LA PERFECTA IMPERFECCIÓ

 

Pressuposo que en els articles que  conformen  aquest monogràfic de “Valors” reflexionant al voltant del concepte de la perfecció s’hauran desenvolupat les mil i una teories filosòfiques en relació a ella, la seva existència o justament del contrari.

Em toca però a mi, modest crític d’art de comarques,  elucubrar a l’entorn del concepte perfecció en el que correspon al camps de l’art i l’estètica. Difícil tasca a fe de Déu, ja que l’art , l’estètica i la creació no s’estableixen en raó d’uns paràmetres previs, formals i cartesianament estructurats i sí en raó i fonament de les sensacions i emocions personals.

L’art durant segles no ha estat res més que un producte que ha cercat establir el plaer estètic a gust i mida dels poders imperants, ja siguin religiosos , polítics o socials. No cercava ni pretenia cap pensament o lectura fora de crear la il·lusió del fet que representava, ja fos mitològic, militar, religiós o social. En aquells moments la perfecció de l’obra s’establia únicament en la realització i per tant en la tècnica. Realisme, llum, color, moviment agafen protagonismes desmesurats. Tots hem quedat alguna vegada bocabadats davant el prodigi d’algunes pintures o escultures que semblaven disposades a agafar vida pròpia en qualsevol moment.

L’arribada de l’art modern, amb Goya com a pivot inicial, l’impressionisme, el surrealisme, i la diversitat d’ismes, i l’eclosió de l’abstracció i molt espacialment de l’art conceptual, capgiren del tot el concepte d’art i d’ aquella perfecció monolítica  limitada als paràmetres tècnics es passa a la del difícil assemblatge entre fons i forma, concepte i realització i principalment en l’acurada comunicació entre creador i receptor, artista i espectador.

L’art deixa en part de ser un sentiment formal, que també, esdevenint en essència un sentiment íntimament emocional, tant en el que pertoca al creador com a l’espectador. Per tant el concepte de perfecció agafarà aquesta ambivalència que el filòsof, esteta i gran crític d’art Arnau Puig, malauradament desaparegut no fa pas massa , estructurava en “la necessitat de separar el concepte de l’obra, superant l’estricte estadi emocional per penetrar en els camps de la sensibilitat estètica. En l’obra d’art la forma i el concepte es troben perfectament units i, tanmateix, son destriables”. S’obre pas així a la possibilitat d’una doble paramètrica d’anàlisi de la perfecció en l’art, el del concepte i el de la realització, que en la seva unió poden assolir la perfecció màxima, si és que aquesta existeix.

En l’art actual la tècnica esdevé mitjà i mai finalitat . La tècnica queda massa vegades del tot menysvalorada ja que va associada al concepte d’ofici, concepte artesanal i per tant d’element que es pot aprendre fins arribar als màxims nivells, fet que no succeeix amb el veritable concepte artístic (la creació) que sols es pot assolir mitjançant el creixement personal i intel·lectual. L’artista neix i després es fa. La tècnica sols es capaç de crear la “il·lusió” , mai generarà per se una obra d’art.

Malevitx ho resumeix molt bé tot dient “Si es vol jutjar una obra d’art per el virtuosisme de la representació objectiva, o sigui, per la vivantor de la il·lusió, mai es podrà arribar al plaer de fondre’s en el veritable contingut de l’obra d’art”.

Haurem doncs de convenir que la perfecció d’una obra d’art, si és possible arribar a aquest qualificatiu, no correspondrà a un judici únic i sí s’assolirà de manera diferent en la multiplicitat de persones a qui sadolli la mateixa.

Defensa Arnau Puig , i com ell molts, que tota obra d’art ha de manifestar el misteri , el que provoca una solució del mateix que és individual i diferent en cada espectador segons el seu saber i entendre.

Qui assoleix més alt grau de perfecció?. Els paisatges d’Antonio López a la recerca de fixar la llum exacte d’un dia de primavera o potser les seves escultures humanes d’un realisme aclaparador que esfereeixen els sentits provocant la sensació de que en qualsevol moment poden agafar vida. O potser l’abstracció equilibrada en forma i sentiments de Rothko, o el dinamisme de Pollock amb unes obres en que hom té la sensació que podries estirar d’un fil pe fer caure tot l’entramat. O ves a saber si les estrafetes escultures de Giacometti que ens eleven a unes profundes reflexions humanistes.?

Totes elles seran “sentides” de manera diferent segons la personalitat  i el grau de sensibilitat i coneixement de qui les rebi, gaudeixi o admiri, i conseqüentment tindran una valoració de perfecció que a bon segur serà en molts casos  contradictòria.

 I és que potser el que en realitat hauríem de cercar no és la perfecció d’una obra d’art , a bon segur sempre inabastable, doncs a partir d’ella l’art hauria acabat, i sí cercar  i gaudir de  la perfecta imperfecció que moltes d’elles atresoren.

(Article que he escrit per a la revista "Valors", revista de filosofia de l'actualitat, i que apareix en el número d'Octubre de pròxima sortida)

 

MATARÓ, CIUTAT DE VALORS

Tinc un gran apreci i estima per el bon amic en Joan Salicrú, una estima que crec compartida. Però vaig més enllà i no puc negar que tinc veritable admiració per la seva tasca.

El vaig conèixer quan començava al “capgròs”  i he seguit la seva trajectòria amb el respecte que em provoca aquella persona capaç d’anar tirant endavant un munt de projectes, amb esforç, treball i honestedat, hagi estat quin hagi estat el lloc en el que ha desenvolupat el seu paper ( ràdio, espai polític, periodisme, producció...).

Però no puc negar que el meu punt àlgid al respecte està en el projecte periodístic “Valors” , tant en l’àmbit de la revista com en l’àmbit televisiu que també s’ha conreat. Una aposta difícil que , juntament amb els seus companys, ha dut a port amb excel·lència , convertint-se en un element referencial en l’ètic, l’humanístic i el social. Una aposta en la que he col·laborat diverses vegades, -sempre que m’ho han demanat- , i ho he fet amb plaer i honor ja que el projecte s’ho mereixia.

Ara però he quedat sorprès del tot en aquest canvi de direcció, amb aquesta recerca d’aixopluc en el poder local ( Ajuntament) i provincial ( Diputació) , i amb una subvenció dinerària important ( 60000 euros), per dur a terme tota aquesta història de Mataró, una ciutat de valors , que no s’entén per cap cantó, que desnaturalitza el discurs realitzat fins ara i que converteix l’element de reflexió que era , i ha de ser , cada valor, en un simple gadget publicitari que queda molt bé en l’aparença però que tots sabem es presenta ben buit de contingut.

Suposo que el que dic provocarà la cançó que he escoltat tantes vegades : “Ja està en PIC queixant-se. Mai li sembla res bé”, però crec sincerament que no anem bé. El poder mai dona res per res , i la bonica cantarella dels valors i de ser així una ciutat pionera , sempre ven molt bé , el que massa vegades és de l’únic que es tracta. I en una societat com l’actual en la que els poders polítics son l’exemple més evident de la manca de valors de tota mena , casar-se amb ells és perdre una mica la dignitat. És potser com a mínim, allò de l’honestedat de la dona del César.

M’agradaria pensar que vaig errat i que en Joan quan em truqui per explicar-m’ho , m’obrirà els ulls i com un sant Pau qualsevol cauré del cavall i em convertiré , però de moment em sento heretge. M’hi he sentit, a bon segur per un sentiment d’enveja o revenja, que no son pas valors positius, quan he vist l’encartament a les revistes mataronines de l’agenda de valors del mes de Gener. Fa anys i panys que a cada regidor de Cultura he demanat una pàgina setmanal en els mateixes revistes com agenda cultural de la ciutat. La resposta sempre ha estat negativa ( impossible , és massa car). Ara m’adono que potser el que passa és que la cultura no és un valor. Llàstima.

M’hi he sentit quan he vist la programació de gener i quasi al cent per cent parla d’actes de vida pròpia que es realitzarien igual si no existís aquest nou màrqueting de la  ciutat de valors. Per que a veiam , col·locar-hi la celebració del dia oficial de la memòria de l’holocaust que se celebra de fa molt de temps, per cert, sempre amb una minsa audiència de ciutadans, em sembla fer-se trampes al joc del solitari.

Però vull ser positiu i em miro al mirall. Porto quasi trenta nou anys dedicat a la crítica d’art local, és a dir que al meu entendre amb un absolut compromís, o sigui que de moment complim en aquest primer mes. Però és clar quan veig el banderolo a l’ajuntament , la ment es trasbalsa i ja no tinc res clar.

Compromís. Magnífica paraula i millor valor encara. El que passa es que segons qui diu practicar-lo, millor no refiar-se. I per això per a mi és una llàstima, que tant magnífics “Valors” hagin cercat , o trobat, tan poc fiable parella de ball.

Dotze mesos, dotze objectius. L’idea original és de Tele 5. Esperem que la copia el millori ,- sembla fàcil-, i de veritat desitjo de tot cor que d’aquí dotze mesos m’hagi de menjar totes , però totes , les paraules que escric avui. 

Serà que els veritables “Valors” , aquests que ja fa un bon grapat d’anys que porten defensant en Joan Salicrú i companys hauran triomfat. I jo que me n’alegraré.

PS.- Com que el tema artístic és el meu , deixeu-me acabar dient que el subliminal d’emprar el pantone groc vaticà , no crec pas que hagi esta un encert.

LA AUTENTICITAT . ALBERT TRIOLA

D’entre el munt de premis teatrals que es fan i desfan  no hi ha dubte que els Premis Butaca tenen un pedegree especial ja que son atorgats per els espectadors i per el fet de les quasi vint edicions dels mateixos els hi ha donat el pòsit de seriositat i solvència que els ha convertit potser en els premis més apreciats per part dels artistes ja que indiquen el seu grau de comunicació amb els espectadors, el que a fi de comptes és del que es tracta en el cas dels actors i de qualsevol tipus d’espectacle. Enguany el mataroní Albert Triola ha guanyat el premi al millor actor per l’obra “Smiley” fet que ens ha alegrat a tots per el merescut del guardó. 

Per això, i aprofitant l’avinentesa, us deixo el programa realitzat per valors tv que es va emetre fa un parell de temporades, en el que en cada capítol es reflexionava al voltant d’una “virtud”. Vaig col·laborar amb ells en el capítol dedicat a l’autenticitat en el que el protagonista era justament Albert Triola. 

Va ser un immens plaer del que n’he estat sempre orgullós i ara més que mai.

Us el recomano amb tot gust , així com la resta de programes del mateix projecte que podeu trobar a la xarxa. El conjunt va confegir un magnífic projecte assolit amb una gran qualitat i interès, del que aquest n’és una petita mostra que de nou us recomano amb tot orgull i plaer.

< br />

LLIBRES PER SANT JORDI. ESTÈTICA I ÈTICA

Certament no hi ha dilema més complex que triar un llibre en l’estol de publicacions que s’ofereixen en les parades dels llibreters per Sant Jordi, si un no ha fet reserva mental d’aquells tres o quatre títols que creu li poden ser més interessants.

Normalment però en aquesta reserva quasi mai hi ha llibres relacionats amb el món de l’art com si per Sant Jordi l’escaient fos el que en podríem dir literatura pura i dura i els temes més específics , més en la vesant científica o d’afeccions , quedessin reservats per altres moments més individualitzats.

Ja estaria bé que, començant per un mateix, en diada tan assenyalada es fes l’esforç i s’adquirís aquell llibre especial d’art , que acostuma a traduir-se en un grapat considerable d’euros , menys si t’acostes a les llibreries de desclassificats , com la que tenim al carrer Nou , on sempre es poden trobar agradables sorpreses. Però no essent això possible, no està de més acostar-se a altres llibres més literaris , d’història ,assaig , monografies ... etc que tinguin el camp artístic com a protagonista.

Per això avui no m’estic de recomanar a tots aquells amants de l’art un llibre ideal per a la diada de Sant Jordi , com ho és “Qué estás mirando?. 150años de arte moderno en un abrir y cerrar de ojos”, escrit per Will Gompertz i editat per Taurus amb un preu de 22 euros.

Wil Gompertz (1965) és director d’art de la BBC , va dirigir durant set anys la Tate Media . Està considerat com un dels millors periodistes d’art del món. Ha escrit per The Thimes i The Guardian entrevistant durant més de 20 anys als més importants artistes contemporanis del món.

Ara en aquest llibre manté la mirada lluny de les estructures acadèmiques per transmetre de manera fresca i espontània els més importants esdeveniments dels darrers 150 anys de la història de l’art.

Com molt bé diu la contraportada del llibre: “des dels nenúfars de Monet fins els girasols de Van Gogh, passant per les llaunes de sopa de Warhol i els taurons en formol de Hirst, aquest llibre ens descobreix la història que hi ha darrera de les obres, les persones que hi ha darrrera els artistes i la veritable màgia que amaga l’art modern”.

Un llibre irreverent , original i molt accessible que et permet fer repassada a la història de l’art modern , fent entenedora el per que de moltes coses. Prop de 500 planes que es llegeixen en un no res i que et fan capgirar conceptes mítics que tenies assumits i que potser ara queden en una certa nebulosa.

Un llibre d’obligada lectura per els amants de l’art i que us aconsello de cor per aquest sant Jordi.

( Per a més informació podeu clickar en aquest enllaç amb  un article de “hoyesarte.com” en que podeu aprofundir en el concepte d’aquest llibre )

ÈTICA I ÈXIT

Aquí , que tant parlem de l’estètica , també ens convé , i molt, fer mirada a l’ètica. Aquest valor, i altres , son els que tracten de meravella cada més la gent de “Valors” , aquest grapat de magnífics il·lusionats , que no il·lusos , que ja porten a les seves esquenes més de 100 números de la revista “Valors” i no sé quantes edicions dels seus programes de ràdio, televisió i activitats diverses, a alguna de les quals m’han honorat convidant-me a participar-hi com per exemple en la darrera revista de “Valors” amb un article de pensament sota el títol “Art ( i artistes) en la crisi” , que vaig reproduir en aquest blog fa un parelll de post.

Ara aquesta magnífica gent s’ha llençat a publicar un magnífic llibre , que us recomano amb tot plaer ja que és un immens goig la seva lectura i a més és en certa manera un bàlsam i una injecció de moral per seguir endavant en moments tan complicats. El seu títol “Ètica i èxit. Converses amb valors” , on s’entrevista a deu personatges del nivell de El Roto, Ana Mª Matute, Iñaki Gabilondo, Joan Roca , Judit Mascó, Lluís Bassat, Federico Mayor Zaragoza, Pau García-Milà, Teresa Perales i a Roser Capdevila, la genial il·lustradora.

Un llibre acurat , periodísticament magnífic, i a més , i no em cansaré de repetir-ho, d’una enorme carga moral, o millor dit, ètica.

Un llibre que al meu entendre és el complement perfecte al que us aconsello línies abans. Estètica i ètica unides per Sant Jordi. Una magnífica unió.

AUTENTICITAT

El passat mes de Gener vaig respondre a la petició del bon amic Joan Salicrú per col•laborar en un capítol de Valors TV ,en el que es parla del valor de l’autenticitat amb l’actor mataroní Albert Triola, ara molt popular per la sèrie “La Riera” , i en el que també col•labora a pedagoga Mar Galceran.

És un vídeo que com tots els de la sèrie Valors és de gran qualitat , alhora que convida a una profunda reflexió, i en el que he aportat en la segona meitat del metratge tot allò que he pogut.

De cor, i no pas per la meva presencia , que us recomano la seva visió





www.vimeo.com/19573337

MENINES

Les  peculiars característiques físiques fan de l’espai Capgròs un lloc expositiu especial, que l’allunya per les mateixes del concepte general d’una galeria d’art i per tant hauria de servir als artistes , - al menys aquesta és la intenció dels seus promotors – per convertir-se en un indret on poder innovar en el que pertoca a la seva línia habitual i poder presentar així ,unes opcions que pel seu atreviment o per allunyar-se de la seva línia , no es poden realitzar en exposicions més convencionals. Josep M. Gomis , que és qui exposa actualment , és un dels creadors que han copsat aquest ideari de manera més contundent.

Josep M. Gomis és de tots conegut per la seva faceta d’escultor, i dintre de la mateixa , per exercir la mateixa en un entorn formal i acadèmic. Aquest coneixement general va començar a escrostonar-se amb l’ample diversitat de conceptes que va presentar en el darrer Sant Lluc, on va acudir com a convidat especial, i ara es desmunta del tot amb l’ampla diversitat que presenta en aquesta exposició sota l’eix central de les “menines”, que en les seves mans agafen la més ampla volada, ja sigui en el camp escultòric com en el bidimensional de la pintura i el dibuix.

Es diu que les tres icones més reproduïdes del món artístic son La Gioconda de Leonardo,les sopes Campbells de Warhol i les Menines de Velázquez. Però es diu també, que mentre que el treball al voltant de les primeres es limita a una manipulació de les mateixes , en el cas de les Menines el que hi ha és una constant relectura que les personalitza en el concepte artístic personal de cada creador.

Josep M. Gomis ens presenta les seves menines en el més ample ventall de mirades possible. Des del classicisme del dibuix acadèmic , fins al còmic més disbauxat , Gomis fa traspuar al personatge el munt de les seves sensacions i emocions i destil•la en elles, poseia , lirisme, sensibilitat i dolçor, però també ironia, cinisme i fins i tot un punt de malla llet quan s’escau. Conceptes tots ells desenvolupats amb una qualitat formal que arrodoneix el “producte” i el fa més captivador encara.

Una exposició aquesta la de Josep M. Gomis , que sorprèn agradablement per el què i per el “qui” i que sens dubte ha de provocar una revalorització important al treball d’aquest creador que ha estat massa temps amagat de la mirada pública i que explosiona amb qualitat en la seva diversitat.

Exposició de recomenable visita

“MARGARITA I COMPANYIA”. Josep M. Gomis
Espai Capgròs , del 30 de desembre de 2010 al 26 de gener del 2011



EXPERIÈNCIA

Magnífica l’experiència la que vaig tenir el passat dimarts , tot col•laborant amb “Valors” , personalitzats per en Joan Salicrú, a l’entorn de la gravació d’un capítol per la seva sèrie de TV , dedicat en aquest cas al valor de l’autenticitat.

Gravat a la Nau Gaudi, amb la presència inicial de Núria Poch i l’acompanyament , - com a parella de “protagonistes” -, del magnífic actor mataroní Albert Triola, reconegut en la popularitat per la sèrie “Lariera” i en la crítica per les seves magnífiques actuacions , ara a l’elogiada “Agost”, la xerrada fluïda i crec que molt interessant es va convertir en una gratíssima experiència que a un no li faria res respetir.

Per això el meu públic agraïment a la gent de “Valors” en general, i al bon amic Joan Salicrú en particular, per creure que un podia aportar quelcom en i amb , les reflexions que es proposen.

CUTRE

 

L’any passat ja vaig fer esment a la decepció que em provocà la Cavalcada de Reis a la que vaig acudir després de forces anys d’absència. Enguany he repetit visita i el resultat ha estat més decebedor encara ja que , com en tantes coses, Mataró no gaudeix d’una cavalcada dels Reis tal i com la ciutat mereix i precisa per la seva importància.
Els dos actes que apleguen mes gent de la ciutat son sens dubte els Focs de Les Santes i la Cavalcada dels Reis. Ambdós per la transcendència pública que signifiquen , i especialment per el sentit d’autoestima envers la ciutat d’un mateix , han de ser especialment cuidats. I més encara en el cas del Reis, per tot l’embolcall que arrosseguen.

A Mataró ja fa anys que aquesta festa s’ha deixat de costat. Han desaparegut els patges que durant uns dies permetien als nens portar la màgica carta, i tot s’ha reduït a l’arribada dels patge reial al Parc,que provoca una llarguíssima cua que fa abandonar a molts pares i infants. Sort que avui per avui hi ha el recurs d’Internet.
A la Cavalcada, el mateix del mateix. Les carrosses de sempre segueixen aguantant , però l’entorn és paupèrrim. La desfilada queda enganxosa , sense cap mena d’atrezzo musical que li doni cos,sense ritme, sense l’alegria que hauria de comportar.

Fa uns anys es decidí en aquest sempre mal entés concepte de “políticament correcte” eliminar l’apartat publicitari, cosa que no succeeix ni per exemple a Barcelona. A la capital entenen que els diners que aporten les empreses els hi permet fer una cavalcada cada any més lluïda , malgrat la crisi. Amb les possibles discrepàncies però, es pot acceptar l’aposta , el que és del tot inacceptable és haver substituït aquest embolcall , per la més casposa de les participacions populars , en forma de col•lectius de tota mena. Res tinc en contra d’aquest tipus de participació, però sí ho tinc, i molt, en la forma en la que es du a terme.

Si l’Ajuntament predica per arreu el concepte de l’excel•lència , lògic seria que al menys poses un filtre mínim de qualitat en aquesta participació que és difícil qualificar com a popular, i que en la gran majoria , per a no dir en la seva totalitat , és casposa, cutre salsitxera , de tercera regional i sense cap mena de factor positiu, ans tot el contrari.

Que Mataró que es vanaglòria en aquests dies d’haver estat considerada ciutat de la Ciència i la Innovació, tingui una cavalcada que començava per tres “carromatos” de la Penya al Andalus, la Hermandad de Jesus Nazareno ...i la casa de Andalusia , que responien al pas enrere als anys cinquanta , semblant qualsevol romeria d’aquells de pel•lícula en blanc i negre de “Filmax” presenta, és , per el tó i per la representació, simplement lamentable.(Impagables els rètols capdavanters)

No crec que s’hagi de demanar que la Festa dels Reis aconsegueixi el nivell d’Igualada , de qui bo seria prendre alguna que altra nota , però sí que cal fer un foc nou , en el conjunt de la festa , de manera immediata.

O és que algú s’imagina la cavalcada actual de Mataró, essent retransmesa per TV3?.



Però encara que fos amb aquesta trista cavalcada els Reis han passat per Mataró, però a l’Ajuntament no hi ha hagut manera que deixessin el desig de posar-se a la feina i que algú enfilés l’agulla en els temes Bassat i Marc Llacuna. Ai xí que nosaltres seguim amb el raca-raca

57 DIES DE COL•LECCIÓ BASSAT A LA NAU GAUDÍ I ÉS INEXISTENT PER EL WEB MUNICIPAL


443 DIES SENSE COL•LOCAR EN LLOC ADIENT L’OBRA DE MARC LLACUNA, GUANYADORA DE LA BIENNAL TORRES GARCÍA.


Post escrit mentre sonava Aretha Franklin