“GETA , GETA... “

És una paraula que avui m’ha rondat molt per el cap d’ença quarts d’una del migdia , que s’ha accentuat a quarts de vuit del vespre i ha explotat del tot , gaudint i patint alhora del partit de futbol entre el GETAfe i el Baiern de Munic, del que he vist la segona part i la perllongació , després d’assistir a l’exposició inaugural d’Àmbit Zero , el nou espai de l’Ateneu Caixa Laietana que es troba a nivell de carrer ocupant l’espai en el que es trobava la zona d’ordinadors ara traslladada a l’antiga seu central, amb Marta Duran de protagonista.

Temps tindrem de parlar-ne de l’exposició ja que avui entre la gent i un clar neguit interior per raons de les que també tindrem ocasió de parlar-ne en tinc tan sols una visió exterior que cal aprofondir .

Eren dos consideracions que al final han esdevingut paral·leles. Era l’esforç i la il·lusió d’un modest contra un poderós amb ajudes. Al final com sempre el que ho mereixia es queda sense premi , i el que no ho mereix farda d’haver aconseguit un triomf.

La vida sempre ofereix comparances. Per això ara , abans d’anar a dormir, torno a cridar Geta , Geta , Geta. Per l’equip de futbol per el seu treball i a ...... (per una ocasió vull ser esclau del meu silenci) per la seva actuació, I us ben asseguro que la meva “dedicatòria” no és unipersonal. I greu em sap.