A Mataró, una exposició amb obres d’Eduard
Alcoy i Juanito Hernández Pijuan ( i valga el Juanito ja que es tracta d’obres
dels seus començaments ) hauria d’estar anunciada per arreu i ser noticia cultural
de primera , i més encara amb la sequera pictòrica que patim. En canvi però res
de res , sense cap mena d’anunci i amb el desconeixement general , el passat
divendres es va inaugurar aquesta exposició a ca l’Arenas que correspon a la
segona del cicle “Art a Mataró 1942 – 1958 , els anys de la represa”. Una
exposició que amb totes les seves mancances és d’obligada visita.

Son moments de beceroles però en
les que s’albira ja el desig d’un concepte nou. En aquells moments Alcoy
mantenia les arrels figuratives però les influences de Klee l’anaven transportant
cap altres camins fins que explotà en l’informalisme.
Hernández Pijuan semblava més
arrelat en la figuració de caire humanista amb clares referències cap una
estilística castellana , en el senti del neorealisme espanyol , en un estil n’aparença
més tosc, com si en aquesta aparent mancança de finor pogués donar més força al’obra
i incidir més intensament en la sensibilitat de l’espectador.
L’exposició que avui tenim ocasió
de visitar ens ofereix una mirada a a quests començaments i principalment ens
obra la porta a la seva evolució fins assolir l’informalisme ben estricte. Una exposició
limitada per l’espai de Ca l’Arenas que les converteix en tastet i més ara amb l’espai mort del menjador i l’espúria
dedicació, fora de tot context , de l’habitació que es dedicada a la parida
contemporània de torn , en aquesta ocasió absolutament innòcua i sense cap mena
d’interès i menys transcendència , que porta la signatura de Domènec.
És enormement interessant el
caminar d’Eduard Alcoy. Ho és ja que les circumstàncies localistes han fet un
reduccionisme absolut de la seva obra, limitant-lo tan sols al seu
personalíssim àmbit del simbolisme, o el realisme màgic . Alcoy però té un
passat importantíssim en el que rau , al
meu entendre , algunes de les seves peces més glorioses. I algunes espurnes es
poden visionar i/o intuir en aquesta mostra.
Així podem apuntar-nos a la tinta
que ens retrotrau a Dau al set (Tàpies / Ponc) , les seves referències a Klee,
el començament de la seva mirada irònica amb el seu peculiar sant Sopar, o l’esplendorós
“Yellow Dog Blues” que podria estar en qualsevol dels Museus de primera fila del
món., Tot per explotar amb les peces informalistes on Acoy desempallega traç de
mestre , amb peces en de potència i equilibri d’altíssima qualitat.
Un conjunt en total que estableix
unes bases d’avantguarda per aquells moments i que després desarà en el seu
exterior, encara que no en l’entramat, per estructurar la peculiaritat del seu
idioma personalíssim que el farà reconegut en tots nosaltres.
El cas d’Hernández Pijuan és diferent.
Molt més figuratiu en aquests moments, la seva evolució cap a l’informalisme és
molt més dràstica, convertint-la en ferm fonament i deixant a la figuració com
element referencial en la seva evolució, tant en la part del seu geometrisme ,
com en la del formalisme cromàtic i evidentment en la seva darrera època , amb
la seva personal nova figuració.
Aquí podem gaudir en la saleta de
la seva figuració més social amb les seves imatges de camp o l’obra que
presideix la seva zona que ens refereix mentalment a obres d’altres
contemporanis com és el cas de Guinovart. A la galeria hi ha la seva part informalista
en un concepte més eteri en comparança amb la densitat del seu company d’exposició.
Una exposició que malgrat les seves
limitacions és de recomanable, obligada i repetida visita. Una visita merescuda
en el sentit global de la mostra i molt especialment per la possibilitat de
veure i gaudir de l’Alcoy més desconegut entre nosaltres.
PS.- Les obres de il·lustren aquest
post son d’obres presents a la mostra menys la que encapçala el post.
Aquesta obra correspon a una peça
present a l’exposició d’Hernández Pijuan al Museu ( 1955) i que ell mateix va
regalar al meu pare tot dedicant-la , en agraïment per la crítica que va rebre.
Aquesta peça va ser oferta a Ca l’Arenas per si era del seu interès exposar-la
vista la seva qualitat artística , emocional i local. La seva resposta va ser
positiva però a l’hora de la veritat no va ser reclamada.
Un , visitada l’exposició té clar
que hi tenia un lloc , per la seva qualitat i més encara per el sentit històric
, però deixo en el seu senderi el pensar si ha estat una decisió correcte
artísticament ho ha estat el que un , i molts , pensem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada