ALCOY / HERNÁNDEZ PIJUAN. CREIXEMENT I EVOLUCIÓ.

A Mataró, una exposició amb obres d’Eduard Alcoy i Juanito Hernández Pijuan ( i valga el Juanito ja que es tracta d’obres dels seus començaments ) hauria d’estar anunciada per arreu i ser noticia cultural de primera , i més encara amb la sequera pictòrica que patim. En canvi però res de res , sense cap mena d’anunci i amb el desconeixement general , el passat divendres es va inaugurar aquesta exposició a ca l’Arenas que correspon a la segona del cicle “Art a Mataró 1942 – 1958 , els anys de la represa”. Una exposició que amb totes les seves mancances és d’obligada visita.

 Alcoy i Hernández Pijuan , íntims amics, exposen ambdós a Mataró l’any 1955. Arriben de la mà de Terri i segueixen així una trajectòria comuna que havia començat l’any 1950 amb una exposició a la sala Pino, a la Pça del mateix nom a Barcelona , on també hi va prendre part un artista que durant forces anys de finals del segle passat va viure a Mataró amb el desconeixement total del món artístic local, com era Ángel García Lapuyade.

Son moments de beceroles però en les que s’albira ja el desig d’un concepte nou. En aquells moments Alcoy mantenia les arrels figuratives però les influences de Klee l’anaven transportant cap altres camins fins que explotà en l’informalisme.

Hernández Pijuan semblava més arrelat en la figuració de caire humanista amb clares referències cap una estilística castellana , en el senti del neorealisme espanyol , en un estil n’aparença més tosc, com si en aquesta aparent mancança de finor pogués donar més força al’obra i incidir més intensament en la sensibilitat de l’espectador.

L’exposició que avui tenim ocasió de visitar ens ofereix una mirada a a quests començaments i principalment ens obra la porta a la seva evolució fins assolir l’informalisme ben estricte. Una exposició limitada per l’espai de Ca l’Arenas que les converteix en tastet i més ara  amb l’espai mort del menjador i l’espúria dedicació, fora de tot context , de l’habitació que es dedicada a la parida contemporània de torn , en aquesta ocasió absolutament innòcua i sense cap mena d’interès i menys transcendència , que porta la signatura de Domènec.

És enormement interessant el caminar d’Eduard Alcoy. Ho és ja que les circumstàncies localistes han fet un reduccionisme absolut de la seva obra, limitant-lo tan sols al seu personalíssim àmbit del simbolisme, o el realisme màgic . Alcoy però té un passat importantíssim en el que rau  , al meu entendre , algunes de les seves peces més glorioses. I algunes espurnes es poden visionar i/o intuir en aquesta mostra.

Així podem apuntar-nos a la tinta que ens retrotrau a Dau al set (Tàpies / Ponc) , les seves referències a Klee, el començament de la seva mirada irònica amb el seu peculiar sant Sopar, o l’esplendorós “Yellow Dog Blues” que podria estar en qualsevol dels Museus de primera fila del món., Tot per explotar amb les peces informalistes on Acoy desempallega traç de mestre , amb peces en de potència i equilibri d’altíssima qualitat.

Un conjunt en total que estableix unes bases d’avantguarda per aquells moments i que després desarà en el seu exterior, encara que no en l’entramat, per estructurar la peculiaritat del seu idioma personalíssim que el farà reconegut en tots nosaltres.

El cas d’Hernández Pijuan és diferent. Molt més figuratiu en aquests moments, la seva evolució cap a l’informalisme és molt més dràstica, convertint-la en ferm fonament i deixant a la figuració com element referencial en la seva evolució, tant en la part del seu geometrisme , com en la del formalisme cromàtic i evidentment en la seva darrera època , amb la seva personal nova figuració.

Aquí podem gaudir en la saleta de la seva figuració més social amb les seves imatges de camp o l’obra que presideix la seva zona que ens refereix mentalment a obres d’altres contemporanis com és el cas de Guinovart. A la galeria hi ha la seva part informalista en un concepte més eteri en comparança amb la densitat del seu company d’exposició.

Una exposició que malgrat les seves limitacions és de recomanable, obligada i repetida visita. Una visita merescuda en el sentit global de la mostra i molt especialment per la possibilitat de veure i gaudir de l’Alcoy més desconegut entre nosaltres.

PS.- Les obres de il·lustren aquest post son d’obres presents a la mostra menys la que encapçala el post.

Aquesta obra correspon a una peça present a l’exposició d’Hernández Pijuan al Museu ( 1955) i que ell mateix va regalar al meu pare tot dedicant-la , en agraïment per la crítica que va rebre. Aquesta peça va ser oferta a Ca l’Arenas per si era del seu interès exposar-la vista la seva qualitat artística , emocional i local. La seva resposta va ser positiva però a l’hora de la veritat no va ser reclamada.

Un , visitada l’exposició té clar que hi tenia un lloc , per la seva qualitat i més encara per el sentit històric , però deixo en el seu senderi el pensar si ha estat una decisió correcte artísticament ho ha estat el que un , i molts , pensem.