CAP A ON CORRE L’ART ?

Amb aquest suggerent títol , Patricia Tubella des de Londres explicava l’altra dia als lectors de “El País” la performance que amb 50 atletes s’està celebrant aquests dies a la Tate Britain de Londres de la mà del sempre polèmic Martin Creed , guanyador del Premi Turner 2001.

Es tracta d’un grup de velocistes que es van rellevant cada 30 segons mentre corren per la Galeria Duven de 86 metres de llarg. La reflexió de l’artista és dir que si es pensa que la mort comporta estar completament quiet , vol dir que el màxim moviment possible ,que és córrer , és un signe absolut de vida. I si l’art és vida....”. I heus aquí als atletes corrent per “fer” art.

Tota aquesta història ha portat força cua. La crítica s’ha dividit i mentre per un costat s’ha celebrat l’acció, per l’altra ha rebut per tots costats, especialment titllant-la d’oportunista per tots els interessos que s’han mogut al costat ( està pagada per Puma , s’acosten els Jocs Olímpics , ha rebut tot el suport de Sotheby’s ...) provocant de nou el debat al voltant de l’art contemporani del que Creed n’és ja un mite per les seves experiències en les activitats humanes bàsiques , com ha estat en altre treballs amb vòmits , defecacions o sexe com a protagonistes.

Un debat aquest de l’art contemporani que s’està fent ja recurrent. He dit moltes vegades que l’entenc com un fals debat. Per un costat existeixen les arts plàstiques , contemporànies en la seva evolució i per l’altra les arts visuals , mescla de diferents conceptes artístics generalment ben diferents als plàstics. El problema és quan ambdós cohabiten en sales d’exposicions , col·leccions i Museus.

La diferenciació de conceptes i treballs tan radicalment diferents haurien de poder acabar amb l’eterna polèmica de qui és qui , i qui és el veritablement contemporani. Ho son ambdós i en espais ben diferenciats.

Una polèmica que queda ben present a Mataró amb l’aposta unidireccional de l’IMAC a favor de les arts visuals i en el seu permanent intent d’ofegar les arts plàstiques . És clar que potser vist el vist a la Generalitat , caldrà fer un tomb.

Avui és feia avinent que Santa Mònica ( CASM) redefinia el seu paper i les arts visuals perdien el protagonisme d’ara el que ha provocat la immediata resposta d’Ignasi Aballí. Un tema complex amb una solució difícil ja que cal executar un principi fonamental que és que el ser “artista visual contemporani “ no és sinònim de qualitat . I si portem la qualitat per davant les respostes , no hi ha dubte , son molt diferents.

ALÍCIA FRAMIS

Curiosament quan s’enceta el debat al voltant del CASM , el protagonisme expositiu està en la mataronina , resident actualment a Shangai , Alícia Framis. A bon segur la més internacional de les nostres artistes en això de les arts visuals , i alhora absolutament desconeguda a casa seva.

Framis treballa en un projecte comú amb d’altres artistes com és de reconvertir la presó de Guantánamo en un Museu de l’horror una vegada sigui clausurada la presó.
Per això realitza una intervenció en la que una veu recita com si d’un mantra es tractés els noms de tots els presoners mentre una llum tènue il·lumina de forma intermitent el mar de cascos de moto que han estat seccionats en similitud amb la fragilitat dels presoners.

Una instal·lació unànimement reconeguda que vist l’habitualment pèssim nivell de les mostres contemporànies que ens ofereix l’IMAC , bé estaria que aterrés a casa ja que una mostra com aquesta podria servir al menys com a coartada a tot el seu programa plàstic.

CAN XALANT

Parlant d’Alícia Framis , hem recordat que fa poc va realitzar un treball conjunt a Can Xalant i ens ha vingut al cap que desconeixem quin és l’estat contractual d’aquest Centre,
Era el mes de gener quan l’Ajuntament renovava per sis mesos la concessió en espera de la resposta de la Generalitat , que avui per avui desconeixem del tot.
Com està el tema de la concessió de Can Xalant?. Algú pot respondre ?. Ho agrairíem.