ÀNIMA DE CÀNTIR

Fer un pont permet fer aquelles coses que sempre dius que faràs quan tinguis temps i mai acabes per fer, com és arreglar d’una vegada el maleït estudi, sempre curull de papers , catàlegs, escrits , amuntegats en aquell meravellós ordre que sols tu coneixes i que et permet trobar sempre allò que busques, però que també impedeix que ho trobi, qualsevol altre persona que no siguis tu mateix.
Aquesta ha estat una de les tasques d’aquests dies al costat de la pertinent recerca de regals , caient en la febre consumista que cada any dius que has de deixar de costat , però que no saps exactament per què , t’acaba acompanyant en el batibull d’anar d’aquí a allà, en la recerca del no saps pas què, i que quan trobes el tresor ocult sempre és més car del que pensaves o desitjaves.

En aquesta reorganització, tot repassant articles guardats que en aquell moment et cridaren l’atenció i ara llences a la paperera ràpidament , he retrobat una entrevista publicada a “La Vanguardia” el 25 de febrer de 1991 , és a dir fa quasi quinze anys.
És amb Jeanne Kirkpatrick , assessora del president Bush (pare) . Es titula “Diálogos de guerra y paz” y amb el subtítol de “Evitaremos que haya otro Saddam” . Ofereix perles com amb la que comença l’article: “Una vez se use la fuerza, América debe destruir el poder militar de Saddam Hussein” . Tot és un seguit d’expressions i conceptes que sentim ara de nou en boca d’una altra dona que mana tan com ella.
Les dues planes de l’entrevista , feta per Lluís Amiguet , no tenen malbaratament i ens permeten un dejà vu al revés, que sorprèn per el paral·lelisme absolut amb l’actualitat i el passat més recent.

Però també cal fer esment de la curiosa foto , fet que a bon segur em va motivar encara més per guardar l’article . És la presència en el seu despatx del cartell del Concurs de Terrissa de la festa del Càntir de 1978.
L’obra és una serigrafia feta pels germans Tur Font en el que va ser un intent fallit , que un va intentar dur a terme quan es movia per el Museu del Càntir, d’encarregar el cartell a un artista local i fer-ne una petita tirada de serigrafies que es vendrien signades i numerades, sense la grafia pròpia del cartell. No va tenir èxit i sols es realitzà aquell any.

Però no deixa de ser curiós que un falcó de la guerra , prengués decisions a l’ombra d’un cartell del desaparegut concurs de terrissa d’Argentona, per què estem convençuts que fos el que fos, Kirkpatrick no tenia ànima de càntir.

I per avui ja ni ha prou, demà ja parlarem de la per a mi decebedora mostra de Caravaggio i la vibrant dels mestres del collage a la Miró.