dijous, de setembre 19, 2013

SANT LLUC ( IV ) ( M - V)





 PARÉS DE MATARÓ.- En Joan Parés sempre presenta una obra especial per el Sant Lluc i enguany no ha estat menys , ans al contrari ha estat més ja que és un els seus treballs més interessants els darrers anys ja que és un compendi de la seva saviesa tècnica i la seva filosofia personal. Una obra que precisa una ample lectura tècnica i comunicativa. 

ENRICA MARTÍNEZ.-Repeteix elements i temàtica de l’any anterior amb un resultat parell, és a dir aparença però sense entrar en l’interior. Dit d’altre manera domina l’estètica pel damunt de l’ètica i en el llenguatge que empra l’autor cal molta més força , o si voleu dir-ho, mala llet.

ISABEL MARTÍNEZ MATEO.- Una altra conreadora de la dita “ de tal palo tal astilla”. No són còpies d’obres, tal i com prohibeix l’organització, però sin ho son de conceptes i manera de fer. Cal alliberar-se de les tutories per ser un creador en si mateix.

RAMON MASRAMON.- Després de la seva mostra a la Presó no s’entén una obra de tan poca trempera com aquesta, fet que em preocupa. Allà hi havia un apunt de camí interessant , però si quan ha de presentar-se amb una sola obra la tria és aquesta , vol dir que no anem pel camí assenyat.

IMMA MERINO.- Hiperealisme de paper couchè. Bona tècnica desaprofitada en un concepte il·lustratiu de molt poca alçada. Una obra que sorprendrà als babaus i decebrà als entesos. Una autora amb possibles que no acaba d’alça el vol.

MARINA MIRANDA.- Kitsch total. Obra curiosa amb un cert encant per la peculiar composició. Ara el dubte està en si aquest concepte és induït o no, encara que la bona realització tècnica ens fa pensar en el primer. Si és així ens trobem amb una creadora que ens podria oferir alguna sorpresa en aquesta vesant contracultura de caire vintage que ara comença a despuntar per arreu.

AUGUST MIS.- Un altre cas de mimetisme i repetició. Afeccionat correcte però amb el dubte del que serà capaç de fer en llibertat creativa.

JUANA MOLINA.- Curiosa obra la seva, que en vol ras sembla ser vulgar però que aprofundint la mirada apunta detalls interessants , tant en la composició com en la creació d’ambients. És clar que és impossible apuntar mitjançant una sola obra , però observo un pàlpit que voldria confirmar amb una visió més complerta del seu treball.

CECÍLIA MORALES.- Correcció sense més. El presentat dona per a altres possibilitats molt més potents que la que s’exposa. Apostar per el gravat ja és per se positiu però cal anar més enllà en la realització.






EDUARD NOVELLAS.- Obra personal i inconfusible, però poca cosa per el sant Lluc. Sempre he dit que el gran culpable del nivell del sant Lluc son els propis artistes que quan es presenten no ho fan amb una obra significativa i amb qualsevol obra compleixen amb el compromís. Aquest ´s un cas evident. Obra més que correcte però jo vull més de l’obra que presenti Eduard Novellas.

JOSEP NOÉ .- Si fem repassada al presentat per aquest artista en els darrers anys ens trobarem amb una mirada diferent en cada ocasió. I això és tan negatiu com el que comentavem en el cas anterior. L’artista que es presenta al Sant Lluc ho ha de fer-ho de manera absolutament sincera i reflectint la seva personalitat artística. Aquests esbiaixaments indiquen poca sinceritat i per tant no son acceptables.

MIQUEL ORTEGA.- El mosaic té en ell un excel·lent conreador. Encara que té unes vessants creatives més potents , com ho demostra ara mateix a la Presó, la seva obra és de qualitat i serveix de magnífic punt de recolzamenta una tècnica creativa tan oblidada.

FRANCISCO PADILLA.- Cas peculiar el seu. De fa un parell d’anys que ens presenta la seva simbòlica figuració que ens retrotrau a una mirada més actual de l’estil Zabaleta , però sense la seva vesant cromàtica. Interessant però caldria veure un ventall més ample per poder entendre si en el seu fer domina la monotonia o és capaç de crear un univers propi.

ANNA PERARNAU.- Complex exercici acadèmic en la que es conjuguen a parts igual encerts i errors. S’agraeix l’esforç i la valentia en intentar superar el repte , però aquest encara està per damunt de les possibilitats de la creadora. Encara manca habilitat i tècnica però hi han espurnes que permeten l’esperança.




PERECOLL.- Un Perecoll i tot està dit. S’agraeix el punt cromàtic especial que dona individualització a la seva obra.

JOAN POCH.- Obra ben identificable amb el seu fer però amb un bigarrament de signes que criptifica encara més el seu sentit. Correcte però  caldria exigir un xic més.

MARC PRAT.- Un retorn als orígens però des del prisma del sentir actual. A valorar

MANUEL PRIETO.- Ni sí, ni no, ni tan sols el contrari. Obra que crida l’atenció però que queda desequilibrada en una anàlisi més exhaustiu. Hi ha ànima però s’esvaeix en la disbauxa del sentit global.

SERGI RABASSA.- Sabem del seu nivell com a gravador però l’ara presentat sona a vist i repetitiu i per tant mancat del sentit de presentació que sempre s’ha de tenir present en col·lectives com aquesta.

EVA RAL.- Fluixa , molt fluixa Sense nivell per estar en la col·lectiva. El parell de detalls que apunta no donen per a la seva presència.

PEPI ROIG.- Segueix treballant fort en aquell concepte que sent com a propi i obté uns resultats plàsticament agraïts. Potser hauria de potenciar el concepte diversificant la mirada ja que si no cau en el perill de la repetició i posterior saturació.







ALBERTO ROMERO GIL-  Tècnica , concepte i realització en alt nivell en una obra ben valorable. I més valorable encara si ens fixem en els petits detalls que semblen indicar lel manteniment d’aquesta tasca lenta que no és altre que l’assassinat del seu pare artístic ( i que no s’espanti ningú). En aquesta llibertat que s’albira és on Alberto Romero Gil ha d’esclatar en el gran artista que és.




TOMÁS SAFONT TRIA.- Com els bons vins  Tomàs Safont Tria “envelleix” de manera magnífica com ho demostra un cop més. Amb un fauvisme una mica dolcificat , però mantenint aquest maridatge perfecte amb l’expressionisme, Safont-Tria tramet potència, força, sensibilitat i emoció. Una excel·lent peça.
  
JORDI SANTAMARIA.- Agosarada proposta la seva , però amb resultat ben satisfactori. Encara que existeix un cert desequilibri en el global, l’obra es tractada amb força i personalitat. Un exemple del que cal portar al sant Lluc. Obra nova i agosarada.

LUISA SEGURA REQUENA.- El que no succeeix en aquest cas. L’obra es digna i ben treballada però no aporta res a la trajectòria de l’artista . Té qualitat però s’ofega ( adient expressió en aquest cas) en el mar de le bones intencions que domina la sala.

MARTA SERRA.- Taxativament no. Ni fons , ni forma, ni concepte , ni realització. Si no es tractés d’art ho qualificaríem de pamflet ja que enganya sota una teòrica seducció però queda clar que en escatar no hi ha res en el seu interior.






JOSEP SERRA.- Com altres dels poc mestres presents a la col·lectiva, Josep Serra aposta per la seva realitat més absoluta amb una obra plenament definitòria del seu fer , en aquest expressionisme abstracte que de manera tan personal conrea amb tota saviesa.

JOAN SERRAT.- Art primitiu. Conreu correcte però manca una mica més per assolir el nivell comunicatiu que implica el concepte artístic. Obra que està en els límits del que ha d’acceptar el Sant Lluc.

JOAN SERRAT TORRENT.- Obra que ens porta al record del llavanerenc Munné, salvant totes les distancies que son moltes. Obra d’aprenentatge amb algun que altre detall a considerar però amb errors constructius que a simple vista fan d’aquesta una obra que no assoleix el mínim detall per  a ser seleccionada.

JORDI TORRENT.- Obra amb un estil que l’autor domina amb una facilitat absoluta. Pur truc d’ofici, molt a l’estil de la pintura ràpida, que sedueix a primera vista però que satura amb el pas del temps.

PAU VIADER VIÑAS.- Dibuix, dibuix i dibuix. Per a mi no n’hi ha prou. No acal ser dibuixant per prendre part en la col·lectiva, cal ser artista , entenent com a tal aquell capaç d’expressar les sensacions i sensibilitats més íntimes. No succeeix aquí en una peça demostrativa de l’ofici però no del benefici.

SUSI VILASECA.- Una vegada més la cançó enfadosa. Cal apostar per la creació individual i oblidar-se del mimetisme de qui dirigeix l’aprenentatge.