SANT LLUC (III) ( D - L)

SANTI DOMÍNGUEZ.- Encara que no del tot reeixida , Santi Domínguez ha apostat per el repte de presentar la que potser era l’única gran obra que no havia passat per la seva peculiar visió. I aquest hauria de ser el significat del Sant Lluc. Innovació, aposta , aire fresc , i no portar qualsevol obra de trascantó. Un exemple que caldria imitar.

ROSA DARNÉS.- Obra d’escola i aprenentatge i en aquest aspecte ben correcte. Però algú hauria de¡entendre i / o, fer veure ,que Sant Lluc és el patró dels artistes i no dels pintors. I l’art comporta creació i no mimetisme vers la tutoria.

MARTA DURAN.- El que cal esperar d’una professional. Obra actual, fresca i absolutament definitòria del seu fer. La seva permanent presència és una veritable lliçó per aquells que volem un Sant Lluc millor i de qualitat.

FACEINVANDERS.-  Fa uns quants mesos que tot Mataró va neguitejat per l’artista fantasma que presenta les seves pobres per arreu de la ciutat. Ara  però, i en una errada imperdonable per a un alternatiu , s’oficialitza presentant-se al Sant Lluc. Una presència que provoca un doble error. Per un costat l’acceptació del mateix per part de l’organització, ja que dubto molt que s’hagi identificat com marquen les bases , encara que cal dir que jo també hauria acceptat de totes , totes , la seva presència. I per l’altre, que la seva presència en el Sant Lluc trenca del tot la seva litúrgia d’artista emmascarat. Fora d’això , obra altament lliure i interessant.

BERNARDO FACTA.- Sens dubte una de les més positiva sorpreses d’enguany. Un treball actual, amb intencionalitat , molt acurat , amb feeling i el punt d’interrogant que precisa tota obra d’art. Una sorpresa per el desconeixement del seu protagonisme , però un nom que cal apuntar.

CARME FAGEDA.- Segueixi amb els seus dubtes. Ara i aquí explicita un treball motivador però al que manca una certa vitalitat. No hauria de tenir por. Crec que quan es desferma és quan millor està, i aquí hi ha un cert encontillament que la perjudica.

ANA GARCÍA.- La seva obra segueix desorientant-me. Tan aviat em sedueix del tot  com em desconcerta amb uns treballs formalment exquisits però als que trobo mancats de la força comunicativa precisa. Aquest és el cas. Valguem Déu dir que és una obra dolenta , però si que acaba essent intranscendent per aquesta mena d’estat inerte que provoca un cert distançament.

CAMIL GIRALT.-  Aquell immens poder de seducció que apareixia en les seves obres , amb aquelles extremitats preludi del que els espectadors imaginessin, s’ha fet fonedís en l’ampliació a la figura total, a la que en aquest cas no ajuda en res la distribució i desequilibri del conjunt. Una obra freda , sense vibració interior i per tant sense la deguda força comunicativa.

JOSEP Mª GOMIS.- Terracuita tradicional en un concepte escultòric tradicional però realitzat de manera ben acurada. Imatge potent i agraïda amb una resolució del tot correcte , el que converteix la seva obra en el paradigma perfecte de la col·lectiva. Tècnica acurada i visió dintre del que podríem dir “l’ordre establert”. Una bona peça.

MARGARITA GONZÁLEZ TADEO.- A bon segur la millor peça  de composició tradicional de les exposades , amb la lògica salvedat de les dels professionals. Simplicitat i bona resolució , sense anar més enllà, que és el que cal exigir a partir d’ara . Un nom que els amants de la línia clàssica però actualitzada , hauran de tenir en compte.

LLUCIÀ GONZALEZ.- Encara que ell mateix no n’acaba d’estar convençut , és en el camí de la línia filiforme on obté els seus millors resultats , com ho demostra amb aquesta magnífica filigrana escultòrica.

ANNA GUERRERO / XAVIER GRANÉ .- Aposta interessant , d’aquelles que et motiven però que alhora sembla exigir un pas enllà. Bona estructura compositiva però amb un cert deix decoratiu que la cap disminueix . Caldrà seguir la seva trajectòria per veure si son nom a tenir present.

NIEVES GUILLEM NAU.- No he de negar que entre Nieves Guillem i jo existeix una absoluta discordança en el que pertoca a l’artístic. Amb tot el meu reconeixement tècnic, la seva obra la trobo enganyosa i mancada de contingut i aquest cas no és l’excepció. Obra vulgar per bocabadar a incauts.

FRANCESC GUIU .- Obra que fa llenya ja que no assoleix el punt essencial de la mateixa , que ha de ser el ritme i el moviment. Encarcarada i un punt desequilibrada , és una peça que precisa de molt treball d’estudi per a poder salvar-la. Està en el nivell del gruix que mai s’entendrà com han passat el tall.

VERGARA HERNÁNDEZ.- Exercici correcte de gest , ritme i color, quasi una plàstica que un imagina en neó, però simplement això, un exercici.

JOAN HORTÓS.- Ell i tota la seva circumstància. Personal i inconfusible. Menys treballat de l’habitual però sempre identificatiu i plaent.

EMILIO JIMENÉZ.- Correcte en aparença però si s’escata apareixen moltes escletxes. Vol semblar simbòlic i amb interrogants però queda clar que hi ha molt més pa que formatge en un conjunt deslligat en el fons i la forma.

JOSEP Mº JUBANY.- Vull i no puc. L’obra sembla proposar però es queda del tot a mitges. A més , sabedors dels coneixements d el’autor, crec que pot anar molt més enllà, agafi el concepte i l’estilística que cregui més convenient.

DANIEL LLIN.-  En aquesta ocasió l’autor no ha acabat de quadrar la seva saviesa. Bona estructura , excel·lent concepte lumínic,  reeixida composició, però la figura distorsiona lel conjunt, amb un acabat poc escaient que destensiona la globalitat i rebaixa massa el to general. Bon concepte que no ha acabat de reeixir.

ANTONI LUIS.- Com l’any passat , Antoni Luis aposta per aquesta visió fabril d’espais abandonats ,enrunats , en un record d’un passat molt millor. Ben construït , encara que amb algun problema estructural, l’obra és llaminera però provoca la lògica pregunta davant la contradicció d’aquests conceptes (per la Sant Lluc) i d’altres ben diferents i més edulcorats en la trajectòria habitual.

ÀLEX LÓPEZ GARRIDO.- Ramón Gaya diria que no és que es repeteixi, és que insisteix. Però potser ja n’hi ha prou d’insistència. La primera vegada sorprenia , ara, malgrat l’aposta cromàtica , ja no sedueix tant. Bon treball però evidentment cal anar més enllà.

CARMEN LÓPEZ SÁNCHEZ.-  El que hem dit en altres autors, mimetisme absolut vers el tutor i per tant interès de mínims. Sense llibertat no hi ha personalitat i per tant creació. Absolutament prescindible.

CARME LÓPEZ.- Intenta anar més enllà, el que s’agraeix , però com en tants artistes que provenen de l’afecció la figuració estricte és sempre un gran llosa. La mateixa peça estructurada en la llibertat seria molt més valorable que no pas ara en que ,especialment la part facial , queda encarcarada i redueix el nivell comunicatiu de la mateixa.

CESC LÓPEZ.- Treball acurat en la que l’objectiu del moviment resulta reeixit. S’agrairia una gosadia superior però el resultat es del tot correcte.