JOVES

Aquest dijous es va inaugurar en la que sembla feliçment recuperada Galeria Lolet Comas una nova edició, i en van quatre , de la mostra de joves seleccionats a la Sant Lluc . Una exposició que si sempre es recomanable , ja que sempre cal anar a ensumar el que fan les noves generacions , en aquesta ocasió el consell és accentuat , ja que la mostra es de la suficient qualitat com per ser visitada per si mateixa.

Un home i tres dones . Dos pintors i dos escultors. Dos artistes figuratius i dos de línia més abstractiva , per fer-nos entendre. En resum quatre mirades netes en l’intent d’aprofundir en la realitat més propera de l’art.

Alberto Romero Gil no és una promesa , és la gran realitat de Mataró. Silenciós , callat i respectuós, ha anat treballant i ha assolit una maduresa com artista que l’ha convertit ja en un dels pocs “intocables” de la ciutat , assolint el sempre desitjable, i teòric, top ten.
Les obres que presenta el defineixen per si mateixes. Ha fet una petita tria tot ensenyant amb la seva real humilitat allò que sap fer: Ara una mirada figurativa plena de bellesa amb la figura de la seva dona ,l’Anna. Ara un paisatge d’espais buits amb l’horitzó com a principi, frontera , horitzó i fi. Ara un apunt naturalista .... I ara una obra magnífica , que un està planejant com distreure a la Lolet i sense que en tingui coneixement emportar-la cap a casa , com és el que podríem anomenar “composició amb flors” en que el joc del realisme amb la sensible composició de petits gruixos del fons , amb el senzill joc de rosats i violetes , la converteixen en una veritable joia i una de les obres més belles que he vist exposades a Mataró en els darrers anys. I n’he vist moltes.

Romero Gil, que per cert ha renunciat a exposar a Ca l’Arenas ( per alguna cosa serà) , mereix la màxima atenció dels que manen. La seva obra està demanant a crits una exposició com cal i caldria escoltar-ho.
Per cert, cada any en arribar Nadal l’Alcaldia adquireix una obra d’art que serveix per felicitar les festes des de la Casa Gran. Enguany amb Marc Prat sembla que ha encetat una aposta per la gent jove. Be faria el Sr. Alcalde d’apostar enguany per Romero Gil. Les seves possibilitats d’encert serien màximes.

Com ho van ser quan vaig apostar , quan ningú el coneixia ,per el seu treball. M’ho deia emocionat ell mateix, en saber la noticia de la meva retirada de la crítica. Ho deia com és ell, net com la seva pintura. Una pintura de la que Mataró n’hauria d’estar orgullós.

A veiam si és veritat.

L’altra pintora n’és la Núria Palau. En ella està clar que hi ha futur, però també està clar que cal fer un caminar més pausat , aprofundint la intensitat del seu fer.
Palau ha apostat per una pintura de caire hiper-realista , però no en el vessant fotogràfic i sí en el constructiu d’espais i colors , estructurats en una xarxa de línies , angles i colors que donen consistència al seu concepte.
Queden clares les seves intencions, però també hauria de tenir clar quina és la millor manera d’aconseguir-les . Diem això ja que hi ha una clara divergència en el presentat. Per un costat estan les seves obres d’ambient grisos , com la que va merèixer la seva selecció i una estació , molt ben afinada en el concepte i la realització, que esdevé la seva millor obra.

Però al seu costat apareixen aquestes obres lumíniques , en el joc d’angles, espais i volums, amb l’ajut de blaus , blancs i grisos, que son clarament unes obres menors. L’evidència en elles d’importants errors tècnics , produïts més per una presa que no pas per una falta real de coneixements , converteixen el treball de Palau en un treball millor en el cap que no pas en les mans, fet que l’hauria de produir una profunda i molt positiva reacció.

Anna Carbonell ens presenta una àgil i distesa proposta amb els insectes com eix motriu.Podria quedar amb això, en àgil i distreta , però el resultat sortosament va més enllà. Hi ha capacitat de raonament , habilitat tècnica , ironia conceptual, i el que potser cal valorar més que son uns resultats més que acceptables i que assoleixen l’excel·lent amb el seu “ menja tites” que demostra de totes totes les seves habilitats i qualitats.

Ingrid Ventura s’entrebanca en part amb el seu treball amb els marbres però ràpidament es supera a si mateixa amb aquestes columnates en les que estableix un joc dinàmic , de bon atreviment estètic i de gràcia visual d’impacte directe , en les que aconsegueix una aposta per el ritme, el concepte i l’elegància que cal valorar en la mesura que s’ho mereix, que és alta.

Quatre joves , quatre mirades, quatre apostes i un resultat molt valorable que fa d’aquesta exposició una recomanació fàcil de visitar , en la seguretat que la seva visita serà del tot plaent.

PS.- La regidora de Joventut i Dona , Anna Barrera , va ser l’encarregada de presidir l’acte inaugural.
Cal aplaudir la seva presència per tot el que significava, però no estaria de més algun plantejament previ del lloc i el fet que anava a presentar. Potser així podria haver evitat la vergonya aliena que vàrem sentir molts dels assistents a l’acte en escoltar les seves paraules i en especial aquella general decepció ciutadana que sempre vol pensar que disposa de persones vàlides en els llocs dirigents de la ciutat i que el dijous va tenir molt clar que en Joventut i Dona estem molt lluny d’arribar a allò que hauríem de dir “mínim exigible”.