SANT LLUC LP - 1

Hi ha estilístiques en les que s’ha de creure i combregar-hi del tot per aconseguir-ho. L’estil infantilista , el naïf, és potser dels més fàcils en estavellar-se com ho fa Montse Ariño que fàcilment hauria pogut quedar-se a fora. El gravat en canvi marca unes paramètriques ben definides , com en Laia Arnau més que correcte en la concisió. Qualitat que calia demanar a Emili Badia , molt millor quan s’allibera que quan s’encontilla com en aquestes Santes. Llibertat en canvi que traspua per arreu en la gran personalitat de Francesc Bas, magnífic com sempre.

Bassons fa aposta difícil i en surt guanyador. Hi ha una petita errada però en general ben resolt el tema tant per el realisme com especialment per l’ambient aconseguit. Arrodoniment que no acaba de lligar en Domingo T. Beltrán malgrat que destil·la mà i habilitat. Habilitat compositiva i conceptual que queda a flor de pell en Pere M. Brasó en un dels seus millors moments, amb un concepte calent que es contraposa a la perfecció purista , com sempre ben realitzada, de José Mª Caamaño.

Pilar Cabrespina segueix en aquest toc neutre al que caldria afegir vibració, com en el cas de Candón correcte en la forma però fred en l’esperit. Anna Carbonell en canvi es mostra juganera amb el seu bibelot decoratiu però ple de gràcia i simpatia. Cara , la decorativa, que domina massa en el treball de Ciutad-Viu, frenat el camp del trofeu , mentre que l’encert en el detall per part de Contreras no li permet salvar una obra mal concebuda de gestió.

És el que passa a Cuixart a la que falta imaginació i trempera, que en canvi apareix per arreu en la sempre eterna i envejable Emília de Torres. Marina de la Torre en canvi cau de nou en el dubte. El concepte i l’estructura salven els fonaments , però els errors de la cuina el tomben del tot. Just al contrari que Pilar Díaz Mirablanca en la que la definició tècnica aixeca una obra que podia caure en el decorativisme cromàtic.

Santi Domínguez es mostra tan positivament agosarat , com dubtós en resoldre els problemes que aquesta valentia li comporta. Aposta massa forta per les seves actuals capacitats. Capacitats que no mostra Ducceschi efectista ,però molt fluix si en fem una mirada atenta. Just al contrari de Duran que desenvolupa amb concepte d’ara una peça de les seves de sempre, i com no , amb un resultat excel·lent. Que no aconsegueix Josefina Enrich amb uns problemes tècnics que depassen la seva bona idea plàstica.

Realisme correcte el de Xavier Erra encara que queda coix en l’estructura general de l’obra . Virtut que domina en canvi , i per tots els costat , en Santi Estrany del que tot està dit. Res en canvi s’ha dit de Carme Fageda que dona ànima a l’aparent fredor etèria del seu treball , amb resultats ben positius i engrescadors. Nivell al que no arriba en aquesta ocasió Margarita Feixas , massa de disseny en una peça de lectura molt plana.

Es queda a mig camí l’Encarnació Ferrer en una obra que demana més força i intenció, mentre que en canvi Tomàs Filbà fa aposta per l’esperit més infantil. Un esperit en aparença senzill, però ple de ductilitats el que cerca Rosa M. Font , al igual que Ana Garcia acurada en llum i composició però que cau en l’enfarinament. Lluny d’aquest nivell es troba Trinidad Gómez en obra buida de concepte i molt fluixa que res te a veure amb l’hiper realisme de Marian González encara que en aquesta ocasió la força del primer plà es dilueixi en un fons poc escaient. Llucià ens ha portat l’esborrany de la seva escultura marítima que fa costat a una Anna Guerrero que vol ser actual sense entendre que per ser-ho cal molt més.

Nieves G. Nau es manté en el realisme que ofereix actualment la seva individual i deixa clar a Antonio Gutierrez que amb un correcte dibuix no n’hi ha prou. Hernández Soler en canvi es serveix de la seva solvència tècnica per cridar l’atenció, tenint just en el punt contrari , en el de la discreció i l’academicisme a Pepita Herrero. Leonardo Jurado es mou en canvi en el camp oposat. Quan la tècnica et permet la manipulació cal ser molt més agosarat que no pas ell , amb una juguesca simple i simplista.

Molts creadors es refien de la força del color, però a voltes aquesta no és suficient com per equilibrar i donar força a un treball. El seu desequilibri és el que que convertirà en pa mullat el treball presentat com és el cas de Mariona Lizana. Fet que per poc li passa a Daniel Llin. Concepte fort, realització acurada i sense por, colors vibrant i complementaris , però en canvi un petit problema tècnic , rar en ell, desestructura la peça que queda un pel coixa. Un concepte aquest , que voreja amb tota la seva valentia en Manel Llinàs en la seva positiva recerca de noves intensitats.

(seguirà...)

foto capgros.com