JOAN ANTONI BARON / DAVID BOTE O L’ÚLTIM QUE APAGUI EL LLUM.

La setmana passada  Joan Antoni Baron va oficialitzar el seu adéu a la política mataronina anunciant que no es presentarà a les primàries del PSC per a repetir com a candidat a l’alcaldia de la ciutat. Una bona notícia per a ell i per la seva família i una notícia molt dolenta per a la ciutat i per aquells que entenem la política com un esperit de servei al poble.

No faré pas un panegíric de Baron. Amb ell he tingut moltes trobades i més d’un desencís, en especial en el tema del Fons d’art que mai he entès com va poder anar en orris i del que sempre m’ha quedat una frase marcada al foc en el meu interior: “Desenganya’t Pere , un pacte polític mai es trencarà per un tema cultural”. Demolidor.

Però fora de qüestions personals, sempre he trobat en Baron a l’home preocupat i enderiat per la ciutat a la que va enlairar de les pedres molt ben posades per Manuel Mas, a la ciutat de les persones que va dirigir amb ètica i honestedat durant tot el seu mandat.

Un home proper a les persones i als seus fets , a la cultura en general i a l’art en particular, amb virtuts i defectes , però amb una manera de fer , per l’honest, que hauria de ser exemple per actuals i propers dirigents.

Hi ha una cançó poema de Pablo Milanés que sempre m’ha seduït. En ella hi ha una frase que diu “ no es perfecta más se acerca a lo que yo simplemente soñé”. Mai he somiat ser alcalde i ni tan sols regidor, però si ho hagués estat no em faria res assemblar-me en els fets a la manera d’actuar de Joan Antoni Baron.

Gràcies per tot, Joan Antoni. 

I a viure.

Però a aquesta reflexió , diríem que íntima, cal afegir –ne d’altres de caire més ample. Baron ha estat fidel amb si mateix anunciant la seva renúncia. No es troba amb ànims personals, està desubicat en el partit i no veu un projecte de futur clar per la ciutat ( com tants ) i per tant el més ètic és dir adéu i deixar el camí per altres més llestos, agosarats o simplement creguts de si mateixos, i per tant convençuts de poder refer l’escampall del partit d’ara mateix.

Però aquesta coherència personal que cal acceptar i fins i tot felicitar-se de la mateixa , deixa als peus dels cavalls i del precipici, al PSC local. Per que i ara, qui com alcaldable?.

Baron , home saberut i gat vell en això de la política local, sabia perfectament que la seva hora quasi havia acabat. Vilipendiat i menystingut per una executiva local que no el pot veure ni en pintura quan no l’odia profundament, sabia que les seves úniques cartes era ser candidatura solitària en les primàries.

Baron sabia perfectament que el seu vot està al carrer i no en els entorns del partit. Sabia per tant que la força de l’oficialitat i les relacions del sector “blackberry” ( antics “palmeros” ) el deixarien totalment KO i per tant , coneixedor dels seus límits, no ha volgut donar el plaer als seus enemics de guanyar-lo en les urnes “primàries” que per cert encara no tenen marcats els criteris de votació ( xanxullo oficialista habemus).

Així els “Brutus” del PSC  ( valgui el joc de paraules ) que van pujar al poder justament de la mà de Baron i Bassas per guanyar a Pilar González Agápito com a successora de Mas, han reproduït la jugada i ara decapiten a Baron que amb una mínima coherència havia repudiat a Barrera en les llistes i havia rebaixat als mínims a Carlos Fernández que entrà de rebot a l’Ajuntament (renúncia de Carmen  Esteban).

Però està clar que una cosa és recolzar a un i altre ben diferent és haver-se de convertir en cap. Ara , decapitat Baron i amb la renúncia de Romero (postura intel·ligent la seva , davant la magnitud del desastre que s’acosta) calia trobar un substitut i la feina era més que difícil.

A Xesco Gomar li agrada el poder , i a més exercir-lo de manera en que quedi ben clar qui mana. Per tant no hi ha comparança en poder rebre el besa-manos permanent de gent que demana a la Junta de Andalucía, que no pas a ser un mindundi en un ple municipal. Això per no parlar del concepte d’incompatibilitat manifesta en ser representant d’un partit catalanista ( els estatuts del PSc així ho diuen ) i en canvi defensar l’estatus d’una cultura diferent.

Carlos Fernández i Anna Barrera no podien assolir el nivell de candidat després de la seva desfeta com a regidors , assolint el difícil rècord de ser els pitjors regidors de tota democràcia. Quedava Javi Naya , l’home heterodoxa , mimat de Xavi Amor , oficialista fins el moll de l’ós, nucli del pensament dur , tan visceral en el seu espanyolisme com rebec davant de qualsevol postura catalanista que ni tan sols pogués albirar el partit. Home intel·ligent, molt vàlid per a una feina tècnica i de projecció ( regidor) com incapacitat per la seva nul·la capacitat comunicativa a un lloc de responsabilitat directa amb la gent en general.

Davant de tot això l’únic nom que quedava era David Bote. Actual secretari d’organització, ben preparat acadèmicament ( Doctor en Físiques ) , dedicat a l’ensenyament , amb relació amb diferents grups per les seves activitats esportives i socials, dona prou la imatge de JASP ( Jove suficientment preparat ) com per encapçalar unes llistes condemnades a priori a un veritable calvari i a convertir-se en un element marginal del consistori mataroní , si no és que la dispersió absoluta que es preveu no converteix a totes i cadascunes de les formacions que assoleixin representació en decisives per a la governabilitat de la ciutat.

Conec una mica a David Bote i no hi ha dubte que és una bona persona, però tan sols això no dona per  a ser alcalde.  Desconegut per quasi tothom, tímid i mancat d’un poder comunicatiu respon molt més a un perfil tècnic com el de regidor, en el que a bon segur podria explotar les seves qualitats , que no pas com a cap d’un grup polític tan important com hauria de ser el PSC.  Dubitatiu davant d’altres propostes diferents a les ben apreses en les escoles del partit, la seva dialèctica és més de paret que no pas de flux d’idees , imprescindible en negociacions tan complexes com son les municipals. 

Un home i un nom que de bones a primeres té massa condicionaments previs que el converteixen més en un testaferro polític del veritable triumvirat oficialista ( Gomar, Naya i Fernández) que no pas pensament únic i personal.

Més o menys això és el que li vaig dir personalment quan aquest dijous coincidirem en una llarga conversa a peu de carrer, compartida  a trossos amb altres noms potents del socialisme mataroní com el cas de Ramon Bassas o Javi Naya ( creu i cara davant la seva designació).

Certament queda poc més d’un any per les municipals i els fets de Novembre incidiran molt sobre les mateixes però les cartes comencen a estar marcades i les del PSC porten el senyal del desastre en tots i cadascun del detalls que es van mostrant. David Bote no te un nivell aparent potent però si fos capaç d’assegurar-se un bon equip es podria lluitar en aquell concepte polític en el que val és la força de l’equip que no pas el poder que emana del seu cap de llista ( cas Tierno Galván a Madrid) però, serà capaç d’aconseguir-lo?.

Decidits a abandonar els membres de l’actual grup municipal ( per cert, ben menystingut i putejat  per els actuals aspirants i en especial per el secretari de política municipal, Javier Naya) , incompatible amb qualsevol persona que tingui el més petit sentit catalanista , per petit petit que sigui , sols li queda la gent del PSOE més ultamontà per confegir una llista.

I és clar que una llista amb Carlos Fernández , Naya,Barrera , Ricis, Herrero jr, amb alguns petits afegitons com fossin el manteniment de Ciller, o els noms de Manuel Patricio o Marga Riera, no donen per a més de tres o quatre regidors.

Fes-me confiança , em digué David Bote el passat dijous en acomiadar-se. Te’n faré si ets capaç de renunciar a Carlos Fernández i Ana Barrera en la teva llista li vaig respondre. A altra gent el valor se li pot suposar per aquets dos han demostrat la seva absoluta incapacitat, vaig continuar. Em va fer un somriure i em va donar un dels dos noms ,que em guardo, tot afirmant , “m’ho estic plantejant”.

Queda encara un munt per el futur consistori però aquells que de sempre hem votat PSC avui ho tenim més que difícil, ho tenim quasi impossible. O David Bote és capaç de renunciar al seu entorn , el seu món i els seus amics , fet que ni és lògic, ni seria natural, i va a la recerca d’un grup de gent , que vist el vist hauria de ser essencialment independent , per començar a escriure un projecte local que poc tingui a veure amb l’oficialisme imperant en l’executiva local, o el PSc mataroní es quedarà en 3 o 4 regidors com a màxim . Un resultat que no respondria en res al que ha fet en la construcció i modernització de la ciutat.

Però que carai, siguem clars.

Davant la proposta que s’ensuma, qui els pot votar?. Jo us ben asseguro que jo no.