dimarts, de setembre 13, 2005

RECONEIXEMENTS

Aquest diumenge no he anat al Viver , com molt be fa constar en R.B. al seu blog, i al que espero li hagi plagut la visita així com als seus acompanyants. No ha estat possible ja que tenia la jornada destinada a la gent gran.

M’explicaré En primer lloc l’Ajuntament d’Argentona mitjançant el Museu del Càntir m’havia demanat que fes la presentació d’exposició homenatge a Josep Diví i a Joan Nogueras , dos veterans pintors argentonins amb seixanta anys a l’esquena practicant el noble art del paisatge tradicional. No cal dir que va ser un plaer per a mi. Malgrat les seves mancances creatives i tècniques , el fet de pintar i apropar l’art als ciutadans en uns moments en que això de l’art i la cultura era una quimera, mereix tota mena de reconeixements, en especial per la tasca feta. Com sempre dic, els homenatges cal celebrar-los en vida, no a posteriori com lamentablement sembla costum a molts llocs, entre ells Mataró.

Després tenia el que els germans en diem, “el dia de la mare” , La meva mare s’apropa al vuitanta-tres anys i pateix una demència senil , que si encara es suportable en part, no li permet ni molt menys viure sola. De fa un any està en una residència magníficament atesa (gràcies públiques a la gent de Can Boada) , però a més de les visites periòdiques els germans vàrem decidir que cada festiu estaria amb un de nosaltres. Establert el calendari , el festiu que ens toca intentem que s’ho passi el millor possible. La passejada , el vermouth, el dinar familiar , la xerrada amb les inconnexions que es vulgui , en resum un donar-li aquella vida de la que ja no pot gaudir amb plenitud.
Aquest diumenge m’ha fet un comentari que m’ha arribat. Veiem en el telenotícies la celebració de la Diada , i de cop i volta hem diu: “Cada vegada que sento Els segadors se’m posa la pell de gallina. Tants anys sense poder-lo sentir”. Ella pertany a una família catalanista, catòlica i de dretes , en la que el català ha estat un quelcom important . En el casament van fer participacions públiques en castellà, tal i com era obligat, i clandestines pels amics en català. I això que sobre el paper eren “adictes”. Per cert, uns “segadors” que han quedat magnífics de la mà de mestre d’en Ros Marbà.
La visió dels avis, la malaltia, la decrepitud, l’espera de la mort . Moltes reflexions que apareixen cada vegada que la veig i que mereixeran molts post en aquest blog.

NICO

A vegades sembla que els escrits agafin poders màgics. Mentre escrivia aquest post , parlant d’homenatges en vida , m’arriba una urgent trucada per convidar-me a un homenatge a celebrar aquest divendres a les vuit del vespre a Can Palauet a n’en Nicolás del Rio, ànima màter de “Tertre” , la galeria d’Art més important que ha existit mai a Mataró.
La crida i l’homenatge és d’urgència ja que així ho requereix el delicadíssim estat de salut del protagonista..
No cal ni que dir que l’assistència és obligada. Amb tots els seus pros i contres, la tasca duta a terme per en Nico i per Tertre és cabdal en el desenvolupament plàstic de Mataró. La història de l’Art a Mataró en els darrers cinquanta anys es poden dividir en dues parts ben diferenciades: abans de Tertre i després de Tertre.
Caldrà parlar-ne més, però cal reservar data i hora a l’agenda. En Nico s’ho mereix.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

A fantastic blog. Keep it up. Don't miss visiting this site about how to buy & sell everything, like music on interest free credit; pay whenever you want.

Ramon B. ha dit...

El motiu de l'absència s'ho mereixia.

Joan Safont ha dit...

A mi també m'ha tocat el comentari sobre la teva mare. L'emoció d'una persona gairebé absent amb una melodia o un símbol que algun dia va ser important per ella. Potser és que quan ens fem grans i perdem una mica l'oremus ens és més fàcil emocionar-nos...
Gràcies