LA LLUM DE L’OMBRA

Avui a la feina ha sigut un d’aquells dies emprenyadors. D’aquells que no passa res greu , però que tot és un seguit de petits entrebancs, El telèfon no para de sonar , les urgències s’acumulen , un que demana per aquí i l’altre que demana per allà. En resum, que s’acaba la jornada i un ha treballat com un burro i veu que la feina amb tants entrebancs ha avançat ben poc, i ja es posa a tremolar amb el dia de demà i el retard acumulat.

Per això he pensat que res millor per esbandir els mals aires que fer una visita, encara que ràpida a la mostra de gravats de Rembrandt que avui s’obria al públic a La Pedrera.
Ha estat una visita intencionadament ràpida , com si d’una prèvia es tractés , en la certesa de diverses visites posteriors (algun avantatge tindrà treballar a cinquanta metres de La Pedrera). Tan intencionadament ràpida que he deixat per una posterior ocasió la guia audio que s’ofereix gratuïtament.

Però estava clar que tardaria més estona i és que la mostra és impressionant. És a bon segur una de les millors exposicions dels darrers anys . És d’aquelles exposicions que agraden des de el més profà a l’erudit. Hi ha de tot per triar , la magnificència tècnica, el preciosisme del dibuix, l’evolució del concepte, el pas imparable vers l’art modern.
És igual deturar-se en el retrats , les estampes bíbliques, els auto-retrats , els paisatges ... Tota la mostra respira aquell sentit d’art , de saber que estàs gaudint d’una creació important, amb aquell escalfret emocionant que un sent davant la contemplació admirativa del mestratge de Rembrandt.

No vull fer pas una crítica de la mostra, però valgui el consell d’una obligada visita. En aquests dies a Barcelona hi ha art i del bo. A més de la comentada cal deturar-se al Picasso i els seus llibres, Caravaggio al MNAC i el col·lage a la Miró. Molt i bo per visitar en aquestes propers festes.

La llàstima que a la tornada de nou hem topat amb la Casas . L’arrogància i el menyspreu del conductor envers els passatgers , el mòbil de nou per establir comunicació amb la central, el queixar-se davant la justa i legal reclamació oficial , el to quasi insultant davant la queixa.

Fa molt que ens queixem . Ho fem per activa ( queixes oficials en el llibre de reclamacions) i per passiva ( aquest blog i tots els comentaris públic possibles) i res de res. Un dia d’aquests hi haurà un accident i llavors tot seran plors i llàgrimes. L’estat dels vehicles , la conducció general passant de totes les regles establertes, el menyspreu continuat envers el passatge, i mil coses més van a mal portar.

Quan passi alguna cosa hom exigirà responsabilitats. Ara malgrat les bones voluntats d’expedients que tots sabem que són paper mullat , ningú vol agafar el toro per les banyes.
El que em sap greu és que jo hi viatjo cada dia i per tant alguns números tinc per que em toqui. I puc assegura que hi ha viatges que fan por. Veritat sr. Martínez?.