MARTA DURAN . RETORN A LA NATURA

L’Ateneu Caixa Laietana ha ampliat el seu espai expositiu tot dedicant la seva planta inferior en la que fins ara estava instal·lada la zona multimèdia , convertint-la en “Àmbit Zero” , una nou espai expositiu que arrodoneix el magnífic escenari artístic que n’és l’Ateneu. Marta Duran ha estat l’artista escollida per ser-ne la protagonista inaugural, i ho ha fet amb una atapeïda mostra amb títol de “Retorn a la Natura” , que obliga a una especial lectura.

I dic especial lectura ja que després d’una llarga i detinguda visita m’he quedat amb dos maneres de veure l’exposició , com si el resultat de la visita fos diferent si la tractem d’un modus absolut o relatiu.

Que Marta Duran és una artista de cap a peus, que disposa de conceptes i estris suficients com per establir una obra pictòrica sòlida i a la vegada molt atractiva a una gran majoria d’espectadors , és un fet tan real com positivament valorable.

Un fet que queda palès en la visita a aquesta mostra en la que Duran es referma en aquest joc d’intensitats en que cromatismes , textures i sensibilitats executen un treball que tot picant l’ullet als amants d’una pintura que be podríem considerar més fàcil, aquestos poden comprendre perfectament l’aposta més actual que els hi ofereix l’autora.

Aquí ens trobem a la Marta d’ofici, aquella que sap interpretar adientment el concepte pictòric per aconseguir unes obres en les que la figuració retorna amb força absoluta per convertir-se en dominadora absoluta no tan sols de la peça , ans també del ritme de l’obre , del modus i manera que la resta d’elements , tècnics i compositius , es sotmeten a la seva hegemonia amb una disponibilitat total.

Aquesta és la lectura absoluta. Una lectura sense pegues , en una exposició que en aquests ulls sols mereix que un resultat amplament positiu.

Però crec que existeix igualment una lectura més relativa . Una lectura que més que en la present exposició, s’estableix en el pont entre el passat i el futur. I en aquest pont és on , a mi personalment , m’apareixen un seguit de dubtes.

Ja sabem que Marta Duran és essencialment figurativa , però en les seves darrers exposicions apareixia cada vegada més un cert abandó de l’anècdota i una nuesa del concepte que anava ben estructurada amb una pinzellada ampla i dinàmica que establia un entramat de suport que enfortia tot el treball sense que pel camí hi hagués pèrdua ni d’un gram de delicadesa.

Ara Marta Duran sembla haver fet un pas enrera en aquest camí i , al menys en aquesta ocasió, aposta de nou per un cert detall, per acostar-se de nou a un sentit de la figuració i el realisme , que personalment no em complau pas massa. Sortosament manté el sentit pictòric de pinzellada i entramat que aconsegueixen donar un recolzament formal a l’obra, però en el sentit de conjunt , queda en l’aire un interrogant que caldria desvetllar.

Exposició que paga la pena visitar i en la que un es pot fer clara reflexió al voltant de la necessitat o no , de l’encert o no, d’aquest retorn al camp més figuratiu que ens ofereix l’autora.

Un , que per alguna cosa és crític i per tant li toca mullar-se , ha de dir que reconeixent de totes totes el nivell de l’exposat , es queda sens cap mena de dubtes amb la Marta Duran més lliure , més explosiva , més independent.

És en aquesta meitat de sala , la de la llibertat vs. el que podríem dir la figuració més estricta, és on un faria deturada per valorar en el que es val el treball d’aquesta artista mataronina.

J.PENA

Avui , tot reflexionant al voltant del Fons d’Art , just després de rebre un nou recolzament personal que no sabeu pas com agraeixo, he vist que hem parlat de tots. D’alcaldes , regidors , artistes , tècnics municipals, crítics , directors de Museu.... , però en canvi el nom de J.Pena , el flamant director de l’IMAC , mai ha sortit a escena.

A Pena se’l podria batejar com a Milan que en els seus començaments va ser conegut com “ el meiga” ja que d’existir , existia , però mai ningú l’havia vist. A Pena l’apel·latiu li escau perfectament , ja que son comptades les persones que el coneixen , i sempre en el seu lloc de comandament.

Ara , en el cas del Fons d’Art , no ha existit , no ha parlat , no ha reflexionat , no.... En resum , que no ha fet res , cosa que posada en lectura d’IMAC ja de per si és positiva ( al menys no l’ha pogut cagar ), però que no és de rebut quan un cobra mes de 60.000 euros any, un salari que envegem , tot tenint la seguretat de que el nostre paper seria millor i més efectiu.