Amb la calor i flairejant vacances , cada vegada és més difícil apropar-se a l’ordinador per escriure les quatre idees del dia. A més , per allò que mai saps, l’agenda d’aquests dies s’eixampla i apareixen un munt de coses que s’han d’acabar just abans de festes i.... Però malgrat tot , i abans de baixar persiana fins a setembre, encara queden algun parell de posts en que deixar penjades algunes reflexions, com aquestes al voltant de fets dels darrers dies.

VENTURA AMETLLER

Encara que caiguem en el tòpic , en aquest cas cal repetir allò de que no por esperada és menys dolguda la mort de Ventura Ametller , o per ami moltes vegades Bonaventura Clavaguera Clavaguera.

Feia molts anys que ens coneixíem . Justament tot donant-li el condol al seu gendre i bon amic ,en Josep Mª Codina , li deia que a bon segur el coneixia jo abans que ell. Eren temps de les darreries de Franco i el començament de la transició. Bon afeccionat a l’art , la seva relació familiar amb Novellas el va portar a ser un habitual de les exposicions i tertúlies d’aquells temps, havent presentat el catàleg de diverses mostres.

Ja per aquells temps vàrem xerrar molt , però la relació s’accentuà per raons professionals i degut a una malaltia que el va obligar a constants controls. Era llavors quan la fèiem petar parlant del diví i de l’humà , tenint essencialment a la cultura com a eix de les nostres converses.
Va ser una relació que es va mantenir i sempre que coincidíem en les seves habituals passejades de mitja tarda, els dos sabíem que els minuts caurien en comentaris , pensaments i opinions.

Ara en el moment de l’adéu ens queda el record que es farà més present en la lectura de la seva obra recentment recuperada.

XERRADA

El passat dijous a la sala de la Caixa Laietana i amb una quarantena d’assistents , vaig moderar una conversa amb els artistes Yago Vilamanyà , Ricard Jordà i Raúl Capitani en relació a la seva visió personal dels darrers quaranta anys de vida artística a Mataró.
Una conversa amena i distesa , difícil de jutjar quan es troba en el mateix cantó de la taula. Unes reflexions moltes vegades atinades , en especial quan apareixia el prisma especialment irònic, quan no sarcàstic de Raúl Capitani.

Una xerrada amb repartiment generalitzat d’estopa , per part dels ponents i per part del públic en el col·loqui final, dedicat al paper de l’IMAC i en especial del seus tècnics responsables.
Una estovada que esperem els hi hagin tramés Ivan Pera i Ramon Bassas , assistents al col·loqui , ja que com és habitual ningú de Beneficència va acostar-se al mateix , en aquest permanent menysteniment de Cultura envers tot allò referent a la plàstica local.

SANT PERE MÉS ALT

Un any més l’aposta del Sant Pere més Alt ha estat reeixida en aquesta recuperació de l’ambient col·lectiu i popular que varen marcar les seves primeres edicions allà la frontissa amb els setanta i que varen significar el definitiu trencament de l’ou artístic mataroní , que albirava així el magnífic futur que esclatà en els anys setanta.

Amb un nivell expositiu parell, sense masses sorpreses però amb detalls ben puntuals per agrair com van ser la qualitativa presència dels artistes consagrats amb obres que corresponien al seu nivell, el to general de la mostra, i alguna que altra obra com les de S. Domínguez i C.Fageda , que aportaven al tot , el flaire i l’aroma d’aquest concepte d’art al carrer al que curiosament rebutgen els intelectualillos contemporanis , quan justament aquest hauria de ser un dels seus espais fonamentals de presència pública.

Un nou Sant Pere Més Alt , en la dinàmica de sempre i ja fermament arrelat com a punt de partida de la Festa Major.

DECEBEDORA PRESENTACIÓ

Em va sorprendre i molt , i així ho vaig dir en el seu moment , que la presentació el Fons Bassat fons mitjançant una exposició de Ràfols Casamada que en principi havia d’anar acompanyada d’alguna obra de la seva esposa Maria Girona , encara que al final en som més les peces d’ella que no pas d’ell.

En el seu moment vaig expressar la meva sorpresa ja que Ràfols Casamada és juntament amb Guinovart , els artistes que més bé han estat representats expositivament a la ciutat amb la cirereta que va representar la seva mostra “Ràfols Casamada . Obres 1947-1997” que es realitzà ara fa deu anys , conjuntament a les Sales del Museu de Mataró i de la Caixa Laietana , i que va ser d’una qualitat magnífica per la seva representativitat , el que feia que poc pogués afegir una mostra semblant , i més tenint en compte el delicat estat de salut de l’artista que l’ha fet abandonar quasi del tot la seva creació.

Davant d’això i veient el vist-i-plau de l’IMAC que és qui ha de tenir aquesta memòria històrica que li permeti discernir la conveniència o no d’una exposició com aquesta , un va pensar que si Bassat apostava per Ràfols Casamada per fer la presentació del seu fons a la ciutat que ha d’acollir-la és que les obres de que disposava eren prou significatives. Ara , vist el vist , hem de dir que el resultat és amplament decebedor, no per la qualitat de les obres exposades , que la tenen, però sí per ser representatives quasi totes elles d’un temps i un moment , els anys setanta , moment d’explosió del seu treball però no pas de la seva plenitud que arriba una dècada després.

Tretze obres de Ràfols Casamada i catorze de Maria Girona composen aquest "Bassat I" que ocuparà les sales de Can Palauet fins al setembre i que a bon segur ha de servir més per donar a conèixer el treball de Maria Girona , que malgrat el seu alt nivell no deixa de ser desconeguda del gran públic , que no pas per afermar el de Ràfols Casamada.

Potser el gran encert de la mostra està en les peces de l’anys cinquanta. Magnífiques les dues serveixen de fonament per entendre l’evolució d’ambdós. Una evolució més entenedora en el cas de Maria Girona , ja que a més a més , ha mantingut en el decurs de la seva trajectòria una mirada més lineal amb aquesta figuració més personal i intimista , amb bodegons, paisatges personals, amb una clara remembrança de Matisse , que mica en mica va deixant de costat degut a una divergència de paleta , cercant més el poètic , íntim i personal, fregadís en ocasions al naïf , i que dona aquest aire de tranquil·la serenor al seu treball.

Una bona col·lecció per descobrir a l’artista , però que ens dona gust a poc a aquells que hem tingut ocasió de veure les seves intimitats en el Monjo de Vilassar de Mar de la mà de Paco Rodon.

En el cas de Ràfols la reflexió es parella. Hi ha però un exercici curiós . A l’entrada de les sales interiors , està penjada una obra geomètric.figurativa dels anys 50. És una magnífica obra., potser la millor de l’exposició en un sentit historiogràfic. Si ens enfrontem a la mateixa tot fixant-ne la mirada i a continuació fem un petit pas per observar les obres que es troben en la sala principal, com si d’un flash es tractés s’obre el fonament evolutiu del treball de l’artista.

Les obres presentades corresponen a la dècada dels setanta , aquella que marca la seva eclosió, quan sembla allunyar-se dels seus referents més obsessius , Matisse, Cézanne , Rothko i sembla decantar-se , com molt be diu Vicoria Combalia , per l' esprit de finesse en els concepte de Morandi, Bonnard , Twombly.

Son els primers moments del seu lirisme , del domini de la seva peculiar abstracció poètica que en la següent dècada es depurarà en un concepte més íntim en el que vol defugir de tota anècdota.

Per això l’avui presentat té una vàlua relativa. Un parell d’aquestes obres certament son del bo d’aquells moments , però en el conjunt manquen moments i situacions que delimiten de manera més ferma i interessant el paper de l’artista i la seva lectura plàstic dintre de l’entorn general.

Una exposició que cal valorar pel presentat i com a conjunt , però certament decebedora per les seves evidents i grans llacunes , si del que es parla és de la base i el fonament d’un museu que es diu ha de ser clau per a la correcta lectura de l’art català de la segona meitat del segle passat.

PS.- La presència en lloc preminent d’una peça feta a quatre mans pe l’artista i Bassat és un detall que indica massa coses. L’obra és un divertimento per a gaudir en privat en el menjador de casa , però la seva exposició pública no deixa de ser un avis de per on poden anar certs trets no molt aconsellables si es vol parlar del projecte d’una manera ben seriosa i professional.

PS II.- La imatge del públic assistent a l’acte inaugural ens mostra l’escassa quantitat del mateix , Si filem més prim veurem la comptada gent de l’art que es troba entre ells.
Tractant-se de la primera presentació artística de la col·lecció que ha de configurar el Museu Bassat , i per tant una data assenyalada, potser caldria fer una petita reflexió del per què la gent de l’art no assisteix a la crida.
Si es fa , i de manera seriosa , estic ben convençut que els resultats serien ben sucosos.