LLIÇONS

De lliçons n’hi ha de tot tipus , de les que cal seguir , sobre les que cal reflexionar, les que és millor oblidar... En aquest cap de setmana m’han arribat lliçons de tota mena , algunes de les quals val la pena comentar.

LLIÇÓ A SEGUIR. Museu de Mataró (La finestra oberta)

En el darrer post deia que no havia pogut assistir a la inauguració. Ben cert era. Parlar amb Rosa Codina Esteve és molt millor que acudir a un Museu en el que et tenen vedat , en que no t’envien ni invitació, ni et donen la informació que precises per exercir la teva tasca , malgrat siguis un ciutadà normal , que has demanat per activa i per passiva allò que es dona a la resta de ciutadans, i tot perquè mantens una línia de dura crítica al dolce far niente de la seva direcció.

El fet de no assistir a l’acte m’ha permès visitar l’exposició en la tranquil·litat i quasi soledat del diumenge al matí. Porta per títol “La finestra oberta” i és una mostra d’art paisatgista català entre 1860 i 1936. Organitzada pel Museu de Sabadell amb la col·laboració de la Diputació aplega unes setanta obres procedents dels diferents Museus que conformen la Xarxa de Museus Locals.
La mostra és magnífica , amb un seguit de peces totes elles de gran qualitat , i a més està presentada de manera cronològica el que permet una lectura fàcil i directa i està acompanyada d’un magnífic catàleg al increïble preu de 5 euros .

Una mostra que és magnífica lliçó per a tothom. Per els afeccionats, ja que ens permet esbrinar en una sola passada , la brillantor de l’art català del paisatge d’aquells moments, massa vegades amagat rera la brillantor de les darreres avantguardes.
És lliçó per els artistes , en especial pels nombrosos conreadors del paisatge , ja que tots els conceptes pictòrics que es vulguin contemplar en aquest camp hi són presents . La saviesa i varietat en la seva resolució ha de servir de valuosa referència tant per professionals com afeccionats.
És lliçó també per el Museu, ja que es demostra que quan hi ha ganes de fer coses , es poden aconseguir exposicions tan lluïdes com aquesta . Però queda clar que calen esforços, i molts, i aquest és una material que no existeix en l’inventari del malaurat Museu de Mataró.


LLIÇÓ PER OBLIDAR . Can Palauet (23 preguntes amb resposta)

Mataró té mala sort amb Can Palauet . Va néixer amb fòrceps amb l’exposició antològica de Rovira Brull encotillada per la de Pazos i ha anat de mal en pitjor.
Reduïda de fa temps a presentar art (?), al que em nego a afegir el qualificatiu de contemporani , les mostres presentades són una boutade constant.
Ara són Àlex Nogué i Ester Baulida que fan la seva parida. La idea de partida no és dolenta : un objecte i una reflexió; pregunta i resposta , però ambdues són tan repetitives amb altres mostres ja vistes, que tot manté el gust del dejà vú .
Si be la història pot tenir la seva gràcia amb una deturada lectura , sols permesa amb un format de llibre , la presentació en format exposició a la paret, i la minsa grapa de l’apartat visual converteix de nou a Can Palauet en un espai erm d’art i interès.


LLIÇÓ PER REFLEXIONAR .- El joc de les comparances.
(Lliçó en especial per els programadors artístics del PMC)

Com és possible que una mostra de tan alt nivell artístic , cultural i didàctic com és “La Finestra Oberta” tingui sols una durada de cinc setmanes , i la mostra de Can Palauet d’escàs per no dir nul interès en tingui el doble?.
Nota: Si és vol complicar el joc, sols cal ampliar la pregunta amb la mostra “Essències”, recentment clausurada al mateix Can Palauet que va tenir la durada de tres mesos i un dia “ ( La xifra és real, encara que certament soni a condemna)


LLIÇÓ PER DESMITIFICAR. Fernando Alonso


Ahir vaig ser un dels milers que va veure la carrera de Formula 1 i el triomf de Fernando Alonso en el Mundial. Un excel·lent pilot , amb un bon bòlid, i amb l’inevitable sort dels Campions. Felicitats.
Però amb nego a participar de l’Alonsomania , aquesta del chauvinisme a dojo. Si ja atorgar-li el Premi Príncep d’Astúries de l’esport va ser cosa incomprensible, el rebombori d’ara és insuportable.

No em cau bé l’Alonso. I no per què sigui amic del gendríssim Agag ( que per cert té els drets de Formula 1 a Espanya) , ni per que estigui amb Briattore (impagable l’article d’avui d’El País) , i sí pel seu orgull fora de mida. I ho dic amb un coneixement ben pròxim.

Alonso va guanyar el seu primer punt a Formula 1 a Malaisia , si no vaig errat, i quan encara no era ningú. En aquells moments l’atenció de la competició per aquí era quasi nul·la.(Els comentaristes de TV3 , feien la transmissió des de els estudis). En directe a Malaisia sols hi havia set espanyols :El seu pare, el seu manager , dos periodistes d’una revista especialitzada i tres catalans que treballaven per DO&Co , empresa que organitzava els àpats dels VIPS i dels corredors , un d’ells era el meu fill. En acabar la cursa els tres curritos van voler felicitar-lo. El despreci, malgrat la concurrent de l’idioma va ser absolut.

El meu fill ha treballat quatre anys a Fórmula 1 , la seva companya segueix treballant a l’empresa de l’Ecclestone. Tots dos tenen bones relacions amb innombrables corredors , amb alguns com el cas de Juancho Montoya de veritable amistat. Ells i altres companys coincideixen a definir a Alonso com el corredor més cregut i intractable de tot el circ.
Felicitats al corredor, però no crec que l’endiosament que s’està fent el benefici en res.