcalde , sens dubte: però amb la gent que li va al darrera això sí que son figues d’altre paner.

VOLTA CICLISTA A CATALUNYA

Veig en el blog del propi Baron que per raons substitutòries en la Diputació, va haver de presidir l’acte de presentació de la Volta Ciclista a Catalunya d’enguany , en que se celebra el seu centenari.

Sempre m’ha agradat el ciclisme. De jove , - catorze o quinze anys -, juntament amb els amics era estrany el dia en que no ens enfilàvem cap el Vallès , travessant la serralada per anar a berenar a Cardedeu, Llinàs o La Roca.
Després de veure la retransmissió de l’etapa del Tour , temps de Merck, Gimondi , Poulidor , Ocaña etc , agafàvem la nostra bici “de carreres” i a fer kilòmetres. La nostra etapa reina era Argentona , Dosrius , Can Bordoy , Llinàs, Cardedeu , tornar a Dosrius , Parpers , La Roca , Sant Bertomeu, Orrius i tornada a Argentona. Només de pensar-hi ja estic esgotat.

L’any 71 es va celebrar la Volta del cinquantenari, considerant com a tal ja que es celebrava la volta cinquanta , dons als començaments i durant la guerra hi havia hagut els corresponents parèntesi. Per fer-la grossa es va demanar la col•laboració de la gent del carrer amb la venda de diplomes personalitzats en els que constava el nom del col•laborador. Em va venir de gust i aquest és el bon record que ara , quaranta anys més tard , ensenyo amb tot orgull.

Que sigui una bona Volta.

Diumenge tranquil intentant recuperar les forces ( físiques i espirituals ) perdudes en una setmana d’aquelles de bojos, amb molta més feina professional de la que un pot absorbir , amb l’espetec final d’una guàrdia de dissabte , amb vuit hores treballant a més del cent per cent i que et deixen totalment out.

I que dir del tema més personal, amb l’antològica de Novellas planant per damunt de tot, en aquest standby per poder “agendar” , - que absurd és aquest terme burocràtic que tant sembla agradar ara -, una trobada que cada vegada veig més llunyana i absurda , ja que el retard de la mateixa amb ja tan sols sis setmanes de coll , m’obliga a pensar en que s’està jugant a la puta i la ramoneta , fent uns gestos que puguin servir d’excusa i poder carregar el mort a l’altra , en aquets cas a mi, davant l’obligada negativa. El ridícul redactat d’una carta que m’ha arribat amb rebut i més signatures que un decret ministerial, em fa accentuar aquest sentiment.

Penso això mentre retorno la mirada a la foto que encapçala el post , realitzada a l’Estadi Olímpic de Montjuic , el dia en que Novellas va ser anomenat “ artista olímpic VISA”. Els protagonistes , Novellas i un petit comitè de gent molt propera, i la pregunta és: A quanta d’aquesta gent s’ha consultat per tenir obra i informació més adient per l’antològica?.

 Si el percentatge és escàs, - que ho és i molt- vol dir que les coses s’estan fent malament, però que molt malament.

ALCALDABLE BARON I ELS SEUS IMPOSIBLES COMPROMISOS

Mentre, bo es fixar-se en les apostes electorals que ja es presenten en públic i que hauran de marcar definitivament el futur de la cultura mataronina, una vegada finiquitada la lamentable etapa Penedès. Paga molt la pena deturar-se en el discurs de Baron ( el podeu trovar en el seu blog ), efectuada el passat dijous a Can Minguell.

Baron que segueix essent el favorit , i que crec i desitjo que guanyi, malgrat que m’ha decebut profundament la seva actuació en l’àmbit cultural, ha fet un discurs de manual , quan un està en el poder. Ha fet repassada de la feina feta , s’ha disculpat d’algun que altre error, encara que donant part de culpa a l’oposició , i ha apostat pel futur entrant en la dinàmica emocional que tant bé domina. Aquest “som-hi” d’eslògan electoral i la tesitura de la reflexió ens permet ensumar un Baron que repetirà l’estil de la darrera campanya.

De moment ja ho fa tornant a jugar amb les paraules “promesa” i “compromís”. Textualment repeteix que “no feia promeses , que contreia compromisos” el que és simplement impossible. I és així ja que compromís és ni més ni menys que l’ “obligació contreta per una promesa” . Dit d’altra manera , si no hi ha promeses no hi ha compromisos.
Esperem per tant les seves promeses que desitgem del tot profitoses per la ciutat.

Però la clau està en la llista. El secret més ben guardat , amb moltes travesses que corren per arreu. Unes travesses que curiosament coincideixen en molts noms , per el temps que encara manca dona possibilitat encara de moltes capitombes.

De moment i amb el dubte de la baixa de Ramon Bassas , a qui és difícil trobar acomodo adient en moments de tanta crisi a Nicaragua, son baixes segura Alícia Romero, Oriol Batista i Ana Barrera. Els noms que sonen com a substituts son Consol Prados ,- si es confirma la baixa de Bassas -, Pere Vilaseca , Mohamed Belkaid i J.A. CIller . Uns noms que confirmarien una llista igual de mediocre que l’anterior , si no més degut a la baixa d’Alícia Romero, i que mantenen a Carmen Esteban i Carlos Fernández en el poder , fet que és una absoluta aberració.

De Carlos Fernández ja ho he dit tot. És la demostració que qualsevol ( i no en el sentit americà de l’expressió ) pot arribar al poder i que si és servil , el pot mantenir i augmentar. El cas de Carmen Esteban és diferent ja que és la demostració de la invisibilitat i la ineficàcia en el poder. En aquest mandat hi ha hagut dos fets de l’àmbit de la seva regidoria que difícilment tornaran a coincidir en altre mandat. Per un costat la crisi i per l’altra la grip A. Amb dos affaires tan importants i transcendentals, Esteban ha aconseguit no arribar a prendre cap decisió pública el que automàticament l’hauria d’eliminar de qualsevol llista electoral que tingués en l’eficàcia un dels seus paràmetres importants.

I parlant de poder , per diversos cantons m’ha arribat una reflexió comuna, en referència a la decisió d’Alícia Romero d’abandonar la política .Em diuen que la gota que va fer vesar el vas va ser la decisió de la tornada de Mireia Ràfols a l’Ajuntament i el fet de que passi a ocupar un alt càrrec, creat a mida , en relació a tota l’estructura del tema del Front marítim que ha de ser el tema estrella dels propers anys. Una circumstància que mai sabrem si va ser veritat , però tenint en compte les fonts és molt, però que molt probable.

I finalment , estem en condicions de dir que Baron es guarda un as a la màniga encara no concretat del tot, que en forma d’acte públic i sense ser electoral li pot retre molts rèdits. L’acte serà molt real i amb altesa de mires i té a veure amb la cultura , una paraula que per cert Baron sols va usar una vegada en el seu discurs , i per col•locar-la en un petit llistat , entre els espais públics nets i segurs i els esports.

Esperem que en la realitat , la cultura tingui en el seu programa un veritable pes específic, i així no tinguem de seguir amb el nostre raca-raca particular

480 DIES SENSE COL•LOCAR EN LLOC ADIENT L’OBRA DE MARC LLACUNA, GUANYADORA DE LA BIENNAL TORRES GARCÍA

TEMPS DE REFLEXIONS

El controvertit homenatge a Rovira Brull , celebrat el passat dissabte, s’ha convertit en el tema del dia en l’ambient artístic de la ciutat . I és lògic . Tothom en parla, en diu la seva , però potser el més important és que amb tothom amb qui he parlat , que han estat molts dons el tema preocupa i interessa, existeix un clar convenciment de que cal fer alguna cosa i deturar aquesta situació que a bon segur no porta a enlloc, o millor dit, porta a un indret al que mai s’hauria d’arribar. Un desig que hauria de ser aprofitat per qui pertoca , com a punt de partida d’una obligada catàrsi col•lectiva, en forma de diàleg sincer, net i constructiu.

En Vern Bueno, aquest impagable periodista cultural del capgròs , - no us perdeu per res del món , el reportatge de la notícia que signa en el capgros.com -, em deia dolgut en abandonar Can Xalant, que ja estava fart d’aquestes picabaralles que no duien a res , encabronaven a tothom i sols podien conduir a la destrucció definitiva. I tenia bona part de raó.

Entenc perfectament a la família. Ni en vida ni ara mateix , el Govern i especialment Cultura han estat justos amb l’artista i el seu record. La família hauria d’explicar , i crec ho farà, tota l’esperpèntica història del projecte i de l’homenatge. Els que la coneixem ens fem creus de que tot quedés tan sols amb el que va quedar.
Ho dic, ja que ningú a hores d’ara entén que hi pintava Penedès a la presidència de l’acte si l’IMAC no tan sols no l’organitzava , ans alhora havia boicotejat l’acte , negant la base de dades dels artistes per a poder ser convidats. I el que és pitjor, com Penedès podia fer un discurs tan ofensiu a la figura de Rovira Brull , anomenant un seguit de noms amb relació dubtosa , tangencial i circumstancial amb l’artista i alhora oblidant intencionadament els noms d’aquells que tots sabem varen compartir experiències i neguits amb el que per ells “sí” va ser el mestre.

Un discurs el de Penedès ( o potser hem de dir de Gisel Noè ) que en justícia hauria merescut que la família Rovira Brull i aquells que l’estimàvem , haguéssim abandonat immediatament l’acte. Però ho varem ser educats o covards. Tant se fa.

Baron no entenia res. Ell, certament havia actuat a fi de bé, com quasi sempre. Però si es té companys de viatge i de govern del tot indesitjables , et pot passar el que li va passar.
Diu Baron que va elegir Can Xalant per la proximitat a la Laia ( mutilada rera un mur negre a modus de “paredón “ ) i per que aquell és un espai que ha de ser de tots. Magnífica la intenció, però ho és?.

Baron oblida, o desconeix, que és pitjor, que Can Xalant va ser un projecte viciat de bon principi. Que el seu concurs originari va ser una farsa i una enganyifa , amb tota la legalitat que volgueu, però enganyifa. Que les bases del concurs varen ser escrites per la gent propera a ACM ( Bonet, Peran , Noè...), que l’elecció del jurat va ser de pa sucat amb oli i que tot el trip-i-joc va portar a una impugnació per part de la gent d’Arcàdia que es va solucionar atorgant a Arcàdia la gestió de l’Aula de Teatre amb els resultats que tots sabem, desastrosos per els alumnes, per molt positius per Arcàdia , tant a nivell econòmic com de promoció personal, com ho demostra l’ascens de Joan Chaves com a cap de Tres Roques i el Gustavo Herraiz com a guru cultural del PSC.

Baron oblida que fa sis mesos que la concessió de Can Xalant va acabar , però que es porta ja quasi un any sense convocar concurs i apa, seguim vivint de la rifeta. D’ocupes, però cobrant de per arreu, amb activitat normal i el concurs , que esperi, que no corre presa.

I el que és pitjor, Baron sap, - i si no ho sap que s’ho faci mirar-, que Can Xalant és el que es vulgui, menys un espai que és de tots. Can Xalant és un coto privat , anomenat per a molts “ el cortijo” , on “ els señoritos” fan i desfan , es gasten la majoria de la despesa artística municipal destinada sols al nucli reduït del seu entorn, mentre mantenen vetada qualsevol fet que tingui relació amb la plàstica. I per evitar discussions , sols cal posar un exemple paradigmàtic com ho és el de la Mostra Jove.

Si Baron sap això. I ho sap, o hauria de saber-ho, realitzar l’acte a Can Xalant era una acte de provocació intolerable, que mai podria ser considerat com a fi de bé, i sí com recolzament d'aquells que amb els diners de tots mantenen un estatus privilegiat , alhora que marginen a la plàstica a la que no considern art. I sí no anem errats, en Josep Mª Rovira Brull era un plàstic per damunt de qualsevol altra interpretació.

Però també és cert que si seguim així n anem enlloc. S’ha de trencar de totes totes aquesta espiral dinàmica de perversió i fer un punt i apart i començar de nou. I cal fer-ho ja , si és que ja no és tard , dons la temporada propera està apuntant i de repetir-se el mateix projecte i concepte que aquesta , amb l’aniquilació genocida de la plàstica , està clar que les bufetades , - simbòliques , com no -, cauran una rera l’altra i evidentment Baron , que ha perdut tota la credibilitat cultural, per no haver acomplert res del seu programa per un costat , i per fets com el de l’antològica de Novellas per l’altra , perdrà tots els vots de la part cultural, si és que encara ni queda algun.

És dons el moment de posar-se a la feina. Citar a les parts , deixar que es descarreguin tensions i intentar començar un projecte variat , eclèctic i igualitari. I que cadascú tingui la seva part , els seus espais i la seva importància. I principalment obrir les finestres de l’IMAC per netejar l’aire viciat que fa pudor i intentar una renovació que serà lenta i costosa , però que ha de ser.

Cal pensar amb això, I actuar i fer-ho ràpid. Però també s’ha de ser just i tots aquells que de manera intencionada i des de dintre , van boicotejar l’homentage a Rovira Brull, han de pagar-ho i ser desenmascarats.

Però s’atrevirà a tant Baron. Jo estic convençut que no.

PS.- El passat divendres ( abans dons de tot l’affaire ), pressionat per les altures , Penedès va acceptar restablir converses amb la gent del Sant Pere més Alt , per a tal de que la festa se celebri el cap de setmana del 17 i amb la col•laboració de l’IMAC. Estic en condicions de dir , - i no pas per informacions de la gent del Llimoner – que les mateixes tindran lloc aquest dimarts.

Dels seus resultats i especialment del tarannà que porti Penedès a les mateixes , podrem suposar si li afectat la bufetada als morros en el tema Rovira Brull, o es manté en la seva sempiterna irresponsabilitat.

I és que Mataró no mereix , de cap de les maners , un regidor com Penedès .
Per això i per tota la sagnant història de l’affaire Rovira Brull, és obligada la petició.

TRANSPARÈNCIA A L’IMAC
PENEDÈS DESTITUCIÓ
PERA DIMISSIÓ.

PS.- I Les Esmandies , no haurien estat també un bon lloc ?.
Però clar ben pocs saben que Rovira Brull , al costat de Novellas i Perecoll varen tenir una escola artística a Les Esmandies , anunciada amb cartell de Nefer.

Però és clar , tot això significa conèixer la història de l'art de Mataró. Aquella que no saben a Gobernació, i el que és pitjor , a l'IMAC

PS II.- Gens de publicitat prèvia a l'acte en els canals informatius , però avui si que apareix una ridícula nota de premsa en el weeb municipal.
A més de la seva mentidera asèpsia informativa , apareix una nota biogràfica al voltant de Rovira Brull , d'aquelles que et posen de mala llet pel seu nivell absolut de desinformació. Si algú la llegeix es quedarà amb el concepte d'un artista de poble de baix nivell i de tan sols importància localista.

Tenint en compte que aquestes notes s'amagatzemen i serveixen com eines d'informació a posteriori, no estaria de més refer tot l'apartat artístic i apuntar els trets importants i diferencials d'aquest gran artista que va ser Rovira Brull, malgrat els pesi al Govern i molt especialment a l'IMAC