EL COLÓS

























Ha estat notícia de tots els diaris el fet dels dubtes raonables apareguts al voltant de l’obra “El Colós” , atribuïda fins avui mateix a Goya , i que ara alguns experts reivindiquen com treball del seu deixeble Asensio Julià.
En espera de l’informe que editarà El Prado a final d’any, tots els experts diuen la seva defensant una i altra aposta , discutint per detalls com unes lletres ( inicial AJ ) que indicarien l’autoria , que per altres en canvi esdevenen números (18) corresponents a un inventari realitzat a la mort de Josefa Bayeu esposa de Goya.

Al costat d’aquests detalls més curiosos que no pas artístics apareixen teories diverses , contradictòries i a vegades ben especials , i més quan venen de la mà dels grans experts de Goya. Frases com les de Wilson-Bareau defensant que “ sense atribucions dubtoses l’artista és més coherent” , o apostes dient que Goya no es repetia mai , o parlant de la imaginació de l’autor, provoquen una certa sensació de dilema artificiós.
No entrarem pas en la discussió, de la que és difícil tenir opinió pròpia , el que si val la pena és reflexionar al voltant de si una obra val per si mateixa o val en raó de qui la signa.

“El Colós” fins ara ha estat a El Prado essent admirada per tothom i considerant-se una obra prou important. Si ara no és de Goya i sí de Julià , amb totes les consideracions que comporten artista i deixebles en aquell temps, l’obra ha de gaudir del mateix reconeixement , encara que automàticament ha perdut bona part del seu valor en el mercat. És la tan repetida anècdota de Picasso que quan algú li demanava un dibuix dels molts que esgarrapava per arreu ell li donava , però quan li demanaven el signés ho feia i llavors deia : “ara val...” , i afegia la corresponent esgarrifosa xifra de milers de francs , dòlars o pessetes. Per això quan apareixia la sorpresa de qui havia demanat el dibuix la resposta era contundent: Era gratis per què llavors era un dibuix. Ara ja no és un dibuix, ara és un Picasso.

Bona part de la culpa d’aquesta fixació per la signatura estarà en la crítica d’art , a bon segur la més acomodatícia en totes les arts. És habitual trobar crítiques incendiaries davant algunes pel·lícules , muntatges teatrals, llibres , discos , actuacions , concerts .... d’artistes , músics , literats ... del més alt nivell. Quan algú pensa que el presentat és dolent , no hi ha compassió . I l’exigència és més gran com més alt és el reconeixement de l’artista.

En el camp de la plàstica no succeeix així. Existeix tal respecte per el creador reconegut que ningú gosa ni tan sols aixecar la veu , encara que el presentat no tan sols no respongui a les obligades exigències del seu nivell , ans tampoc a qualsevol benevolència d’opinió. Un pintor , escultor..., quan ha assolit un cert nivell esdevé un intocable. I això que per la peculiaritat de la seva creació, molt més abundant en nombre que les d’altres creadors , és més possible l’error i la baixa qualitat. Però no és així.

Si “El Colós” es demostra que és de Goya seguirà ocupant espai preeminent en Museus , llibres i exposicions. Si és d’Asensio Julià la seva vida s’ha acabat , convertint-se en un senzill bon treball ( artesà, per favor) d’un acurat deixeble.
Potser per això l’art està com està i arriben a primera fila creadors dels que no faríem ni puto cas en una col·lectiva de poble.

DE CONGRESSOS I ELECCIONS

Molt del que pensar , reflexionar i parlar davant dels “congressos” de les entitats més importants del país , és a dir PSOE , PPC i Barça.

Bon congrés el del PSOE , encara que ja se sap que quan bufa el vent de cara... Però val la pena valorar i molt positivament el gir a l’esquerra davant de postures prou importants com ho siguin laicitat , avortament , aposta per la cohesió social....etc. Unes apostes que esperem vagin més enllà de les paraules, com en altres ocasions.
En el que pertoca al nostre país els resultats no son tan satisfactoris. Els oficialistes estaran contents amb Chacon i Iceta a dalt de tot , fet que evidentment no fa gens de gràcia als pocs catalanistes que encara tenen veu en el PSC, per que de la resta quasi res de res.

Certament hi ha hagut una postura oficial de defensa del català , però si em permeteu dir-ho, crec que molt amb la boca petita i sense cap mena de convenciment. En aquest cas hi ha hagut la sort que davant l’aberració del manifest del castellà i la postura del PP , al PSOE no li quedava cap més remei que defensar just el contrari , i amb tota vehemència, però molt em temo que amb una transcendència tan minsa que serà inapreciable.

Del federalisme i del grup propi , d’un, un apunt sense cap mena d’importància i de l’altra ja sabem que ara no toca.

En resum un congrés de mirada cap el futur amb Leire Pajín ( barreja curiosa de Marisol i Montse López) , però en el que com sempre els catalans malgrat el nombre de diputats que aportem a l’estat som plat de segona taula , com avui encertava amb tota claredat un reputat analista polític , titllant al PSC d’etern grup que intenta incidir , però que mai aconsegueix decidir , el que no deixa de ser una trista però encertada definició.

En quant al congrés del PPC ha estat bé la cosa. He de dir que he tingut enveja de la revolta d’alguns , entre ells en Paulí Mojedano , que han estat capaços d’enfrontar-se al dirigisme absolut amb el que els aparells dels partits dominen tots els elements del poder, per petits que siguin , anteposant fidelitats a qualitats , i servilisme a eficàcia.

Ja sé que fent-ne observació a distància el més segur que tot no serveixi per a res i que al final tot sigui foc d’encenalls, i que tots tornin al lloc i paper que els hi pertoca . Però m’agrada aquest trencar normes i aquest incordiar a l’aparell que sempre creuen estar per damunt del bé i el mal i generalment l’erren de totes totes.

Una postura que si algú l'hagués dut a terme davant la llista presentada per l’aparell local del PSC en les darreres eleccions municipals , ens hauríem pogut estalviar aquest govern tan dèbil , amb tant poca capacitat , que està convertint aquest mandat en un diari pas enrera en el progrés de la ciutat.

Finalment queda Laporta , encara que per ell no val disposar ni de tan sol el minut de son que perdem parlant d’ell. Encara que coneixent de fa ja molt temps la seva catadura moral ( ell i Masfurroll son les dues persones de l’entorn del Barça més perilloses per la seva manera de ser i actuar) pensem que l’orgull impedirà la seva obligada dimissió, encara que seria bo esperar que algun dels seus amics li faci entendre que és un “home mort” en qualsevol faceta pública.

Encara que ara seria de justícia , al menys per reciprocitat , que Montilla o Mas el convidessin a esmorzar. Seria tot un detall.