AHIR , AVUI , DEMÀ

AHIR

Emoció , molta emoció , en l’acomiadament a l’Anna. Trist retrobament amb tanta gent amb la que en un temps vas compartir espai a tele Mataró i que ara s’escampen per arreu del camp informatiu del país ( algun dia s’haurà de fer llistat dels bons i reconeguts professionals que varen fer les seves beceroles a TVM ). Tristor, esgarips, llàgrimes i molta ràbia i desesperança continguda.
Unànime l’elogi representat per tots aquells que la van “patir” de cap i pel munt de polítics que la van haver de “patir” en les seves agudes entrevistes ( algun dia s’haurà de preguntar a la Terribes si no ha pres exemple de l’Anna per els seus “interrogatoris” ).

Al vespre tot fullejant “El País” em trobo amb la columna de Rosa Montero , dedicada casualment a la mort d’Isabel Polanco , també jove encara (51 anys) i també de càncer. Sembla escrita també per a l’Anna i no m’estic de reproduir-lo.

Pura y sagrada

La noticia de la muerte de Isabel Polanco me llega mientras estoy lejos de España, y la distancia resalta el hueco de su ausencia, negro sobre negro, la oscuridad final. El fallecimiento de alguien cercano parece removernos las paredes del mundo, como si de repente comprendiéramos que vivimos en un teatro y que lo que creíamos perdurabilidad y certidumbre no es más que un endeble decorado. Sobre todo si se trata de una muerte a destiempo, más inadmisible y más estúpida de lo que la muerte siempre es. Rememoro a Isabel, guapa, fuerte y vital, siempre tan entera y tan valiente, y me parece mentira que la enfermedad haya conseguido por fin doblegarla. Era una mujer dotada de una luz especial, del cálido resplandor que despide un poderoso motor al rojo vivo. Imposible imaginar ese fulgor apagado.

Pienso en todas las personas que ahora mismo estarán llorando la desaparición de un ser querido. En Madrid, en España, en el mundo. Todos los humanos tenemos que pasar por ese duelo, todos tenemos que aprender a convivir con el vacío irrellenable de los que se han ido. La muerte, siempre ilógica (no nos cabe en la cabeza), a veces resulta obscena en su crueldad. ¿Por qué tienen que fallecer los niños, los jóvenes? ¿Y por qué alguien tiene que librar un feroz combate contra la enfermedad para al final sucumbir? En su bello libro La sombra de Naipaul, el escritor Paul Theroux reproduce la frase que un día le dijo una mujer de 97 años: "La pena es pura y sagrada".

Cuánto dolor y cuántas muertes habría tenido que superar la anciana hasta alcanzar esa sólida nuez de sabiduría. Pienso en Isabel Polanco, en su lucidez y su honestidad, en su ausencia de gazmoñería, incluso en su alegría pese a la dureza del combate, y sé que fue una espléndida guerrera, y que la vida es eso, y que la pena, en efecto, es sagrada y es pura.

No es pot dir millor.

Sota aquesta columna hi ha una entrevista amb Carmela Silva , la nova portaveu del PSOE al Senat. Parla de la seva història política , dels seus afanys , del seu fill que té 18 anys i juga en el Barça juvenil i és internacional i al que visita ( viu a Vigo ) cada cap de setmana.
Explica que era del partit del Treball, va passar a les joventuts comunistes y ho va deixar desprès de la fractura del PCE. Entra al PSOE “cuando vimos que era la única opción de izquierdas con posibilidades de gobernar” .

Hi ha declaracions que defineixen , i no pas per deixar en bon lloc

AVUI

Faig repassada de blogs per veure que diuen de l’Anna. Tots els comentaris son sincerament personals i molt emotius , però amb trobo amb sorpreses per l’absència d'alguns blocaires que en fan silenci.

Per cert , tot fent repassada descobreixo un comentari de Jòse Spà en el que linka el meu blog amb uns elogis que em deixen de pedra. Gran amic i gran periodista en Jòse Spà i d’aquells que com el conjunt que en aquests dies estem de dol , defensen a mort en concepte de la comunicació de proximitat.

Aquí està el gran error de Maresme Digital, de la que en vull tornar a parlar un dia d’aquests , buscar gent , excel·lents professionals sens dubte , però que no tenen aquest concepte del periodisme de proximitat. Aquí raurà la raó del seu fracàs.

DEMÀ

Caldrà parlar de la Senyera de la Pça Sta Anna .

Estic tan esparverat , bocabadat i esmaperdut davant tan alt grau de patriotisme de barretina i espardenya , de pa amb tomàquet , botifarra amb mongetes , el Barça, la Caixa i la Moreneta ... que pretén dur a terme el Govern de la ciutat , que caldrà fer consultes al Constitucional per si un pot renunciar a la titularitat de mataroní encara que mantingui el seu domicili , o pot ser considerat “ciutadà del món” o casa semblant , abans que portar a les seves esquenes la vergonya de ser habitant d’un poble capaç de tan alta garruleria , de ser més papista que el Papa , de creure en que una senyera molt , però que molt gran , ens farà molt però que molt catalans, quan no és això companys no és això.

Si el ser català es concentra en una bandera com aquesta , vol dir que estem acabats com a poble i com a país.

Tant criticar al Bono ( llegir els blogs propers al PSC , o escoltar el que diuen els seus dirigents ) per acabar imitant-lo. Espero i desitjo que tant un ( Bono) com l’altra ( la senyera gegantina) passin ben aviat al més gran dels oblits.