dissabte, de març 08, 2008

EXPOSICIONS

Ahir volia parlar d’un grapat d’exposicions , especialment d’algunes que s’acaben ja ara mateix , però era evident que no n’era el moment precís. Avui encara que a corre-cuita en vagi el comentari.

CA L’ARENAS

A Ca l’Arenas segueix aquest disbauxat viatge de poc ofici i menys benefici que ara es detura en tres exposicions que representen tot el ventall de possibilitats. La cara amb Pere Masramon , la creu amb Moon Ribas i Neil Harbisson i el que podríem dir “canto” amb la mostra “Viatjant pel Mar” del Museu Marítim de Barcelona.

De Pere Masramon sabíem que és un excel·lent fotògraf i si algú en tenia dubtes passejar-se pels quatre apunts que presenta en aquest tast , com son totes les exposicions de Ca l’Arenas , n’ha de servir per apuntar el seu nom.

Masramon en detura a la Llar Cabanelles , buida de continguts fídics però encara amb una gran força interior. Allà fa aparèixer de mou imatges mentals que surten de trascantó mitjançant espais, estris , presències i absències.

Certament és una mostra de truc, de jugar amb avantatge , de saber la resposta abans de preguntar , però malgrat tot això, el resultat real, “la fotografia” presentada és d’excel·lent factura i el resultat és tant obvi que sols cal felicitar-lo i felicitar-se.

Ara que això lligui amb l’estructura iniciàtica del projecte... Però ja sabem tots que el viatge és simplement l’excusa per que exposi qui cal que exposi , sense cap mena de causa o raó, encara que en aquest cas cal dir que la qualitat de Masramon mereix la fatuïtat del lligam.

Que Moon Ribas i Neil Harbisson ocupin un espai de Ca l’Arenas és un insult a l’art ,a la intel·ligència , i en especial és com una escopinada a la cara a tots aquells que intenten practicar creació i es veuen eternament rebutjats per el concepte nepotista que manté el PMC , amb l’aquiescència del seu regidor que a hores d’ara caldria esperar ja sap la tela artística que té al teler.
Si el projecte de Ribas i Harbisson és de per si repetitiu, la seva resolució és tan lamentable que els hauria de marcar de manera ben clara per a altres projectes. Intentar establir uns certs cromatismes per les ciutats ha estat un joc moltes vegades iniciat, amb resultats tan diversos que no han servit per arribar a cap conseqüència. Ara els nostres protagonistes intenten repetir juguesca i el resultat és més lamentable encara.

Si be les fotografies presentades denoten un cert criteri selectiu i estètic , el simplista joc dels molinets rebaixa el de per se escàs nivell del concepte presentat per assolir els d’un joc d’infants a casa i en tarda plujosa que està molt lluny del mínim exigible en una programació pública.

La pitjor exposició, i amb molta avantatge , del munt d’exposicions fluixes i dolentes que s’han presentat a Ca l’Arenas. Dos noms , Ribas i Harbisson, que hauran de treballar molt per recuperar-se de tan pèssim treball.
Per oblidar i per oblidar-los.

Viatjant pel mar és la demostració de la mostra inútil. Unes quantes representacions pictòriques realitzades per autors anònims o poc coneguts , de diversos vaixells dels segles XVIII i XIX , amb l’afegitó d’una mirada al voltant de la navegació esportiva , realitzada per J.M. Prim en el 1950.

Aquests son els vímets per realitzar el cistell d’una exposició, i queda clar que la mateixa “per aigua” , i mai tan ben dit , per arreu, i el cove no serveix per cap mena de gaudi artístic.
El presentat be serviria com a teló de fons d’una mostra de miniatures , o com a qualsevol altra manifestació de caire naval, però la seva vàlua artística , i sí es vol en aquest cas , de lligam amb la temàtica viatgera , és tan minsa , per no dir inexistent , que el resultat és trist i decebedor , el que lliga amb plenitud amb el seguir fent d’un Ca l’Arenas que cada vegada s’allunya més del desig de Jordi Arenas, que de veure com s’està actuant , tinguin per segur tornaria a morir-se per l’ensurt i el desengany.

ESCULAPI
El Museu de Mataró , i provenint del Museu d’Arqueologia, presenta per molts pocs dies ( acaba l’11 de març) , la nova imatge restaurada de l’Esculapi , el deu grec de la Medicina , que va ser trobada a Empúries el 1909.

Ho fa amb una mostra que a l costat de l’escultura restaurada que mostra tota la seva potència física i espiritual, estant magníficament situada i il·luminada ,en el sempre garrepa lumínic que n’és el Museu , el que li dona una majestàtica presència que domina aclaparadorament sobre els visitants.

A més , el Museu Arqueològic ha disposat d’un seguit de plafons i projeccions que serveixen no sols per seguir pas a pas les intervencions efectuades , ans també per captivar l’atenció al voltant d’un mon personal i poc conegut com ho és de l’arqueologia , la restauració, i el paper històric que les mateixes desenvolupen .

Una exposició magnífica, tan en la vessana artística com en la didàctica , que lamentablement arribarà a pocs ciutadans , tant per la poca durada de la mateixa , com per l’etern mal funcionament de l’apartat publicitari, que ha deixat de nou de cantó a una exposició que mereixia cues a la Pça de l’Ajuntament.

Però que voleu que us digui que no sapigueu. Al Govern municipal la cultura els importa poc , i a Penedès i al PMC , encara menys. I si tenim en compte que a Marfà com menys li toqui treballar , millor , haurem de convindre que aquesta magnífica exposició passarà tan desapercebuda com habitualment succeeix en les bones exposicions que de tant en tant arriben a la ciutat.

I com a cas ben proper, l’exposició de Torres-García en serveix de perfecte paradigme.