dijous, de febrer 04, 2010

ARTICLES

El bon amic Francesc Masriera , regidor de CiU i responsable d’aquest partit en l’àrea de cultura és un habitual lector d’aquest blog , fet que m’honora i em congratula. Sovint , quan ens trobem en qualsevol acte artístic dels que ell és habitual assistent , donant un excel·lent exemple que be farien en seguir la gent de cultura dels partits començant per el regidor ( etern absent) i continuant pels membres del meu partit que si fa no fa.

Dons bé , quan ens trobem, forces han estat les vegades en que m’ha fet un comentari al respecte d’algun post . Així ho va fer l’altra dia al respecte de l’article de Vicente Verdú ( “ Pintar sin pintura”) que reproduïa en el meu blog , per dir-me que curiosament dos dies després ( el diumenge 31) en el dia Avui n’hi havia un altra que incidia en el mateix tema. És de Jordi Font i paga del tot la pena , per el que el reprodueixo amb tot gust , ja que completa amb una visió més propera aquesta absurda discriminació que pateix lactualment la plàstica



Art: El símptoma Moix


No fa gaire, un ministre del govern britànic encapçalava la comitiva inaugural d'una exposició d'art contemporani a Londres. Després d'una saberuda visita a l'obra exposada, se n'anava de dret cap a la taula del final del recorregut, que tenia un llibre obert al damunt, i hi estampava solemnement la seva dedicatòria. De seguida, però, s'adonava de la cara d'horror que posaven els experts, mentre el comissari de la mostra, lívid, li deia amb un fil de veu: "Era una instal·lació...". Serveixi l'anècdota, absolutament certa, per il·lustrar el desconcert existent avui en el món de l'art.

Les instal:lacions sobretot les que operen amb les noves tecnologies, semblen haver guanyat la partida a la pintura, encara que només sigui en el codi de quatre gestors artístics. Alguns museus d'art contemporani refusen la seva faceta d'aparador d'obra pictòrica, bastant indissociable, d'altra banda, del concepte museu d'art. Volen ser banc d'informació de tot allò que es fa en el terreny creatiu, plataforma de relacions entre realitats diverses, expositor de l'art "mentre es fa"..., gairebé sempre al marge de la pintura. L'altre dia, Benjamin Weil, un reconegut prescriptor artístic, es confessava disposat -en la seva comesa, recentment estrenada, al nou centre d'art de Gijón- a "prescindir de la pintura i l'escultura", sense embuts. Joan Manuel Bonet assenyalava el mateix fenomen en la brillant reordenació que Manuel Borja-Villel ha produït en el Reina Sofia de Madrid: "...molts conceptuals, fins i tot de cinquena fila, mentre la pintura última es redueix a uns quants noms, com si fos un gènere en procés d'extinció".

Són manifestacions recents d'una lògica que ja fa temps que dura i que explica per què, a Catalunya, no disposem avui d'un lloc on poder reprendre la lectura sobre les evolucions de l'art a partir del punt on l'hem deixada en el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC). Des de la seva creació, el Museu d'Art Contemporani de Barcelona (Macba) va plantejar-se d'una altra manera: com una mena de "borsa de les arts visuals", amb club de rics inclòs, on havien de bellugar i interactuar agents diversos, cosa que redundaria en una forta dinamització de la creació. El fet és que Josep Guinovart, Albert Ràfols-Casamada, Joan Hernández Pijuan, per citar només alguns dels grans noms que ens han deixat, no existeixen en el relat públic dels nostres museus. No van voler o no van poder organitzar la seva Fundació Tàpies i, pel que sembla, era l'única opció que els restava.

El buit sobre aquesta generació històrica esdevé una llosa sobre les noves generacions d'artistes que gosen expressar-se, entre nosaltres, a través del vell gènere de la pintura. Hi ha una funció essencial que un museu contemporani de les arts ha de fer, per definició, i que aquí ningú no fa: establir un relat de les arts visuals al nostre país, des de les avantguardes fins avui mateix, amb especial atenció als joves valors, tot impulsant la corresponent política de compres i tot construint la mostra que materialitzi el relat i el faci entenedor al ciutadà.

Valgui un cas, com a símptoma del problema que tenim. Es tracta de Santi Moix, instal·lat a Nova York des de fa anys, on és reconegut com a jove valor de la pintura: mimat per les prestigioses Paul Kasmin Galery i Pace Galery, lloat per la crítica del New York Times, receptor recent del Premi Guguenheim... Doncs, bé, Santi Moix és inexistent en el nostre estat de coses (amb l'honrosa excepció del Museu de Ceràmica de Barcelona): cap antològica encara, cap obra al fons del Macba, cap obra a l'espai urbà... Em deia l'altre dia: "A Nova York, l'art assaja amb tots els gèneres, també amb els tecnològics, però a ningú no se li ha acudit que la irrupció d'aquests darrers pogués comportar la fi de la pintura, amb la condemna a l'ostracisme dels qui la practiquen". M'ho deia tot recordant els seus companys del projecte Tres al port que resten a Catalunya: Xano Armenter i Francesc Arumí. I afegia: "A Nova York, perquè un artista sigui considerat, cal que es donin només dues condicions: que tingui alguna cosa a dir i que la digui amb prou força, sigui quin sigui el gènere en què s'expressi". Aquí, no encara.


PS1.- El remarcat de les darreres frases és meu. Ho he fet per veure si algun responsable de Cultura de la ciutat , aquests que volen ser tan “moderns”, imiten a Nova York i donen fi al genocidi plàstic que estan duent a terme.

PS 2.- L’obra que il·lustra el post és una estampa , obra de Santi Moix que pertany a la meva col·lecció particular. Al darrera , escrit a mà diu: moltes gràcies, i signen S.Moix i Evelyn ( la seva esposa).
És una peça molt personal ja que està realitzada per servir de torna-regal del seu casament , celebrat ja fa anys de manera ben artística , tot navegant pel riu Hudson a Nova York,
És un obsequi personal seu a la meva mare , amiga de la seva des de temps del batxillerat. Amistat que fregant ambdues els noranta , i amb les dificultats pertinents , encara mantenen.


EL BO , EL LLEIG I EL DOLENT.

El bo és Joan Manuel Tresserras, conseller de Cultura de la Generalitat que ha decidit augmentar en un 9.2% les ajudes que el departament dona als ajuntaments per subvencionar les seves programacions culturals estables per a tal de pal·liar les retallades municipals degut a la crisi.
Ara sols falta que aquests diners s’utilitzin a fi de bé.

El lleig és el cas de Brullet Pineda Arquitectes S.L., que segons la Sindicatura de comptes i en relació a l’hospital del Baix Llobregat , recentment inaugurat , s'indica que el projecte del mateix se'ls hi atorgà de manera directa i saltant-se el procediment administratiu per un valor de 665.000 euros. El projecte havia d’haver estat lliurat en el febrer de 2005 , fet que no es realitzà, i dos anys més tard , de nou s’atorga a aquests arquitectes una altra contracte per la redacció del projecte per una vàlua de 1.297.397 euros. Aquest nou projecte també es va retardar vuit mesos , sense rebre cap penalització tal i com pertoca per contracte.
Justament aquests arquitectes , per altra part ben reconeguts per l’alta qualitat dels seus projectes , son els encarregats de dur a terme el projecte de la Llar Cabanelles. Caldrà anar en compte doncs , no fos cas que en trobéssim en un nou enrenou urbanístic després del lamentable affaire de Can Fàbregas.



El dolent és Ernest Benach. Tan sols a poques hores de la seva xerrada a l’entorn dels valors i la política i de remarcar el sentit de responsabilitat com un dels primordials per un polític , sense cap mena de raó aparent es va escaquejar d’assistir a l’enterrament del soldat mort a Afganistán.
Deixant de costat tots els sentiments i pensament que puguem tenir al voltant de la guerra i molt especialment del paper en aquesta guerra i per qualsevol altra cosa que ens passi pel cap, no acudir als actes per la mort d’un soldat català , hagués nascut a on hagués nascut , és del tot inacceptable.
Fets com aquest són els que provoquen el sentiment de “desafecció” , aquesta paraula que a Benach tant poc agrada i que res fa per que desagraeixi del llenguatge.

1 comentari:

Pere-Màrtir ha dit...

Només dues coses:

Quant al tema artístic, és ben estrany que aquí (vull dir a l'estat espanyol) que ho copiem tot, encara que els tinguem manía, d'Estat Units, en els assumptes de pintura no ho fem. A Nova York la pintura està prestigiada igual que d'altres tècniques i aquí, els "curators" i "experts" van de guais i post-moderns, bandejant la pintura absolutament en benefici d'instal.lacions i "videojocs".

L'altre: a l'enterrament del soldat també hi va faltar el president d'Espanya. I això que ara resa en "l'idioma de Déu"...