PARPERS
Feia molt de temps que no havia passat per Parpers. Ho he fet aquest diumenge i ha estat tot un plaer que us recomano.
Aquest diumenge tenia la mare a dinar. Quan vaig a buscar-la a la residència acostumo a fer una llarga passejada amb cotxe ,- te la mobilitat molt reduïda -, per que prengui l’aire. Avui ha tocat la N II per veure la nova mitjana separadora , hem seguit fins El Masnou, hem anat per Alella, Font de Cera, Vilanova , La Roca i cap a casa per Parpers.
Ha esta una delícia. Un parell de motos en el trajecte. Un ferm amb bon estat i no aquell desfet per tants camions que anaven amunt i avall. La verdor dels camps. Un cert olor a natura , un silenci absolut al mític “Jabalí de Oro” . I una baixada com cal, reduint, apretant per frenar lleugerament i serrar la corba que amb un lleuger gir de volant ens oferirà una nova perspectiva abans del Pont de l’Espinal i anar enfilant les rectes finals abans d’acostar-nos a Can Navas i enfilar els Quatre Rellotges i Argentona.
Una magnífica passejada recordant tot el que va significar Parpers en la meva joventut , quan amb el 600 d’algun amic anàvem a lligar a Granollers intentant aconseguir convidar algú a ballar al Dingo que era “de parelles” i amb música amb directe.
Temps era temps, com deia Serrat.
PAVAROTTI
Encara que quasi no és el temps, vull fer el meu petit homenatge al gran tenor italià. Ho vull fer, ja que com molts, gràcies a ell vaig retornar a la lírica.
Dic retornar ja que soc un infant “traumatitzat” per l’òpera. M’explicaré. El meu pare en la seva joventut era dels “del cinquè” , és a dir dels puristes que sabien de memòria la partitura i no en perdonaven una.
Sempre em va dir que per adormir-me em cantava allò de “ ... que gelida manina , s’il mi faccio il riscaldare...” de La Boheme. El que si sé és que Ràdio Nacional (d’Espanya, és clar) retransmetia en directe la primera de les tres representacions que allà els 60-70 es feien al Liceo de cada òpera. Eren dos quarts de nou i per tant l’hora de sopar, i calia un silenci absolut.
És fàcil entendre que vaig tenir un cert refús operístic al que Pavarotti amb el seu tarannà, molt llunyà al per a mi sempre estirat Carreras, va ajudar a superar i ara son moltes les vegades en que l’Òpera sona quan escric algun d’aquests post.
La seva mort m’ha dolgut, no sols per la seva gran vàlua com a cantant de la que seguirem gaudint, - és allò de que els artistes mai moren -, ans també per la seva capacitat humana amb tots els ets i uts, els blancs i els negres .
I molt especialment per la seva suor, aquella que s’eixugava amb el seu ja històric mocador blanc, que aquest sí, ha passat ja a la història.
POLÍTICS I DINERS
Fa uns dies que vaig fer un post al voltant del sou dels polítics.
Tot defensant que han de cobrar i força , em lamentava d’alguns polítics amb sous que res tenen a veure amb la seva responsabilitat i que són exemple clar dels que entenen la política com servei propi i no a la comunitat. Un exemple clar és per a mi Celestino Corbacho, alcalde de l’Hospitalet, president de la Diputació, i personatge polític al que fàcil és col·locar l’etiqueta de sinistre.
Dons be , el passat dissabte , a l’edició de “El País” pag.30 explicava que Corbacho al ser incompatibles certs sous, havia renunciat al sou d’alcalde de l’Hospitalet i sols cobrava dietes per actes , amb una “tarifa” com podia ser la de 1800 euros ( sí , han llegit be, 300.000 pessetes) cada vegada que assisteix a un ple municipal.
Si tenim en compte que el seu sou “oficial” de la Diputació és de 144000 euros any, vol dir que com a mínim el Sr. Corbacho guanya més de vint milions de les antigues pessetes / any.
Penso que tot queda tan clar i que res queda per dir. Perdó , menteixo. Queda alguna cosa per dir , l’explicació que m’agradaria tingués signatura en algun del munt de socialistes que ocupen la blogosfera , i que en l’apartat local llegeixen aquest blog. Més que res per tranquil·litzar la meva consciència davant el desgavell.
Hi ha alguna explicació?. L’agrairia.
ALCOY
En Ramon Bassas, suposo que després del neguit que li va provocar la seva condescendència en el Jurat del Sant Lluc , va aplicar-se en el seu blog amb un magnífic post al voltant de l’obra “Passaport” del bon amic Eduard Alcoy. Magnífic si no fos que te com a punt de partida una base errònia. L’obra escollida és el que vulguem, menys un retrat.
La mostra que tenia com a lligam el retrat i que servia de nexe d’unió en la primera temporada de Ca l’Arenas, tenia la curiositat que ni l’obra amb la que obria la mostra , ni amb la que tancava ( la d’Eduard Alcoy) eren retrats. La primera era una figura i en la segona poden triar , però mai es pot considerar un retrat.
He rellegit el que es diu en el catàleg oficial de l'antològica d'Alcoy, en el que vaig ser convidat a participar amb el comentari de dues obres i per el que vaig rebre l’agradable obsequi per part de la família Alcoy d’un penjoll de l’artista que havia estat reproduït per el seu fill, obra que m’honoro en posseir.
Del catàleg de la mostra actual a Ca lArenas res en puc dir. Mentre rebo catàlegs de molts indrets del país , els que produeix l’Ajuntament de Mataró si els vull els he de pagar i ho faig quan m’interessen, que no és el cas de la patètica mostra de Ca l’Arenas. ( A veiam si serà divertit i ara que he abandonat la meva activitat crítica començaré a rebre la documentació municipal que ha arribat al patetisme de ni tan sols enviar-me l’agenda cultural a la que te dret tot ciutadà.)
Però no és d’això el que es tracta. Voldria fer una reflexió més intensa:
La mostra d’homenatge a Alcoy es va realitzar el desembre de 1999. Feia més de dotze anys que havia mort.
De quantes obres de l’Eduard Aloy , disposava l’Ajuntament en el moment de la seva mort?
Quina era la documentació en respecte a l’artist de que disposava l’Ajuntament en el mateix moment?.
Si cal puc afegir més preguntes però no fa falta.
L’intent de creació del Fons d’Art pretenia , entre molts aspectes , l’intent d’aconseguir que tot artista mataroní tingués aquell punt de representació pública que mereix tot creador en la seva ciutat. I no mitjançant una obra qualsevol i sí una de significativa , escollida per el propi autor.
Igualment es pretenia disposar d’un fons documental important que servis d’element idoni per a qualsevol estudiós del tema.
Però ja ho saben vostès, el Fons d’Art ha mort abans de néixer. Espero que el poder al menys tingui la dignitat de no carregar-nos el mort , - valgui l’humor negre -, a aquells que vàrem dedicar moltes energies i esforços a que fos possible, i que ara amb la distància que ens dona estar fora del circuit ens permet preguntar-nos una vegada més ; ... però, què volen aquesta gent?.
PS.- Els catàlegs reproduïts corresponen a la darera exposició de l’Eduard Alcoy ( Hotel Altamira) , l’exposició que no es va arribar a inaugurar degut a la seva mort ( Hotel Llevant. Llafranc ) i l’Antològica organitzada a Mataró dotze anys més tard.
Son exemple de la documentació disposada per ser lliurada al Fons d’Art i que no estarà a disposició del públic,
De qui serà la culpa?. Jo tinc clar de qui, però sigui com sigui , per favor apuntin cap altra costat.
3 comentaris:
Bueno, m'agrada veure que no soc la única que ha tornat "guerrera" després de vacances!!.
Llàstima que les teves preguntes no les puc respondre.
El que sí et puc assegurar és que per la gran majoría, i parlo dels polítics locals, no els paguen les hores que dediquen.
I saps bé, tú sí, que se de què parlo...
Un petonet.
Tens tota la raó.
Cal pagar més be als polítics i especialment als que treballen , que en el cas de Mataró en son majoria.
La llàstima està en els quatre aprofitats (no direm noms), que donen pas a la crítica general de que els polítics son uns ganduls que cobren per no fer res.
Cal cobrar en relació a la feina i la responsabilitat , però caldria fer-ho de manera molt més transparent , i que ara no vinguin en que els sous son sempre públics.
Que si les dietes, despeses de representació, càrrecs de designació, consells d'administració d'empreses públiques...
Un únic sou , el millor possible i ja està.
I per damunt de tot, una feina.
Quina és la de Corbacho?. Si és feina de partit que la pagui el partit, però taxes com els 1800 euros per ple és un insult a la ciutadania i especialment als treballadors a qui per lògica de partit hauria de defensar.
Aquest és un anunci per al gran públic
comprar ronyons i treballar amb diferents donants de ronyons per poder estalviar
Els nostres pacients, si esteu interessats en vendre un ronyó, poseu-vos en contacte amb nosaltres, així que
podem confirmar si està a l'alça per donar un ronyó al nostre pacient i
tots els donants esperen grans recompenses.
Contacteu-nos al nostre correu electrònic: Drmercyhospital686@gmail.com
nephrologyspecialist12@yahoo.com
o contacteu-nos al whatsapp: 2348100367800
Publica un comentari a l'entrada