MAGNÍFIC / A

ART

L’entrevista feta a Jordi Barnadas , President del Gremi de Galeries d’Art de Catalunya , publicada en el Quadern de “El País” del passat dijous. Els titulars ho diuen quasi tot. El general “ L’elitisme ha fet mal a l’art “ i d’entre els accessoris “No sé si el Macba és el que necessitem. No crec en l’art sense públic”.
Uns titulars cridaners però que obliguen a la reflexió i que un subscriuria plenament , però en l’entrevista , - que m’hauria plagut reproduir però no he pogut trobar-la a la xarxa - , hi ha moltes més coses i totes elles atinades. D’entre tot remarco aquestes frases que penso poden ser objecte de reflexions ponderades:

“L’art s’ha de socialitzar i aquests anys el que li ha fet molt mal és l’elitisme”.

“L’art és molt més que el top ten. I d’aquí a 50 anys, com diu Francesc Miralles , es passarà revisió l’art del segle XX i és molt possible que les jerarquies que ara funcionen es posin del revés.”

“Ens ha anat malament pensar sols en el gran col·leccionista perquè ha fet que el públic pensés que això de l’art és només pels que en saben molt. I no, l’art és per tothom".

“ ... penso que les coses que tenen diner públic no poden ser elitistes “.

“Del Macba en parlo a nivell personal. Segurament és un Museu boníssim, però no sé si és el que necessita Barcelona. Ens donem el luxe de tenir un Museu on no hi van els barcelonins. Si treus els turistes i els estudiants , qui hi va?. .. I després es mor en Guinovart, i on el posem?. Al MNAC amb el Romànic?. Penso que el Macba suposa molt d’esforç i diners per tan poc públic. I no crec en les coses sense públic, en l’art sense públic , en el cine sense públic ...”.

“Hi ha iniciatives privades estupendes. La Fundació Vila-Casas ... , la Godia o la Suñol ..., La Pedrera , la Fundació Miró o el Picasso..... Els que no acaben de trobar el seu lloc son el MNAC i el Macba.”

“Crec que en general entre els joves artistes que és amb els que jo tracto, no se sap ben bé per on tirar en aquesta disjuntiva entre tradició i modernitat. Entre si vull saber pintar com els bons pintors de tota la vida o si vull ser un modern i anar a competir a Arco. El trobes de tot, semièxits i semifracassos. Els artistes tenen la temptació de ser moderns... Jo la veritat d’estar a la Facultad de Belles Arts els faria fer molts més deures.....és molt difícil crear sense tradició i ara ens volen fer creure que la creació és lliure i no necessita aprenentatge. I no, s’ha de crear a partir d’unes regles del joc, La gent ha de ser bona tècnicament i , per no convertir-se en un manierista, a partir del que ja sap mirar d’innovar.”

Una entrevista magnífica que bona falta faria en ser llegida al PMC i al Govern en general quan parla del fet artístic. ( Quadern. Pag 6- El País , dijous 13 de març de 2008).

PS.- L'obra representada és d'un artista mataroní que malgrat exposar sovint a Anglaterra, Holanda i altres països , deu fer vint anys que no ho fa a Mataró, la seva ciutat on resideix i treballa. Una altra contradicció de les moltes que estan ben vives en la cultura i l'art mataroní.

HISTÒRIA

Soc poc televisiu , però hi ha un programa que intento seguir a més del sempre estimat “Polònia”. Aquest és “Cámara Café” . Aquest diumenge però li vaig fer el salt per veure “Bucarest. La memòria perduda” , el magnífic reportatge d’Albert Solé dedicat al seu pare Jordi Solé Tura , i no poc negar que va pagar molt , però que molt , la pena.

El documental és magnífic , en el màxim sentit de la paraula. Històricament atractiu , cinematogràficament molt ben realitzat en tots els conceptes que es vulguin jutjar , ens permet una mirada distant alhora que propera al voltant de tota una història que si no fos per ser certa , semblaria el guió d’una pel·lícula ambientada en la guerra freda.

Amb l’ajut de les opinions personalitzades i en directe dels diversos personatges “secundaris” , o ves a saber si “importants” en la història , i tot amanit amb una dosi de sensibilitat i tendresa , no exempta d’adoració envers la figura de Jordi Solé Tura , que fa del documental un petit tresor que ens explica la realitat d’uns temps que semblen llunyans , però que a aquells que ja tenim uns anys ens porten records de plena infantesa i joventut.

O si no que m’ho expliquin a mi. A quarts de vuit les xerrades del Padre Venancio Marcos, a les deu el Parte i just a l’hora de dormir començar la recerca de Ràdio Pirenaica. Aquestaera la rutina de molts vespres a casa dels pares.
Histories d’un passat que llavors no entenia i que ara que comprenc no vull que mai torni a succeir.

Un documental que si us va passar per alt cal recuperar de totes totes. Els serveis de TV3 per Internet poden servir , encara que estic convençut que TV3 en farà l’oportuna reposició.

Barça

Perdoneu les minúscules i la ironia del magnífic de l’encapçalament , però , no penseu que ja n’hi ha prou ?.