PIC, A REVEURE ?

Avui és 30 de setembre, Sant Jeroni, afegiria el sempre admirat Salvador Alsius. Sant Jeroni un dels sants més representats en la història de l’Art , ja sigui en la seva iconografia clàssica amb el lleó dominat als seus peus, ja sigui en la seva versió més ascètica i contemplativa.

Dons bé , avui 30 de setembre, Sant Jeroni, fa trenta mesos ( dos anys i mig) que es varen començar a recollir firmes per la proposta “Omplim de contingut Ca l’Arenas”. Just avui també s’acompleixen vint-i-quatre mesos (dos anys) del lliurament de les signatures aconseguides a l’Alcalde de Mataró com a representant de la ciutat. També avui s’acompleixen sis mesos ( mig any) de la signatura entre promotors i Ajuntament per a tal de donar forma al Fons d’Art d’artistes locals sorgit d’aquesta iniciativa. I amb la signatura s’acompleixen sis mesos del silenci més absolut per part de l’administració local.

Així avui , amb tanta coincidència , esdevé el millor dia per formalitzar allò que ja hem anat dient entre línies , que ja s’ha pogut observar en el mitjans informatius i que està en el coneixement de molts , com és la meva retirada , o dit en termes més específics , la retirada d’en PIC com a crític d’art en els mitjans informatius locals ( TVM , Capgròs i Mataró Ràdio). Una retirada sense termini prefixat , en un standby que tant pot ser definitiu com a l’espera que arribin temps millors.

La crítica sols es pot exercir per professió, per diners o per il·lusió.
Encara que crec he esta sempre professional , no ha estat mai aquesta la meva professió. De diners , res de res. Hom sap que les meves col·laboracions han estat sempre , i mai tan ben dit, “per amor a l’art”.
Queda dons la il·lusió, i he de dir que o la he perduda , o me l’han robat ,i no m’agradaria pensar que me l’han matat.

Certament que hi ha aspectes molt personals. Hi ha el cansament dels anys , el sentiment de picar en ferro fred , la sensació de que de tan queixar-me s’ha arribat a una saturació que ja fa oblidar si hi ha , o no, raó. A més havent intentat capgirar moltes coses, revolucionar-ne d’altres , crear-ne un parell més, i.... , el percentatge d’èxits ha estat tan mínim que potser cal fer-se la reflexió que no sempre s’equivoca tothom i que per tant potser és un el que va errat.

Però penso que han pesat més altres sensacions més externes.
Ha pesat, i molt , el desencís polític personal per el que jo entenc traïció del PSC lliurant Cultura a qui fos, amb l’ús i la manipulació duta a terme amb el món cultural per usos clarament electoralistes.

Ha pesat i molt el desenvolupament del tema del Fons d’Art , convertit avui mateix en paper mullat per el trencament unilateral per part de l’Ajuntament de les condicions del conveni.
El Sr. Alcalde diu en tot moment que el Fons es durà a terme. Me n’alegro i molt . Ho faig ja que no dubto , malgrat tot , de la seva paraula. Però vist els fets , i especialment el silenci absolut d’ençà la signatura , sols puc fer-ne una lectura : El Fons es durà a terme, però serà amb altres promotors , actuació del tot legítima ja que les signatures varen ser lliurades a l’Ajuntament per que en fes l’ús que considerés adequat. Em podrà doldre la manera però ha de quedar molt clar que la finalitat ha d’estar per damunt de qualsevol personalisme.

Em pesa, i molt, el desgavell de Ca l’Arenas , robat a l’art i als artistes de la ciutat incomplint de manera flagrant el desig d’en Jordi Arenas. Em pesa Can Xalant. Em pesa el no fer res del Museu.
Em pesa que mai ningú del PMC ni del Museu assisteixi a cap exposició. Que després de quatre legislatures demanant-ho ningú col·loqui indicatius en les escultures públiques. Que parlem de turisme , sinèrgies i demés però que Ca l’Arenas no figuri en cap indicatiu cultural municipal. Em pesa que ningú faci cas del taller de Gravat., que ....
Em pesa principalment la manca absoluta de sensibilitat existent en tot l’entorn municipal, que té en la cultura l’última de les seves prioritats de Govern.

Per això , i a bon segur per un grapat de coses més que ni cal esmentar , havent esgotat les forces per lluitar amb els meus minsos mitjans , penso que el millor es retirar-se , i deixar sols com a finestreta oberta a la passió de la crítica d’art , els comentaris més personals, íntims i per petit comité que em permet aquest blog.

Senyors , en PIC s'en va , i la llàstima , i ho dic molt sincerament, és que penso que quan es perd la crítica pública, sigui per la raó que sigui, també perdem un bon bocí de llibertat.