SENSE CULTURA DE L’ESTALVI

El passat dilluns La Vanguardia publicava un magnífic reportatge de Celeste López i Luís Izquierdo , de títol “Sin cultura de ahorro”. És un article magnífic que si podeu recobrar us recomano, i que lamentablement no està en xarxa ja que l’hemeroteca recent d’aquest diari és de pagament , però no m’estic de reproduir alguns dels seus paràgrafs més interessants.

Arriben les vaques flaques. En realitat varen arribar fa mesos , però sembla que no ha estat fins aquets dies amb els retalls de Zapatero que la societat...ha sigut conscient de que la crisi està aquí, que és una realitat però , està preparat el ciutadà després d’anys de viure sota la pressió de convertir-se en el número ú del consum a saber-se estrènyer el cinturó com ara li demanen els mateixos que l’incitaven a consumir?. Està preparat per assumir que és possible que el seu Ajuntament no li financin ja, cursos de punt de creu o de dibuix japonès?. La resposta dels experts és simplement no, ja que el consum és una cultura....

Durant anys el ciutadà ha sigut bombardejat amb la idea de que podia tenir tot el que volia, al marge del que guanyava, fet completament irracional, però ha estat així i a més a més, ho ha pogut fer...

I a aquesta cultura del consumisme s’ha d’afegir la del “ jo tinc dret a ... per que el meu vot val molt i a més pago els meus impostos”, i així les administracions en especial les locals s’han vist abocades a oferir quasi de tot. Sempre fiançat amb un diner públic cada vegada més escàs....
..és necessari replantejar-se que és realment necessari i que no ho és , que necessita l’individu per tenir una vida de qualitat i quines coses son accessòries. Replantejament que ha de fer no tan sols cada ciutadà, ans també les administracions. “S’estan subvencionant coses , algunes totalment absurdes, però el problema és com tallar això ara, com dir a la gent que no hi ha diners i que si vol aquest servei o aquesta activitat, se l’ha de pagar ell mateix”...

Tots els experts tenen clar que hi ha punts intocables , com son els referents a l’educació, salut, assistència a gent gran i dependents i ajuda als més necessitats. Però, dit això, la racionalització de la despesa s’ha d’imposar.

I per on retallar?. No hi ha dubte que els primera afectats per les tisores seran totes les associacions lúdiques , tant cultural com esportives. Una gran majoria d’Ajuntaments atorga importants quantitats a entitats com clubs de diferents disciplines esportives, germandats i penyes de flamenco, grups de teatre afeccionat, cors o inclòs a penyes festives. Sembla que cal dir adéu als focs artificials d’un quart d’hora i a les festes patronals d’una setmana de durada.
...és necessari que totes aquestes retallades de les administracions vagin acompanyades de mostres clares de control de despesa , de l’acabament de les duplicitats i de la imatge de coordinació.

..”Hi ha que establir les bases d’un nou model social i econòmic. No val dir a la gent que s’ha d’estrènyer el cinturó fins que passi el vendaval. La gran qüestió es. I desprès , què?

Un article magnífic que reflecteix molt bé el que passa per arreu, a Mataró també, i com poden anar les coses. Sols potser cal afegir una darrera reflexió que diuen molts , que és el fet que la crisi s’emporta amb ella a bona part de que no val. I vist com estava el pati , fer-ne dissabte era una tasca obligada que ningú gosava ni tan sols plantejar.

APARENCES

A tots , d’una o altra manera , ens agrada en certa manera aparentar. Altra cosa és viure sols sota el pes de l’aparença. Però avui per avui aparentar sembla haver-se convertit en llei bàsica per a una gran part de la societat i heus aquí el domini de les grans marques que cada vegada venen més i que alhora son cada vegada més falsificades per arribar a aquells que no les poden comprar , però si volen aparentar el poder que aquestes marques representen.

En aquests dies he pogut llegir dues noticies que es complementen i que demostren aquesta reflexió al voltant del poder de l’aparença. Per un costat el centre comercial de La Roca Village , aquest espai que a bon segur hem trepitjat una gran majoria , està ampliant en un 30% la seva superfície i encara es quedarà curt per acollir el gran nombre de marques que volen estar presents en aquest recinte que augmenta any rera any les vendes , davant l’èxit d’un públic que cerca més el logo, la imatge de marca , que no pas la peça en sí , que ja és de fora temporada , amb l’afegitó de la qualitat que moltes vegades és del tot, l’element menys valorat pel comprador.
L’altra apunt estava en el percentatge monstruós de peces falsificades que e troba en la casa de subhastes e bay, amb un augment percentual escandalós que en casos com el de Hello Quitty superava el dos mil per cent.

Aparentar per aparentar , fet que també succeeix en el mon de l’art , encara que no en el camp de la falsificació. Actualment m’està succeint un fet curiós al voltant de l’obra d’Opisso.
L’èxit de la recent exposició de caire antològic de l’artista , fa que de manera repetida em pari gent pel carrer per dir-me que ell “ sí que tenen un Opisso molt bo. Millor que els exposats” i per preguntar-me que com és que no els hi he demanat per l’exposició. I ho diuen en un to en certa manera ofès , queixosos de no haver pogut lluir la seva possessió
.
Però el cas més curiós ha estat el d’una persona que em va parar pel carrer per demanar-me si sabia d’algun Opisso en venta ja que en buscava un. M’explicà el cas. A casa seva tenia dues obres d’Opisso que no agradaven a ningú i que estaven penjades en un petit quartet. En inaugurar-se l’exposició un fill li va demanar un Opisso en la seva part de l’herència , el que va provocar una petita baralla familiar ja que eren tres germans i tots ara n’eren frisosos. Precisava dons un altra Opisso per evitar la baralla familiar.

Les aparences, un defecte que tots portem a sobre , encara que curiosament sempre acabem dient que el que més valorem és la sinceritat.

APLAUDIMENTS

A la gent de “Valors” per el programa al voltant de l’Art a “Nits estel amb Valors”, amb la presència de Perecoll, Ramon Bassas i Emma Giné.
Una tranqui-la i molt interessant conversa que paga la pena escoltar, fet que us recomano amb insistència.
Ho podeu fer en l’enllaç del post d’ahir (22 de març ) del blog “Coses Meves” del sempre gran Joan Salicrú ( www.joansalicru.blogspot.com ).

Aplaudiment també per l’ habitualment poc encertat Jordi Hereu ( alcalde de Barcelona ), per la destitució de Miguel Ángel Martín , conseller del districte de Sant Martí , que ha aconseguit la fama per els seus insults masclistes a Mònica Terribes per l’entrevista televisada de Montilla. Un aplaudiment que serà encara més fort quan sigui cessat de les seves tasques en el camp del taxi , càrrec que no depèn directament de l’Ajuntament , però del que obligatòriament hauria de ser fulminat.

RECONEIXEMENTS

Llegeixo que el proper cap de setmana es celebra una nova edició de la festa de l’esport i no puc negar una certa enveja. Per un costat pel fet de recordar els vells temps en que un practicava l’esport de competició, i encara que ni un mateix ni els seus companys d’equip varem arribar a ser mai seleccionats ,- el futbol sala era encara més minoritari que ara i el fet de jugar a la més alta categoria estatal no significava res -, sí que alguns dels meus companys i amics aconseguiren reconeixements ben merescuts.

Però fora d’aquesta concessió a la nostàlgia , la meva enveja plana pel fet de que mentre els esportistes son merescudament reconeguts pels seus mèrits , en el camp cultural és molt estrany aconseguir un reconeixement oficial. Sigui quin sigui el camí creatiu triat , és igual que sigui plàstica , música , teatre , cinema , literatura , investigació històrica , periodisme , etc... , ja pots aconseguir la més gran de les fites que rarament t’arribarà una felicitació oficial, i molt menys aconseguiràs ser rebut per la Casa Gran , fet que segurament sí succeirà a aquell equip que ha ascendit a la més exigua categoria esportiva, per posar un exemple.

Soc fidel defensor dels reconeixements oficials al bon fer , i a més defenso que els reconeixements han de ser sempre en vida ja que al menys el petit orgull del mateix , recompensi els molts desencisos que a bon segur ha comportat aquella activitat creativa.

Convençut també que a la ciutat son moltes les persones que per la seva trajectòria mereixerien aquest públic i oficial reconeixement, no m’estic de llençar a l’aire la proposta de que Mataró faci com fan moltes altres ciutats i estableixi uns “premis” ( o qualifiquin-los com vulguin ) anyals en que és faci públic honor a aquelles persones del camp de la cultura , en la més ampla varietat de vessants , que amb la seva tasca dignifiquen a la ciutat i de pas a tots els seus ciutadans.

La recent elecció de Mataroní de l’any , amb l’absurda competència entre dos personatges importants que haurien d’haver merescut en vida tota mena d’honor , però que curiosament ha estat en la mort quan han trobat l’aplaudiment públic , penso pot servir de punt de reflexió i inflexió.

La cultura i els seus protagonistes mereixen de totes totes aquell públic aplaudiment que avui encara se’ls hi nega. Potser seria qüestió de pensar-hi.

MIGDIADA

Que cada vegada anem més estressats és fet que ningú gosa negar. Que cada vegada més ens sembla anar més apretats i que ens cargolen en la feina, és una sensació que a bon segur sentim una bona majoria dels que treballem en aquest cada vegada més angoixant món competitiu.
Que molts dies ens agradaria obrir un petit parèntesi i deixar vagar la ment , netejar els pensaments i relaxar-nos allò que en diem 5 minuts , és un pensament que també crec majoritari entre molts treballadors.

Dons bé, sembla que ara ha aparegut la solució. L’anunci que encapçala aquest apunt és del tot realitat i és d’un espai que s’ha obert a Barcelona , en el carrer Pau Claris a tocar amb Provença, just al costat del meu lloc de treball. T’ofereixen un espai per fer una migdiada de mitja hora per 5 euros. “La migdiada de l’ós “ publiciten a l’aparador , amb un magnífic ós jaient en una butaca reclinable i de massatge , ben equipat amb auriculars escoltant , suposo, música chill-out .

Una migdiada diaria de mitja hora, un veritable somni , i valgui el joc de paraules. Serà qüestió d’afegir en el proper conveni que a més del ticket restaurant per a l’hora de dinar , ens ofereixin , al menys un parell de vegades a la setmana , un ticket per a una migdiada reparadora. De bon segur que la productivitat augmentaria.

ARTICLES

El bon amic Francesc Masriera , regidor de CiU i responsable d’aquest partit en l’àrea de cultura és un habitual lector d’aquest blog , fet que m’honora i em congratula. Sovint , quan ens trobem en qualsevol acte artístic dels que ell és habitual assistent , donant un excel·lent exemple que be farien en seguir la gent de cultura dels partits començant per el regidor ( etern absent) i continuant pels membres del meu partit que si fa no fa.

Dons bé , quan ens trobem, forces han estat les vegades en que m’ha fet un comentari al respecte d’algun post . Així ho va fer l’altra dia al respecte de l’article de Vicente Verdú ( “ Pintar sin pintura”) que reproduïa en el meu blog , per dir-me que curiosament dos dies després ( el diumenge 31) en el dia Avui n’hi havia un altra que incidia en el mateix tema. És de Jordi Font i paga del tot la pena , per el que el reprodueixo amb tot gust , ja que completa amb una visió més propera aquesta absurda discriminació que pateix lactualment la plàstica

Art: El símptoma Moix

No fa gaire, un ministre del govern britànic encapçalava la comitiva inaugural d'una exposició d'art contemporani a Londres. Després d'una saberuda visita a l'obra exposada, se n'anava de dret cap a la taula del final del recorregut, que tenia un llibre obert al damunt, i hi estampava solemnement la seva dedicatòria. De seguida, però, s'adonava de la cara d'horror que posaven els experts, mentre el comissari de la mostra, lívid, li deia amb un fil de veu: "Era una instal·lació...". Serveixi l'anècdota, absolutament certa, per il·lustrar el desconcert existent avui en el món de l'art.

Les instal:lacions sobretot les que operen amb les noves tecnologies, semblen haver guanyat la partida a la pintura, encara que només sigui en el codi de quatre gestors artístics. Alguns museus d'art contemporani refusen la seva faceta d'aparador d'obra pictòrica, bastant indissociable, d'altra banda, del concepte museu d'art. Volen ser banc d'informació de tot allò que es fa en el terreny creatiu, plataforma de relacions entre realitats diverses, expositor de l'art "mentre es fa"..., gairebé sempre al marge de la pintura. L'altre dia, Benjamin Weil, un reconegut prescriptor artístic, es confessava disposat -en la seva comesa, recentment estrenada, al nou centre d'art de Gijón- a "prescindir de la pintura i l'escultura", sense embuts. Joan Manuel Bonet assenyalava el mateix fenomen en la brillant reordenació que Manuel Borja-Villel ha produït en el Reina Sofia de Madrid: "...molts conceptuals, fins i tot de cinquena fila, mentre la pintura última es redueix a uns quants noms, com si fos un gènere en procés d'extinció".

Són manifestacions recents d'una lògica que ja fa temps que dura i que explica per què, a Catalunya, no disposem avui d'un lloc on poder reprendre la lectura sobre les evolucions de l'art a partir del punt on l'hem deixada en el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC). Des de la seva creació, el Museu d'Art Contemporani de Barcelona (Macba) va plantejar-se d'una altra manera: com una mena de "borsa de les arts visuals", amb club de rics inclòs, on havien de bellugar i interactuar agents diversos, cosa que redundaria en una forta dinamització de la creació. El fet és que Josep Guinovart, Albert Ràfols-Casamada, Joan Hernández Pijuan, per citar només alguns dels grans noms que ens han deixat, no existeixen en el relat públic dels nostres museus. No van voler o no van poder organitzar la seva Fundació Tàpies i, pel que sembla, era l'única opció que els restava.

El buit sobre aquesta generació històrica esdevé una llosa sobre les noves generacions d'artistes que gosen expressar-se, entre nosaltres, a través del vell gènere de la pintura. Hi ha una funció essencial que un museu contemporani de les arts ha de fer, per definició, i que aquí ningú no fa: establir un relat de les arts visuals al nostre país, des de les avantguardes fins avui mateix, amb especial atenció als joves valors, tot impulsant la corresponent política de compres i tot construint la mostra que materialitzi el relat i el faci entenedor al ciutadà.

Valgui un cas, com a símptoma del problema que tenim. Es tracta de Santi Moix, instal·lat a Nova York des de fa anys, on és reconegut com a jove valor de la pintura: mimat per les prestigioses Paul Kasmin Galery i Pace Galery, lloat per la crítica del New York Times, receptor recent del Premi Guguenheim... Doncs, bé, Santi Moix és inexistent en el nostre estat de coses (amb l'honrosa excepció del Museu de Ceràmica de Barcelona): cap antològica encara, cap obra al fons del Macba, cap obra a l'espai urbà... Em deia l'altre dia: "A Nova York, l'art assaja amb tots els gèneres, també amb els tecnològics, però a ningú no se li ha acudit que la irrupció d'aquests darrers pogués comportar la fi de la pintura, amb la condemna a l'ostracisme dels qui la practiquen". M'ho deia tot recordant els seus companys del projecte Tres al port que resten a Catalunya: Xano Armenter i Francesc Arumí. I afegia: "A Nova York, perquè un artista sigui considerat, cal que es donin només dues condicions: que tingui alguna cosa a dir i que la digui amb prou força, sigui quin sigui el gènere en què s'expressi". Aquí, no encara.

PS1.- El remarcat de les darreres frases és meu. Ho he fet per veure si algun responsable de Cultura de la ciutat , aquests que volen ser tan “moderns”, imiten a Nova York i donen fi al genocidi plàstic que estan duent a terme.

PS 2.- L’obra que il·lustra el post és una estampa , obra de Santi Moix que pertany a la meva col·lecció particular. Al darrera , escrit a mà diu: moltes gràcies, i signen S.Moix i Evelyn ( la seva esposa).
És una peça molt personal ja que està realitzada per servir de torna-regal del seu casament , celebrat ja fa anys de manera ben artística , tot navegant pel riu Hudson a Nova York,
És un obsequi personal seu a la meva mare , amiga de la seva des de temps del batxillerat. Amistat que fregant ambdues els noranta , i amb les dificultats pertinents , encara mantenen.


EL BO , EL LLEIG I EL DOLENT.

El bo és Joan Manuel Tresserras, conseller de Cultura de la Generalitat que ha decidit augmentar en un 9.2% les ajudes que el departament dona als ajuntaments per subvencionar les seves programacions culturals estables per a tal de pal·liar les retallades municipals degut a la crisi.
Ara sols falta que aquests diners s’utilitzin a fi de bé.

El lleig és el cas de Brullet Pineda Arquitectes S.L., que segons la Sindicatura de comptes i en relació a l’hospital del Baix Llobregat , recentment inaugurat , s'indica que el projecte del mateix se'ls hi atorgà de manera directa i saltant-se el procediment administratiu per un valor de 665.000 euros. El projecte havia d’haver estat lliurat en el febrer de 2005 , fet que no es realitzà, i dos anys més tard , de nou s’atorga a aquests arquitectes una altra contracte per la redacció del projecte per una vàlua de 1.297.397 euros. Aquest nou projecte també es va retardar vuit mesos , sense rebre cap penalització tal i com pertoca per contracte.
Justament aquests arquitectes , per altra part ben reconeguts per l’alta qualitat dels seus projectes , son els encarregats de dur a terme el projecte de la Llar Cabanelles. Caldrà anar en compte doncs , no fos cas que en trobéssim en un nou enrenou urbanístic després del lamentable affaire de Can Fàbregas.

El dolent és Ernest Benach. Tan sols a poques hores de la seva xerrada a l’entorn dels valors i la política i de remarcar el sentit de responsabilitat com un dels primordials per un polític , sense cap mena de raó aparent es va escaquejar d’assistir a l’enterrament del soldat mort a Afganistán.
Deixant de costat tots els sentiments i pensament que puguem tenir al voltant de la guerra i molt especialment del paper en aquesta guerra i per qualsevol altra cosa que ens passi pel cap, no acudir als actes per la mort d’un soldat català , hagués nascut a on hagués nascut , és del tot inacceptable.
Fets com aquest són els que provoquen el sentiment de “desafecció” , aquesta paraula que a Benach tant poc agrada i que res fa per que desagraeixi del llenguatge.

MÚRCIA I LA “TORRES GARCÍA”



Els lectors de “El País” i a bon segur els d’altres diaris s’han trobat aquest matí amb la foto que encapçala el post i que correspon a una proposta realitzada per la biennal d’art contemporani de Múrcia (PAC) que ha col·locat en un bus urbà i durant un mes , el muntatge realitzat amb el cos nu d’una model i el retrat de Mariana d’Àustria , esposa de Felip IV , pintat per Velázquez. Una proposta que aviat anirà acompanyada per altres dues amb el Compte Duc d’Olivares damunt d’una llauna de cervesa i la d’una parella de guàrdies civils retirant un quadre de Goya.

És evident que el propòsit dels organitzadors de la biennal de “ que la gent s’enfronti a una obra d’art d’una manera inesperada” està aconseguit i a més amb l’afegitó de la ja prevista polèmica.
El curiós del cas és que qui ha protestat de manera radical, queixant-se del , al seu entendre , to sexista, inapropiat i fora de tot context , demanant el cessament immediat del Conseller de Cultura de la Comunitat ha estat la gent d’IU , mentre que els que defensen l’acció son la gent del PP que és qui governa.

Tot l’explicat no seria res més que una altra anècdota de les que ja ens té acostumats l’art contemporani si no fos pel fet de que l’autora de l’obra és Carmen Molina Cantabella , un nom que a bon segur no els hi sonarà gaire però que justament és l’autora que va aconseguir el 2n. Guardó de la darrera Biennal Torres García amb la peça que acompanyem.

És per això que explicitem el fet , i no tan sols pel detall que si més no és curiós, ans especialment per que amb fets com aquest es demostren tres circumstàncies que es van posar molt en dubte en la darrera edició de la Biennal.

En primer lloc el bon nivell d’artistes participants i el ressò de la mateixa en tot l’estat , amb participacions com la de l’autora protagonista.
En segon lloc, la qualitat del jurat que sap ensumar perfectament entre el nombrós gruix de participants, el nom d' aquells creadors que mereixen ser destacats.
I finalment la revalorització de l’obra guanyadora , que no em cansaré de repetir és excel·lent , capaç de superar a creadors de veritable nivell.

PS.- A vegades copiar és sa. I si els busos de Mataró fessin publicitat d’obres d’artistes locals?. Una manera atrevida , agosarada i intel·ligent de mostrar aquell art que avui per avui no és possible veure en les sales d’exposicions públiques.

VALORS

Aquest vespre he assistit a la xerrada organitzada per la revista “Valors”, magnífica i encomiable tasca la seva , al voltant de la Política i els valors , essent els ponents Ernest Benach , President del parlament de Catalunya , el periodista Francesc-Marc Àlvaro i Antoni Gutiérrez-Rubí , consultor polític ( per aquest ordre en les imatges).


L’acte ha estat esplèndid i caldrà parlar del que han dit amb més calma que no pas la premura que a hores d’ara m’exigeixen la gana i el cansament .

Un acte que caldrà repassar aprofitant el fet de que la gent de Valors acostuma a penjar els seus vídeos a la xarxa , però que ja de bones a primeres un està per dir que ha estat una conferència que hauria de ser visionada per tots els alumnes de batxillerat , aquests a qui la política importa un rave , i per l’altra cantó hauria d’estar d’obligada “lectura” de tots aquells que exerceixen en la política local, ja sigui des de el poder , l’oposició, i molt especialment entre aquells que pul·lulen amb el ganivet entre dents a la conquesta d’una cadira o un lloc a les properes llistes.

A més dues reflexions del “continent”. Esparverant la mitjana d’edat de la sala que depassava en molt la cinquantena ( un altre punt per fer-s’ho mirar) i trista l’escassa presència de la gent dels aparells dels partits. A bon segur intuïen que els hi tocarien el crostó.

Esperant reflexions més intenses , quedi per avui els dos punts que cal exigir a tot polític , Francesc-Marc Àlvaro dixit , que son : eficàcia i responsabilitat.

Si les fem servir com a ras , el cert és que ben pocs dels que practiquen la política a casa nostra , passarien la línia de tall.

MES VALORS

Encara que sembli mentida , en Joan Salicrú de tant en tant em demana un comentari per a la revista. Així ho ha fet aquest mes al voltant de l’autenticitat , l’autèntic , en el meu cas aplicat a la creació artística.
Aquesta ha estat la meva aportació , que serà publicada en el proper número.

L’AUTENTICITAT COM A SENYAL D’IDENTITAT ARTÍSTICA

Fa un parell d’anys que estudiosos de l’obra de Goya varen entrar en dubte sobre l’autoria de l’artista en la pintura anomenada “ El colós” , que finalment va ser atribuïda al seu col·laborador Asensio Julià.

Fins aquell moment l’obra havia estat exposada al museu del Prado , al costat d’altres obres de l’artista aragonès i havia estat unànimement lloada. El fet del descobriment de qui en realitat havia estat el seu autor , la va retirar de l’exposició pública i va fer capdisminuir les lloances. És lògic això?. Les obres es valoren per el seu nivell qualitatiu , o per el nivell de qui les signa?.

Lamentablement el nivell de qui signa una obra és moneda de canvi cabdal en l’aspecte comercial de l’art . És per això que l’autentificació de les autories és tan important, i moltes vegades és l’única que es valora. En l’art, les falsificacions presenten una cara diferent a la d’altres bens de consum. L’engany en l’art no és consentit ja que mentre en altres objectes falsificats, existeix un desig d’engany a voltes més gran per part del qui compra que no pas per part de qui ven, que quasi no enganya amb el seu preu, en l’art, rarament el comprador “accepta” ser “enganyat” ja que aquella “firma” moltes vegades li serà més motiu d’orgull en el valor monetari que plaer en l’estètic.

Però no totes les obres autentificades en la seva autoria , corresponen en un sentit més real, a obres autèntiques. La veritable autenticitat de l’obra haurà de respondre més del sentiment personal del creador que no pas d’un fer mimètic , repetitiu o de simple divertiment.

L’art és la real comunicació de l’artista en el que pertoca a les seves sensacions i emocions. A més , és una comunicació establerta sota uns codis personals, que configuren allò que diem ”idioma artístic” de l’autor. És aquí , en aquesta conjunció perfecta i equilibrada d’elements personals (contingut) expressats de manera tècnicament acurada i en l’idioma plàstic personal (continent) , on rau la veritable autenticitat d’una obra d’art.

Una conjunció difícil en la teoria , però que en la pràctica redueix la seva dificultat per que , no ho dubtin , les obres d’art realment “ autèntiques” emeten la vibració d’una emoció que arriba fàcilment a l’espectador , ja que correspon justament al senyal més preuat de la seva identitat.

I si tenen dubtes , tan sols cal enfrontar-se cara a cara a les obres. Sortosament per els nostres verals hi ha abundància de grans i “autèntics” artistes, que donen a les seves obres l’empremta de l’autenticitat més absoluta.

FENT DIANA

Diuen que una imatge val per mil paraules. Si a més la imatge ve acompanyada de l’humor més intel·ligent , potser hauríem de convenir que potser en aquest cas val potser per un milió de paraules.

L’acudit de Kap, publicat avui a La Vanguardia és d’aquells per guardar .

LES JOIES DELS NOSTRES MUSEUS

Fa uns dies la gent del Museu del Càntir varen tenir a bé obsequiar-me amb el llibre de títol el que encapçala aquest post , llibre que és una excel·lent monografia al voltant de l’art en els museus locals de la província de Barcelona.


Tenia coneixement del mateix per boca de Ramon Manent que n’és el signant de quasi tot el munt de fotografies que il·lustren de manera magnífica aquest recomanable treball.

Em deia Ramon Manent que havia estat un treball dur però enormement satisfactori ja que a més dels reptes fotogràfics , - per cert , tots ells magníficament resolts com és habitual en aquest gran mestre -, li havia permès descobrir veritables tresors amagats pel desconeixement , i que omplen de qualitat el magnífic conjunt de museus locals dels que disposa la província barcelonina.

Tot el que em va dir es reflexa perfectament en aquest llibre del que aquest cap de setmana he fruit amb intensitat i sense ganes de deixar-lo de les mans.
Depassant 500 pàgines i amb un nombre superior d’imatges , Francesc Fontbona i Conxita Gil ens van fer repassada dels diferents museus locals fent parada en la seva història i en el resum del seu contingut , el que provoca en el lector afeccionada un desig absolut de passejar-se pels mateixos i anar a descobrir per si mateix , allò que tan magníficament se’ns explicita.

Un treball magnífic que aconsello per a tothom i que com deia serveix de catalitzador perfecte per incitar a la seva visita. Un treball però que en el que pertoca a casa nostra deixa el regust amarg del poc nivell del nostre Museu en comparança a tants d’altres de poblacions molt més petites., alhora que et fa bullir una mica la sang veient les mentides que Carles Marfà i Mireia Blesa , (noms que apareixen en el llistat d’agraïments) devien dir als autors , ja que el que escriuen ells de ca l’Arenas i la realitat no tenen ni un borral de coincidències
.
Però malgrat això vaigi el nostre consell d’apropar-se a aquesta monografia , encara que sols sigui per admirar les “estampes” tan ben fotografiades per aquest mestre de mestres que n’és Ramon Manent.

MATARÓ I EL CINE PORNO

Ja saben vostès que entre les possibilitats de “negoci” que està intentant establir la nostra ciutat , està la de potenciar-la com espai de tota mena de rodatges cinematogràfics amb la creació de l’Oficina de Film Comission, que serveixi per facilitar la recerca d’espais en la diversitat que ofereix la ciutat , una idea que cal aplaudir.

El que no sé si ja s’ha començat a treballar en el tema ja que justament aquesta setmana en el molt anomenat programa de “Cuatro” realitzat per la periodista Samantha Villar i que té com eix el fet de explicar la seva dedicació durant 21 dies al tema que proposa , en aquest darrer programa dedicat al cinema porno,.

Quina no ha estat la nostra sorpresa en veure a la periodista acompanyant a una anomenada actriu porno, fent exercicis gimnàstics a la platja del Callao, fàcilment identificable per l’escola universitària i l’escultura dedicada al Camí del Nord.


Serà que la petja de Nacho Vidal, que tant ha fet per donar a conèixer el nom de Mataró per arreu del món , ha establert escola i sense saber-ho Mataró és lloc de caliu d’artistes dedicats a aquest càlid art?.

Seria qüestió d’esbrinar-ho i si la recerca fos positiva tirar endavant. Cal esperar que així el nom de Mataró “s’enlairarà” formós en aquest entorn tan universal.

SI T’AGRADA L’ART , SEGUEIX LLEGINT

No m’estic de reproduir el magnífic i impagable article de Vicente Verdú , publicat avui a “El País”. Es pot dir més alt i més fort, però no més clar.

PINTAR SIN PINTURA
VICENTE VERDÚ


Un uso corriente que llama mucho la atención es el hecho de que las galerías de arte no cobren un céntimo por entrar en ellas y recrearse ante los cuadros. Pero también es llamativo que apenas se vea a alguna persona visitando una galería en Barcelona o Madrid y ésta debe de ser la razón de que sea completamente gratis. Si no pagando nada están desiertas, ¿cómo iban a esperar que se llenaran requiriendo un estipendio?

Pero otra importante razón de fondo para explicar la ausencia de público es tanto la arbitrariedad del valor que rige en el mercado del arte como los precios desaforados y ridículamente altos que se piden por un cuadro. Un doble asunto de hace varias décadas pero que sigue en pie como si no bastaran los espectaculares fraudes a lo Damien Hirst o las grotescas especulaciones en galerías, exposiciones y subastas.

El público no especulativo ni conspirativo, el mundo ajeno a la complicidad de críticos, galeristas y curators da justificadamente la espalda a este mercado que crece tanto en la mendacidad como en la banalidad y el desconcierto.

Hay críticas de especialistas que debieran orientar el gusto y fijar la importancia de un pintor pero si hay algo inextricable en todos los géneros posibles de escritura es (con excepciones) esta clase de textos donde raramente se adivina si el juicio es positivo o negativo porque viene a ser contemplativo. Faltos de instrucción, huérfanos de críticos inteligibles y náufragos en un mercado sustantivamente intrigante y especulador, el cliente potencial pierde interés por ir de galerías.
Un ejemplo que puede constatarse estos días en una céntrica calle de Madrid es la astronómica diferencia de precios entre las muestras de dos galerías vecinas y sin que medie nada demasiado cabal que lo justifique.

En la galería Orfila (fuera del prestigioso grupo galerista del Consorcio) expone un pintor, Martín Viveros, sin fama pero no sin talento, cuyas obras de "expresionismo abstracto" tienen fijados unos precios entre los 400 y los 1.200 euros. Diez metros más abajo, sin embargo, en la Marlborough los cuadros de David Rodríguez Caballero, cuya máxima característica consiste en pegar tiritas de vinilo sobre superficies de fieltro o papel vegetal, cuestan más de 12.000 euros. ¿Por qué? La pregunta, se dirá, es impertinente refiriéndose al arte. Pero la estupidez también.

Una galerista de estilo, perteneciente al Consorcio, confesaba que no expondría ninguna obra que supusiera un retroceso en su trayectoria vanguardista. Y el vanguardismo, una vez experimentadas todas las opciones provocadoras, viene a recaer hoy, especialmente, sobre la originalidad de los materiales que se utilicen. De ahí que se llegara a emplear excremento de elefante (Chris Ofili) como una elección todavía inédita en 1999 y que logró, junto a otras sensations de los jóvenes artistas británicos, la cola más larga de turistas en la historia del Brooklyn Museum.

El secreto se encuentra en "la propuesta" nueva, y la nueva propuesta lo será en estrecha relación con la novedad de los materiales. ¿La mano del artista? El artista de gran éxito hace tiempo que no mueve un dedo. Basta con constatar los resultados de los premios de pintura: los galardones recaen sobre obras que son una conjunción de soportes no convencionales, máquinas digitales y pueriles sortilegios tales como "pintar sin pintura" (Rodríguez Caballero).

¿La deshumanización del arte? Esto fue el tema de hace un siglo. De lo que se trata ahora es de la sublime institucionalización del camelo. Tampoco esto es de ayer ni siquiera de anteayer pero, a estas alturas, no debiera continuar ni mañana por la mañana. ¿Galerías vacías? La presente calamidad de la crisis compite con el insufrible nivel de la impostura

Ens treiem el barret i aplaudim amb totes les nostres forces.

DE “CUPOS” , GUÀRDIES I GRUES

Jo soc un més dels grans descontents de l’actuació de la Policia Municipal. No és d’ara , és de sempre. El meu descontent es personalitza en la poca professionalitat d’una gran majoria , en la seva habitual actitud xulesca , de perdona vides i no de servei, al costat de moltes coses més que com que ja he comentat en diverses vegades no venen ara al cas.Però com que malgrat tot sempre penso que poden ser recuperables ,el que si voldria es donar un consell que podria alleugerar la pressió d’aquells que es mouen en el treball de la grua.

Si volen complir amb el “cupo” tan sols tenen d’acostar-se qualsevol tarda-vespre a la Pça Joaquim Blume. , davant del camp de futbol. Avui a les 20.00 hores , 8 vehicles aparcats irregularment. Divendres passat a les 20.45 hores , eren 14 vehicles que ocupaven tot l’espai de la plaça en la que no hi ha ni un metre d’aparcament legal per vehicles de turisme.

Passin i carreguin, Compliran la seva feina , evitaran ensurts i accidents i del “cupo” ni recordar-lo, la xifra el depassarà amb escreix.

SATISFACCIÓ

L’exposició d’Alfred Opisso m’ha donat moltes satisfaccions de les que obligatòriament hauré de parlar tot just s’acabi , però potser ja valgui la pena apuntar que entre les més satisfactòries es troben aquelles que han tingut a les escoles com a protagonistes, i de totes elles la relació establerta amb el 3er curs de Primària de l’escola Àngela Bransuela.

Joiosament aquest curs va decidir que el seu projecte escolar d’enguany giraria al voltant de l’art i més específicament de la pintura en general i els pintors locals en particular. La mostra d’Opisso ha estat catalitzador per establir els contactes suficients com per confegir un petit programa de visites a exposicions , tallers , visites d’artistes a la classe etc. que a bon segur donarà els suficients fruits que com a mínim significarà que per cap dels alumnes del curs l’art , els artistes i el seu concepte els hi sigui alié.

Avui hi ha hagut el primer capítol d’aquesta col·laboració amb la visita a l’expo de Pere M. Brasó ( espai capgròs) ,que gentilment s’ha prestat a exercir la seva docència en un acte gratificant per a tots.
Una satisfacció que a mi m’arriba ben a fons , ja que potser aquesta és la cara més dolça i alhora escassa de la sempre controvertida tasca de crític d’art.

SANTS

Avui en el quiosc on compro habitualment el diari he quedat sorprès per la col·lecció de fascicles més inesperada , això que n’hi ha de les més impensables , que si didals, que si fer el titànic a raó d’una peça a la setmana , que si casa de nines andalusa , que..... , però el que no esperava mai era un col·leccionable de “ Vírgenes y santos” .

La col·lecció està formada per un mínim de 70 lliuraments , al mòdic preu de 9.99 euros , composats d’un escrit amb la vida i miracles del sant i una imatge d’uns 15 cm. Regirant per Salvat , que és qui realitza la col·lecció, em sorprenc encara més ja que actualment hi ha una oferta de llançament que amb la compra dels tres primers fascicles et regalen una espelma decorativa , una creu banyada en plata i un Nen Jesús.
Increïble.

No sé però si aquesta col·lecció arribarà a temps d’afegir vida , miracles i figura del Dr. Samsó, beatificat com tots sabem el passat cap de setmana. No havia parlat de l’acte i potser és hora de fer-ho. Per evolució soc descregut , i un xic anticlerical, encara que tinc el màxim de respecte per tot aquell que té unes creences religioses.

No havia parlat de l’acte de dissabte ja que vaig poder observar que de manera ben encertada el fet s’havia intentat limitar a l’àmbit religiós i no al ciutadà en general. Fora del nucli antic no existien cap referències de l’acte i estic convençut que poc més dels MTV eren coneixedors de l’esdeveniment ( ?).
Pel demés el fet de que Mataró sigui noticia positiva , encara que sigui d’aquest tipus , sempre és bo i fins i tot ens va fer gràcia sentir al Papa parlant català i dient el nom de la ciutat. I en el que es refereix a la parafernàlia litúrgica , dons si fa no fa, parella a la de quan guanya el Barça, la que realitzen els partits en temps d’eleccions , o si encara existeix , les cerimònies de canvi de grau en els boy-scouts.


De tot però hi ha dos punts que per a mi son elements de discrepància. En primer lloc la presència de polítics. Entenc la presència de l’alcalde Baron , en representació de la ciutat que donava la benvinguda als arribats de fora , però no puc entendre de cap manera , sabedor de que ens trobem en un estat aconfesional, la presència de Montilla a la presidència , i a la de tants altres polítics i regidors , que estan en el seu dret d’assitir a nivell particular, i per tant entre el poble, i mai haurien d’estar en lloc de privilegi ja que aquest no s’escau en tal ocasió.

L’altra punt de discrepància està en aquest missatge de reconciliació que se li ha volgut donar a l’acte. Crec que la beatificació de Samsó , com la de tants sacerdots i religiosos morts a la Guerra civil, és una dissecció clara de separar de nou “els bons” i els “dolents” , i més quan es manté una clara separació en la definició de “màrtirs” segons si s’era d’un o altra cantó, com és el cas dels capellans afusellats per les tropes de Franco.

Encara que aquests actes tinguin un significat religiós , per a mi tenen una lectura “civil” separadora , que en res afavoreix a la necessària reconciliació, que principalment ha tingut en l’església una gran enemiga , com s’observa veient les múltiples plaques de “caidos” ( d’un costat tan sols , com no) que aguanten incòlumes temps i lleis.

Però potser a meva mirada en aquest cas és mes apaivagada. El nom de Samsó l’havia escoltat moltes vegades per boca del pare , i d’entre la seva herència tinc el llibre de la seva guia per catequistes , que il·lustra aquest comentari.
Un llibre que editat per "Gràfica Fides. Mataró", el 23 d'Abril de 1936 , per tant a menys de 3 mesos de la seva mort, ves a saber si s'ha convertit en una petita peça de simbòlic valor històric i sentimental.

DE TOROS I MATARÓ

La meva dedicació a altres menesters no em va permetre dir la meva al voltant del tema de la possibilitat prohibicionista de les curses de toros en el nostre país. No faré defensa de la meva postura que sí dic que va per la llibertat absoluta de que hi hagin “corrides” de toros i que hi vagi qui vulgui , i qui no, no hi vagi , tot afegint que un està entre aquests darrers.
Dic que no faré defensa ja que Joan Safont amb el seu magnífic escrit “El toro i la llibertat” del 17 del passat mes de desembre, i que podeu trobar en el seu blog ( La vida en un blog), entre els escrits de “societat” , ho deixava tot tan clar que seria impossible afegir algun altre raonament.


Soc dels convençuts que al costat dels defensors dels animals , s’ha afegit al carro molta gent per fer front a l’anomenada “fiesta nacional” , justament per el que pot representar tal definició. Seria bo que aquesta gent llegís l’article que publica “El País Semanal” d’aquest diumenge amb el títol de “ Cuando Barcelona tenía Cartel” , en el que es fa un repàs històric a la vigència històrica de les curses de toros amb un inici tan llunyà com el de 1387 , organitzat per el rei Joan I i fins arribar a avui en dia, amb curiositats històriques com les fotografies de Companys presidint un “festejo” a la llotja Real de la Maestranza de Sevilla , o les paraules de Pasqual Maragall que quan va lliurar la Medalla del mèrit artístic al Torero Joaquín Bernadó, va dir “Els que neguin la tradició taurina de Catalunya, desconeixen la seva història”.

Però de tot l’article el que més m’ha sorprès és que quan s’inaugura La Monumental ( 1914 ) s’afirma que per aquells temps la festa estava ben afermada a Catalunya i se celebraven curses a les places de Tortosa, Olot, Figueres, Camprodon , Tarragona i Mataró.
No estaria malament que en Manuel Cusachs que és qui millor toca el tema de la història local més propera ens pogués oferir cinc cèntims , - o més -, d’aquesta afecció taurina local que un desconeixia , encara que sí recordo de jovenet que en temps de fires durant no masses anys , es va muntar una plaça desmuntable en el camp ras del que ara és Nou Parc Central.

Mataró i els toros , una relació que estaria bé d’esbrinar.

CAN MINGUELL

Ahir la premsa ens explicava la visita d’obres de l’oficialitat al magníficament rehabilitat espai de Can Minguell. Un espai que hauria de ser veritable focus de radiació de capacitat creativa.


El projecte inicial de Can Minguell presentava una clara direccionalitat envers una estructura d’espais per a la creació essencialment plàstica ja que es considerava que la creació de tipus visual i contemporània ja quedava coberta amb l’oferta de Can Xalant. Uns espais de lloguer , amb unes característiques ben definides , com va quedar ben clar en les reunions presidides per Alícia Romero, Montse López i Ivan Pera, a qui els artistes convocats amb rara unanimitat , van establir unes premises fonamentals , que els regidors es van comprometre a dur a terme ja que les consideraven justes i correctes.

Ara , a l’hora de la veritat , i segons el document de premsa del weeb municipal, tot lligant amb el Tecnocampus, Can Minguell tindrà com a pla d’usos el següent :

Usos de la nau: centre de creació artística i audiovisual

La nau Minguell serà un futur centre de creació artística i audiovisual. La rehabilitació de Can Minguell permetrà donar a la ciutat d’un nou edifici obert a creadors, artistes i empreses intensives en creativitat. Espais de creació, formació i per a empreses del sector de les noves tecnologies són alguns dels àmbits que allotjarà la nau un cop rehabilitada. Can Minguell es convertirà en un centre de creació audiovisual, un node aglutinador de les empreses del sector així com d’artistes que fusionen l’art tradicional i les noves tendències en el desenvolupament de nous formats i continguts.

Un pla d’usos “divertit” en la seva definició ,- si algú l’entén que avisi-, amb puntualitzacions tan curioses com la de la fusió de l’art tradicional i les noves tendències en el desenvolupament de nous formats i continguts , que obliguen a dir allò dels germans Marx “ i un huevo duro”.

Sigui com sigui, queda força clar que els artistes plàstics mataronins han estat de nou esborrats d’un projecte de creació. Potser serà qüestió d’anar a cercar un bruixot per que trenqui aquest maleït encanteri que pesa sobre els mateixos. Encanteri que per el bé de tots esperem que no sigui “ mal d’ull” .

SENYORA , SENYOR

Si al capvespre heu de fer gestions en

ZONA PÇA ESPANYA / PARC CENTRAL

NO PAGUEU PER APARCAR

NO DONEU VOLTES INÚTILMENT

Dirigiu-vos a

PÇA JOAQUIM BLUME ( davant Camp de Futbol)

El paradís de l’aparcament irregular

Allà trobareu l’aparcament que més us convingui:

- En zona de càrrega i descàrrega
- En carril de circulació
- Trepitjant pas de vianants
- En doble fila
- Damunt la vorera
- En illeta central ....

I tot amb la seguretat de que no sereu multat i la grua no actuarà

( Premi de Viatge al Carib a qui pugui acreditar una multa o enganxina de la grua)

Una gentilesa del departament de Mobilitat de l’Ajuntament de Mataró amb col·laboració de la Policia Municipal i el Servei de grua

S’accepten reserves i abonaments per a pares dels nens que entrenen a futbol o bàsquet

Horari restringit de 19.00 a 21.30 hores

No aparcar sota cap concepte fora d'aquest horari

per perill immediat de multa i actuació de grua

DEFINICIONS



No sé si s’han assabentat d’una curiosa notícia que va succeir l’altra dia a Sigüenza, ciutat que per cert els hi recomano per la seva bellesa monumental , de la que donen fe les dues imatges d’aquest post.
I poso accent en la recomanació ja que a més d'aquesta població , ben propera a l’autovia de Madrid a l’alçada de Alcolea del Pinar , al seu costat hi ha un munt de poblacions com Atienza, Ayllón, Sepúlveda , Riaza etc que mereixen un cap de setmana llarg. Paisatge , cultura , gastronomia... . Prenguin nota per la primavera ja que a l’hivern el cert és que hi fa molt, però que molt fred.


Dons bé , a Sigüenza i en el seu V Festival de Jazz tocava l’anomenat saxofonista Larry Ochs , acompanyat dels Drumming Core , quan en mig de l’actuació un espectador va saltar indignat tot afirmant que alló no era jazz i sí música contemporània , que per cert era un música que tenia prohibida per el metge ( el fet és real) i que per tant era una estafa i s’havia de parar.

Davant de l’escandalera que es formà , va acudir la Guardia Civil que va exigir sentir una mica del concert per acabar decidint que l’espectador tenia raó, que allò no era jazz i sí música contemporània , i davant de la sorpresa de tothom va obligar a suspendre el concert d’aquest músic abastament reconegut com a saxo de jazz d’alt nivell i amb una carrera professional d’ençà 1978.

Òbviament la noticia ha estat la riota de tothom. Avui a "El País" hi havia un enriolat comentari tot remarcant l’alt nivell cultural d'aquest país que té a senzills espectadors capaços de filar tan prim com per establir límits entre el jazz i la música contemporània. Que té metges capaços d’aconsellar i prohibir segons quin tipus de música , i molt especialment que té membres en el cossos policials capaços de peritatges musicals tan extrems.

Comentavem avui la noticia amb un company i ens hem posat a imaginar la mateixa història però amb les exposicions d’art contemporani de Can Palauet. Algú queixant-se de que el que s’exposa allà no és art i que a més aquella estilística la té prohibida pel metge. La policia acostant-se i allà mateix una tècnica discussió entr el caporal de la municipal i el dels mossos d’esquadra , per acabar dient que és cert , que allò no és art i que per tant s’ha de clausurar l’exposició.

Que seria una capgrossada?. A bon segur. Però també ho és fer el desmuntatge i la reconstrucció de Can Fàbregas i s’està realitzant i amb l’aprovació del Ple.

Vist el vist , a que esperen Sigüenza i Mataró per agermanar-se?. Jo hi estic del tot a favor.

MAMA , POR



A bon segur que han estat les paraules dites per la plàstica mataronina en veure aquesta fotografia que correspon la presentació de la nova temporada de Ca l’Arenas.
Carles Marfà ( director del Museu ), Sergi Penedès (regidor de Cultura) i Gisel Noè ( cap d’àrea de l’IMAC) , els tres personatges que més han fet i fan per anul·lar la plàstica a la ciutat.

Mama , por.

(fotografia de R.Gallofré. capgròs.com)

TVM / MARESME DIGITAL

He seguit amb tot interès allò que aquí i allà s’ha publicat i comentat al voltant de la fusió / absorció de les dues televisions mataronines , amb un resultat majoritari de veure que tots , menys qui mana , ja van veure fa dos anys. Que Maresme Digital no tenia cap sentit disposant de TVM.

De tots els escrits ,els millors els del periodistes i els pitjors , molts desbarrant a tort i dret , els dels polítics. Del primers son d’obligada lectura els de Joan Salicrú i el d’Oriol Burgada d’avui mateix ( ambdós en els seus blogs). Dels segons el pitjor i amb molt d’avantatge el de Ramon Bassas. Un escrit amb tanta dosi de cinisme i demagògia que no correspon en res a la seva habitual intel·ligència. Espero que dintre d’un temps en faci un altra en que escrigui la veritat i no la que ha de vendre el poder en el que habita.

MACMA

Ja que parlem de Ramon Bassas , sí que ofereix la seva bona cara en l’article dedicat a Jaume Simón i el seu eteri MACMA , publicat a la revista Valors i ahir en el seu blog.

En Ramón com que encara és molt jove, es sorprèn de que en Jaume Simón tingui ubicació física triada a l’edifici de la Presó , però aquesta no és cap sorpresa per qui conegui la petita història de l’art de la ciutat.
Recuperada la democràcia i mancada la ciutat de tota mena de serveis culturals públics , calia posar fil a l’agulla per establir un pla d’actuació cultural urgent , en especial en el que pertoca a espais. En Toni Segarra va establir un pla quatrienal ( quinquenal li deiem), que com és natural no es va dur a terme per que existien altres prioritats , i en ell l’edifici de la Presó s’avia de convertir en el Museu d’Art Contemporani de Mataró (MACMA). Va ser una idea amb la que tothom hi va estar d’acord en aquells moments.

Han passat anys, res s'ha acomplert i a Mataró els artistes cada vegada estan més desasistits i menyspreats pel poder públic , però alguns encara mantenen l’orgull de la ironia per defensar-se. En Jaume Simon n’és un d’ells i ho fa de manera magnífica amb aquest costant degoteig d’obres que van omplint el seu Museu virtual.

Altres , com un mateix , cercàvem la il·lusió en un escrit pel Mataró Report allà a finals dels noranta. Es tractava del somni d’un Mataró del 2000 , convertit en centre artístic de primer grau , i a la que acudien una parella per tal de passar-hi el dia i visitar el molt i bo de les activitats artístiques de la ciutat. D’entre elles hi havia la visita al MACMA a la Presó i la de Ca l’Arenas convertida en seu de l’art dels artistes locals.
Avui en la realitat no hi ha ni una cosa ni l’altra. Ca l’Arenas ha estat robada a l’art local incomplint del tot el desig de Jordi Arenas , i l’edifici de la Presó malbaratat en activitats diverses.

Potser per això en Jaume Simon segueix somiant , sabedor que els somnis és l’única cosa que ni el Govern ni Beneficència ens poden robar i malmetre.

MOBILITAT SOSTENIBLE I SEGURA

Aquests dies s’està celebrant per arreu unes jornades dedicades a consciènciar a la població de la necessitat d’establir en el que pertoca a la mobilitat d’unes pautes d’actuació que primin per damunt de tot la sostenibilitat i la seguretat.

Aquests tipus de jornades em semblen molt bé i acostumen a tenir positius resultats ja que penso existeix ja una conscienciació prèvia . Però una vegada convençut l’individu sols falta que trobi els elements adients per dur-ho a terme. Que trobi més facilitat que no pas entrebancs ja que si no el més natural és que torni als seus hàbits de costum i tot se’n vagi en orris , i el cert que això és el que acaba succeint generalment.

Soc un ferm defensor del transport públic que uso de manera diaria. El vehicle privat sols l’uso per desplaçaments fora de l’habitual. Però hi ha vegades que et venen ganes denviar-ho tot a passeig i caure en el vici del cotxe porta a porta. En aquests darrers dies el pensament m’ha voltat en dues ocasions.

La primera ha estat al voltant del nou centre de formació de les Tres Roques, lloc de difícil i incòmode accés que a bon segur retraurà a molts possibles interessats. Essent un lloc d’impossible aparcament , incòmode accés a peu o en bici pel costerut del camí, vaig pensar en el bus, amb resultats ben lamentables en la resposta. Línies que per la seva orbitalitat efectuen quasi un passeig turístic per la ciutat , temps de pas que en el millor dels casos és de mitja hora, etc. Per tant , si algun dia anem a Tres Riques tocarà agafar el cotxe i ja veurem que en fem d’ell. O potser el millor serà ni apropar-se .

La segona té com a protagonista l’Empresa Casas , la meva fidel companya de viatges a Barcelona de fa quaranta anys. De la Casas n’he parlat moltes vegades i sempre malament. El cert és que ara ha millorat la puntualitat , però el que no millora és el tracte als passatgers als que en hores punta transporta com animals.

L’arribada del nou curs ha comportant com passa cada any , un augment de passatgers en les primers hores del matí. El meu autobús habitual ( 6.15 h. C2) quasi s'omple a la Pça Granollers i sortim de Cerdanyola amb un munt de gent dreta o asseguda per les escales. I a l’autopista hi falta gent. I mentre en el cotxe privar hom ha d’anar amb el cinturó de seguretat ( perfecte) , aqui la gent dreta , amb dificultat per agafar-se i disposat a estampar-se contra qui sigui o el que sigui , a la primera frenada una mica brusca. Mobilitat sostenible per a l’empresa , insostenible per els passatgers , i de segura, res de res.

És per això que aprofitant aquesta setmana de la mobilitat convidaria al senyor Alcalde i al regidor de Mobilitat a fer excursió cap a Tres Roques amb el bus urbà ( val portar entrepà per si s’agafa gana per la durada del viatge) i l’endemà agafar a Cerdanyola el primer C2 del dia ( 6.15 hores) per viure en pròpia carn l’inacceptable transport dels patidors viatgers que soporten dia a dia aquest perillós desgavell, davant la inòpia de l’Administració que tan sols actuarà quan succeeixi una desgràcia , que no volent ser ocell de mal auguri , pot ser qualsevol dia d’aquests.

PS.- No està de més recordar als membres del nostre govern, que si s’atreveixen a aquesta aventura , han d’anar preparats amb bitllets de deu euros , sí, de deu , d’aquells que la majoria de caixers no dispensen , ja que si no el xofer , amb mirada de matador , els obligarà a baixar de l’autobus.
Una altra actuació que ajuden a una mobilitat sostenible i segura.

PS2.- Vist que a vegades fa uns anys anàvem millor amb el transport públic, he volgut homentajar als vells autobusos , tot amanint l'escrit amb el record de la seva imatge.

PARÈNTESI

El fet de que la Diada hagi caigut en divendres ha provocat un pont festiu que hom sembla haver-se llençat a devorar com si amb ell volguéssim recuperar la flaire d’unes vacances ja acabades i que no volem oblidar, sabedors de que aquest dilluns amb l’inici del curs escolar , tot tornarà a una rutina que cadascú establirà per a la resta de l’any.

Un pont que ha deixat a la Diada com una festa de segona , per no dir de tercera. Activitats burocràtiques que no mobilitzen a ningú, rutinaris discursos de manual al voltant del país , la pàtria , la independència , el soberanisme , les relacions amb la resta de pobles de l’estat , etc ..., amanits i confegits segons el tarannà i les directrius del grup que les realitza.

Uns actes que massa vegades volen marcar diferències que no pas unitats , encara que l’objectiu sigui el mateix , i que tenen com a punt àlgid oficial el del Parc de la Ciutadella, acte que no acaba de trobar el punt exacte i que en aquesta ocasió ha tingut el ridícul afegitó per part d’IC de la protesta de les bases i d’alguns dels seus diputats ( amb pin palestí a la solapa quan calia el català) , contra la cantant israeliana Noa , mentre que els seus membres al govern aplaudien amb totes les seves forces. Sort que ens ha quedat Arenys de Munt.

Soc catalanista , no nacionalista , defensor del federalisme ,però penso que en aquest camp hom hi pot dir la seva i queda encara molta tela per tallar. De la consulta d’Arenys de Munt n’ha parlat a favor i en contra tanta gent saberuda , que quasi tot està dit. Per la meva part sols dir que recolzo la consulta. En moments com els actuals en que hom reclama la participació dels ciutadans i la necessitat de que existeixi una implicació ciutadana en la vida política , em sembla del tot coherent que un grup de ciutadans , - en aquest cas els d’Arenys de Munt - , diguin la seva. Després ja serà l’hora d’actuar i veure de que serveix , que a bon segur sigui per a res , però si haurà servit per que un poble digui públicament el que pensa i desitja.

I aquest és un fet que cap polític , grup o partit, hauria de desestimar.

NOTÍCIES


Uns dies buits de tot i quasi també de noticies, encara que de les poques que han aparegut , algunes en son prou llamineres com per fer-ne comentari. Per exemple del fet de que els bancs espanyols valen a hores d’ara un 23% més que quan va començar la crisi, fet que algú m’agradaria em pogués explicar.
Però també han sigut notícia que Messi estava trist després de les derrotes d’Argentina i que calia animar-lo ( quins pebrots). Que hi ha hagut un toc del defensor del menor de la Comunitat de Madrid en defensa de la filla de Belen Esteban , personatge al que no vull qualificar per no ser groller , i que ha provocat una airada defensa de tot el submón de la premsa del cor amb uns atacs desaforats al defensor del menor que no crec fossin passats per alt si qui els infligís fos un vulgar ciutadà.

Que a TV3 se’ls hi va anar la pinça i van colar a Sergi Mas fent el Montilla de Polònia just després , i sense cap mena de cortineta , del discurs oficial del President Montilla. L’emprenyamenta ha estat grossa en el Govern i en el PSC , i jo penso que ha estat deguda a que el discurs de Sergi Mas / Montilla , era molt més coherent i intens que la vàcua exposició del Montilla real.




Però la notícia que pot haver passat desapercebuda i seria una llàstima és la de la mort de Larry Gelbart , creador de la sèrie “M.A.S.H.” , mítica sèrie al voltant d’un hospital de campanya americà a la guerra de Corea , i que va fer les delícies de la meva generació. Amb Alan Alda , Wayne Rogers , Mikel Farrell i Loreta Swit ( inoblidable “ morritos calientes” ), molts vàrem gaudir amb l’àcida mirada que ens oferien.

Coneixedor de la mort de Gelbart he pensat que era una llàstima ja que a bon segur ell podia fer amb aquests vímets ( consulta , futbol, xafarderies del cor , política en general, humor ) una sèrie ambientada en el nostre país , molt més àcida i càustica que no pas el M.A.S.H que li va donar fama.

UNA PREGUNTA I UN DESIG ( 11 )


Pregunta: Perquè enlloc no he vist ni la notícia ni cap comentari en relació a la voluntària dimissió de Remigio Herrero , - l’entranyable Remi -, com a president del PSC local?.
Encara que la seva carta dimissionària va arribar al partit abans de Santes ningú n’ha dit res fins ara mateix en que el weeb del partit , en dues senzilles ratlles, comunicava que ara tindria responsabilitats en el sector de Cerdanyola?.
El treball d’en Remi , no mereixia un fort aplaudiment , o és que potser com que la seva dimissió va ser per discrepar del tot amb la política duta a terme per Baron , Bassa i companyia , millor és el silenci i passar així de puntetes per un tema tan espinós?,
Estaria bé alguna explicació, al menys als militants i simpatitzants

Desig: M’apunto al desig compartit per molts de que cal revitalitzar la festa de l’Onze de setembre per convertir-la, mica en mica, en una festa primordial del país.

NOUS ART



L’altra dia aconsellava visitar 09 09 09 la intervenció organitzada per “ els n9u n9us” aprofitan el conglomerat de nous del dia. Era un consell molt fàcil ja que ni jo, ni crec que ningú, tenia dubte de que l’acte seria un èxit en tots els sentits com així ha estat.

En primer lloc un èxit creatiu i artístic , que és el més important. Els 99 creadors no han defugit el repte i han esmunyit el seu pensament per aconseguir el més variat ventall de possibilitats creatives al voltant d’un element en aparença tan simple i alhora complicat , com és una nou. Una varietat creativa que en molt poque ocasions tenia algun punt de coincidència i que provocava la curiositat personal i artística dels espectadors que quedaven enganxats als magnífics resultat d’una no menys magnifica proposta.

Però a més d’aquesta resposta creativa ( el nucli de la qüestió) hi ha els dos elements que completen l’esquema com son els artistes i el públic dels que cal fer oportuna reflexió.

Per un costat 99 creadors que no és xifra de nyigui-nyogui , dels quals unes tres quartes parts corresponen a artistes plàstics o visuals. A més tot repassant el llistat , qualsevol podria afegir-hi al mateix una altra cinquentena de creadors que no haurien desmerescut en l’aposta , el que vol dir en poques paraules , o millor dit xifres , el gran nombre de creadors interessants que existeixen en la nostra ciutat , fet del que l’oficialitat bé en faria de prendre nota ( encara que estem convençuts que no ho farà).

Per altra part cal considerar l’èxit de públic i el que és més important l’enorme atenció que ha presentat davant la proposta , una atenció engrescadora i motivada , bocabadats davant l’aparició constant de sorpreses i fent realitat allò tan senzill i que alguns no acaben d’entendre mai que davant la qualitat no hi ha mai sorpreses , i que quan parlem de qualitat no importa la manera d’expressar-la sempre que existeixi la clau de tot allò que podem considerar com art , que és ni més ni menys que el sentit de l’emoció.

Una intervenció esdevinguda manifestació artística de primera qualitat i que sols ha de merèixer lloances per a tots els que hi han pres part i que com li deia a Josep Manuel Calleja , veritable ànima màter de tot , lamentablement no mereix un senzill 9 de qualificació. Mereix el 9.9.

Per tant a l'espera de l'exposició ( Caixa laietana del 9 de Novembre al 9 de Desembre ), moltes Felicitats.

(Fotografies manllevades a Jaume Simon i Capgròs.com)

EDUCACIÓ

En els diaris d’avui hi ha un munt de columnes molt interessants però cap com la d’Elvira Lindo a “El País". Com he dit altres vegades em costa quadrar amb el seu pensament però sembla que l’estiu hagi solucionat el nostre desquadrament i si la setmana passada lloava i aprofitava el seu comentari de caire polític , avui he quedat admirat davant la seva columna de títol educació que reprodueixo a continuació. És magnífica i diu unes veritats tan clares i importants que a bon segur sorprendran a més d’un.

No se desaliente: no tenemos la educación pública que quisiéramos (a pesar de la aireada campaña "ni un niño sin ordenador") pero usted puede enseñar a su hijo a no despreciar el conocimiento. No se desanime: es probable que la buena educación le haga sentir a su hijo como un raro en determinados ambientes, pero superados esos desajustes no habrá en el futuro estrés postraumático. No deje para otros lo que puede hacer usted; no tiene por qué esperar, por ejemplo, a que en los colegios se enseñe a comer saludablemente; sienta como una vergüenza personal que en un país mediterráneo como el nuestro haya niños obesos; actúe, no es tan difícil, se trata sólo de enseñarles a comer como Dios. No se acompleje; no pasa nada porque vigile de cerca a su hijo adolescente, se ha hecho toda la vida sin pensar que se atentaba contra ningún derecho fundamental. No tenga miedo a racionar la televisión. No tenga miedo a asomarse a la habitación de su hijo, no se trata de espiar sino de proteger. No quiera ser como su hijo, no se juvenilice, él necesita sentir que está guiado por adultos. No tema decirle que está en contra del botellón y de los encierros, es bueno que él sepa lo que usted los detesta. Y por supuesto, no se apunte a un encierro por acompañar al niño, ahí sí que está usted perdiendo la cabeza y adiestrándole en la brutalidad. Hágale saber que tiene deberes con la sociedad, y si no quiere usar la palabra "sociedad", por ser algo abstracta, hágale saber que tiene deberes con seres concretos. No se deje estafar por esta especie de catastrofismo que nos arroja a pensar que, como todo es un desastre, nosotros, individualmente, no podemos hacer nada. Su desánimo tiene un componente de imperdonable pereza: si ha tenido hijos, sea padre, sea madre. ¡Ejerza! La mejor herencia que podemos dejar en este mundo grosero es la buena educación.

DESVERGONYITS

Encara que més aviat soc d’aquells que s’aixequen amb les piles posades i d’un humor més que acceptable, avui m’ha canviat molt aviat. Pujar al Casas , agafar La Vanguardia i trobar-me als pocs segons un anunci a doble plana del Banco de Santander lluint de ser el millor del mon i de la pila de milions que han guanyat en el primer semestre.

De primer moment m’he dit entre mi, estaran contents els dels diaris, que amb la crisi publicitària que hi ha algú es gasti la morterada per fer aquests anunci. Però immediatament he anat més enllà i m’he indignat per aquesta impúdica exaltació dels guanys , feta a costa dels ajuts del Govern i d'una política bancària enormement restrictiva i que en res ajuda a sortir de la crisi. Conec alguna empresa i algun company que han trontollat i força per la política restrictiva d’aquesta entitat en la que després de ser clients de quasi sempre ara han vist rebutjades les seves sol·licituds de serveis financers.

Esta clar que de totes totes el mateix succeeix a altres entitats , però aquestes al menys tenen la decència de no encabronar als seus clients amb aquesta indecent publicitat. Però tots sabem com les gasta Botin amb la seva habitual prepotència ,capaç de sortir-se judicialment amb la seva , i fardar la propera temporada de patrocinar a Ferrari.
No soc client d’aquest banc però si ho fos ho deixaria de ser immediatament., encara que pugueu dir que tos ha fan igual. Però al menys els altres no et fan sentir allò de cornut i pagar el gasto.

MAL SON

No tot podien ser flors i violes en la inauguració de la temporada artística. Si hem pogut gaudir de dues bones exposicions com ha sigut la de Sarraute i la de "Passió pel dibuix" , queia també en el camí una decebedora exposició com ho és la de Saénz Mir que exposa a l’Espai Capgròs una vintena de peces amb la figura com a protagonista i amb el títol de “Somiant el cos”.

Dic que aquesta és una exposició decebedora ja que pels coneixements previs , les dades del currículum i alguna que altra obra que havíem pogut visionar , tot feia pensar en una artista figurativa , més aviat de caire gestual amb prou solvència com per gestar uns treballs comercials correctes amb la figura com a protagonista, però els resultats no han estat aquests.

Saénz omple a vessar l’espai Capgròs de figures de tota mena en un diàleg de contradictoris ja que aposta per les dues cares de la moneda: per un cantó al figuració més clàssica i estricta i per l’altra una figuració mes desdibuixada a la que vol donar un aire més rítmic i actual , però el cert és que en cap de les dues circumstàncies assoleix uns bons resultats.

La figuració clàssica té sempre un problema afegit, que si no es fa bé la cosa canta a simple vista, i en el que avui ens mostra el desafinat és força constant com queda clar en l’obra que acompanya aquestes ratlles. A l’autora li trontollen quasi tots els elements i els resultats semblen més d’una aprenent que no pas d’una professional ampla carrera.

Més ben lliurada surt quan aposta per desdibuixar tot presentant uns treballs a voltes aquarel·lats en les hi ha algun apunt que té una certa grapa però en les que en general de nou trontolla en els elements formals bàsics i així els resultats tan sols poden ser negatius.

“Somiant el cos” és el títol d’aquesta mostra. No és en absolut exagerat dir que en aquesta ocasió Saénz Mir el que va tenir és un mal son..

UNA PREGUNTA I UN DESIG ( 10 )

Pregunta: Amb tants assessors d’imatge , com és possible que Zapatero ens presentés el passat diumenge una imatge tan rescomida com la del cant de la Internacional, amb Guerra i amb els seus dos grans errors ( Pajín i Aido) amb el puny enlaire?

Desig: Que demà tot sigui magnífic en l’aposta pel 9.

JA FA TRENTA ANYS

Recordo perfectament les primers eleccions municipals democràtiques. Llavors jo viva a Argentona on les eleccions i tota la campanya prèvia es va viure amb gran efervescència i amb una bona dosi de tensió ( es va arribar a cremar intencionadament una caravana en tasques electorals) , que no va acabar amb els resultats electorals.

Tres varen ser les forces que es van presentar a les urnes , i les tres arrossegant llargues reflexions i discussions prèvies. Per un costat estava Convergència encapçalada per Jordi Suari. L’elecció d’aquest cap de llista va ser dictada des de la seu central del partit i en contra de les opinions dels votants locals , el que va provocar una escissió de la que va sorgir la CAI ( Candidatura d’Argentonins Independents) formada pels militants que volien a Joan Mora com a cap de llista , tal i com per ampla majoria havia sortit a les eleccions de l’agrupació local.

Finalment es presentava la CUPA , coalició de tots els partits i grups considerats d’esquerres , encapçalada per Àngel Gómez , un gestor administratiu militant comunista , que no feia molt que residia al poble i no acabava de caure bé a tothom. A la gent d’Argentona de tota la vida per considerar-lo persona de fora , i al grup predominant del PSUC amb bona força a Argentona pel grapat de militants mataronins que en aquells anys havien traslladat la seva residència a la població. Aquest sector , del costat progre / intel·lectual , no li acabava de fer el pes la vessant més obrerista de Gómez que s’imposà com a cap de llista per la força del barri del Cros , barri que es considerava graner de vots de les esquerres i on els sectors catalanistes no rascarien bola.

El resultat final va ser de CAI 5 / CUPA 4 / CiU 2 , però rapidament es realitzà la combinació s’aliaren CUPA i CiU , Suari assolia l’alcaldia, les esquerres el poder i la gent de la CAI a l’oposició.

Aquest legal tripijoc no va ser entès per la gent de la CAI , en general llunyana a la política ja que es van sentir traïts per joc brut i van decidir dimitir en bloc el que bloquejava l’actuació municipal. Va haver d’actuar el Govern Civil amb dures amenaces el que va fer-los tirar enrera de les seves intencions.

Records ben vius que han passat pel cap com un veritable documental ara quan aquesta setmana s’han acomplert els tres decennis d’ajuntaments democràtics a la nostra ciutat.

PARTICIPACIÓ

Potser la reflexió unànime que han fet tots els partits i els polítics ha estat en la diferencia abismal existent entre la participació ciutadana en la política en aquells moments i ara mateix, i han fet una crida per afavorir aquesta participació.

La reflexió és tan correcta com evident, però l’error està en que sembla que la culpabilitat recau en el poble i al meu entendre és justament el contrari. Cert és que en aquells moments hi havia molt a fer i els poders i les forces municipals eren minses , per el que hom havia d’afegir-se a tirar del carro. Ara en canvi , els Ajuntaments s’han estratificat , burocratitzat fins uns límits inimaginables i son tants els esculls que ha de superar el poble per arribar , ni tan sols a ser escoltat , que els ciutadans de a peu abandonem decebuts del poc que se’ns valora.

Cal redefinir de nou tot el concepte de participació i convertir l’ideari en realitat , fent que les propostes no se les endugui el vent i de tant en tant tinguin un final feliç. Quan així sigui , i cal començar en les burrocràcies dels mateixos partits , llocs on justament el sentit de la participació és on està més escapçada pel domini de l’aparell, a bon segur que el ciutadà de nou creurà en el seu paper i retornarà al vell imaginari de que l’Ajuntament és de tots i els membres del consistori son els seus representants i no com ara en que els representants és creuen el poder i els ciutadans els súbdits.