ANNA

Sense prèvies. Despenjar el telèfon i quasi sense conèixer la veu arribava ràpid el cop baix: L’Anna és morta. El renec saltava d’immediat. Tots ho sabíem i n’érem conscients però a vegades ens volíem enganyar pensant en l’impossible, en aquest pensament d’egoisme personal que en aquests casos intenta que no arribi el patiment de l’absència i no té en compte el greu patiment de la presència a vegades ja buida de contingut com no sigui el resistir, el no patir , el....

Que voleu que us digui de l’Anna que no s’hagi dit en el recull de condols que arriben de totes parts en els que a més de l’afecte personal , és destaca , com si no, la gran vàlua professional i la seva tossuderia en fer que els informatius que dirigia i presentava fossin de tota dignitat , periodística i visual , i que principalment fossin considerats com de referència en el sempre complicat mon local, especialment sensible en la recerca d'estúpides conparances, fantasmes, amiguisme i caces de bruixes.

Amb l’Anna vaig tenir una molt bona relació. Una vegada havies entès el seu caràcter , que semblava esquerp quan més aviat era de rebrots punyents en una sentit d’inacabable exigència , tot anava sobre rodes. Quan cada dijous arribava a la Tele per el meu programa , la seva mirada ja et deixava clar si aquell dia podia parlar i fer brometa amb els redactors i amb ella mateixa , o millor anar a la saleta a parlar amb el convidat o fer-la petar amb en Bis , en Jaume o en Pep.

Ens vàrem entendre ja que coincidíem amb aquest sentiment d’exigència. Es podien disculpar certes coses per falta de mitjans , però amb el que hi havia a les mans es podien fer coses i fer-les bé. Així vàrem mantenir una excel·lent col·laboració,. Defensora de la cultura i l’art , li donava la deguda importància i totes les exposicions passaven indefectiblement per el 24 hores. Recollia puntualment les filmacions que demanava per el meu programa , m’informava d’altres que es celebraven en indrets no habitual i dels que jo no en tenia coneixença, i en començar la Xarxa feia tria de les informacions artístiques que li arribaven per si eren del meu interès.

Si l’exposició era de lectura fàcil o estava ben explicada en el catàleg tirava de redactora. Si la cosa era més complexa m’arribava la seva trucada per escriure la noticia , això sí , despullada de tota crítica i reduïda al paper informatiu que li pertocava. Una trucada que li va servir mil vegades d’innocentada per a la nova reportera de torn. Així l’Anna li donava el meu numero de telèfon professional, tot indicant-li que el senyor amb el que parlaria li explicaria l’exposició i escriuria la noticia. La sorpresa per la becaria estava en sentir el nom d’un Laboratori clínic amb el que generalment la becaria penjava immediatament. L’Anna esclafia de riure.

Ara és dons el moment del record , amb llàgrimes com no, però del record ple de vivències. Ara ja no ens queda fer aquell programa que sempre que fèiem broma dèiem que seria la bomba. El seu títol seria “Amb Pic i Palà” i es tractaria d’una entrevista a fons en que l’Anna parlaria de la cara pública del convidat i jo li faria un tercer grau cultural , per veure els seus gustos i tendències. I tant que el farem! , m’havia dit tantes vegades, però amb una condició “has d’anar amb una americana blanca , com la del teu primer dia de tele.”

Demà Anna , no vindré a dir-te adéu amb aquesta peça. El blanc lliga amb el sol, la festa , l’alegria i demà no serà un dia d’aquestos . Demà serà un altra dia d’aquells en que maleirem la injustícia d’aquests adéus sense cap mena de raó ni lògica. Demà serà de nou un dia de trista mirada enrera , però amb l’esperit indòmit que et caracteritzà sentirem la teva veu que ens recordarà que queda molt poc pel “24 Hores” , i més ara que va avançat en l’hora., així dons endavant que cal espabilar-se.

I mentre , jo seguiré esperant la trucada per fer-te la crònica de qualsevol exposició.

Gràcies per tot Anna. Un petó ben fort.

PS.- Records a n’en Bis.