CARA, CREU I “CANTO”

CREU

La de la mort , aquest element que ha estat massa present en les darreres setmanes.
Primer amb Antonio Puerta. A bon segur que tan sols els especialistes i els afeccionats del Sevilla sabien ben be de qui es tractava. A la resta , inclosos aquells a qui el futbol ens fa forces pessigolles , en tenien alguna noticia però estic convençut que difícilment hauríem pogut posar nom a la seva imatge.

Però la mort colpidora, la del jove atleta i suposadament fort i invencible, ens fa encara més dèbils i porucs. A més, una mort explicitada en directe amb imatges que fan fredar, i tot envoltat per la peculiar manera d’entendre els sentiments en aquells verals. Aquella arrel àrab que multiplica el dolor i l’alegria segons els esgarips públics. Aquell dolor de planyidera i llàgrima desbocada que tant ens sobta a aquells de llàgrima interna i dolor callat i íntim, com estem acostumats per aquí.
Però sigui com sigui una mort difícil d’entendre i de pair. I més quan mirem al nostra costat i trobem gent de la seva edat.
La por de la mort. L’eterna por.

Després amb Enma Penella .
Els que sumem anys en el record dels seus grans treballs cinematogràfics . Els més joves amb el seu més que brillant personatge a “Aquí no hay quien viva”.

Iaia rondinaira, amb bata d’estar per casa i pentinat de perruqueria de barri. Imatge de tanta gent que coneixem en el nostre entorn més o menys proper. Amb aquell punt agre d’una amargor de no haver viscut com un voldria, però amb aquell afany de revenja d’arribar a ser, i si de cas de que ningú sigui.
Una imatge que ens porta al passat però massa present en l’avui d’ara mateix encara que sigui amb mòbil, ordinador i tota la pararfernàlia que vostès vulguin.

I seguim amb Francisco Umbral. M’ha sorprès el poc que s’ha parlat de la seva mort ja que sense embuts he de reconèixer que per a mi és un dels grans escriptors espanyols dels darrers anys. He llegit la seva obra i he quedat bocabadat davant la seva habilitat en aquest punt fronterer entre el periodisme i la literatura , aconseguint fent d’un l‘altre , i de l’altra , l’un. Les seves columnes periodístiques eren periodística i literàriament una pura meravella. Altra cosa serà el coincidir ideològicament amb ell.

Paco Umbral, Camilo José Cela i Baltasar Porcel son els tres grans literats que em produeixen la gran dicotomia. M’enduria la seva obra a una illa deserta però difícil seria acceptar un café amb ells.

José Luis de Villalonga tanca el conjunt.

Fa molts anys vaig llegir el primer llibre de les seves memòries que portava per títol “La nostalgia no es un error”, un títol més digne d’una aventura de James Bond. En fa menys que un amic que per raons mèdiques havia estat molt temps allitat em confessava el be que s’ho havia passat llegint tot la resta de memòries. Vaig riure i em va retar a reprendre la lectura. Ho vaig fer i m’ho vaig passar molt bé.

Cínic, intel·ligent, deixant la veritat en un segon terme, captivador, seductor , José Luis de Villalonga va saber sempre quin paper de l’auca volia fer i quin era el paper que li pertocava, i en ell va ser un mestre.
I que voleu que us digui. Com molt be diria la meva filla: Qui es digne de seduir a Audrey Hepburn, es digne de seduir a tothom i sense cap mena d’escarafalls.

CARA

Com no que la vida, que dit d’altra manera és dir l’art.

Un art que segueix donant alegries a Mataró per arreu. Així aquest divendres Josep Mª Codina inaugura mostra a Tolosa , al País Basc, en el que de segur serà un nou èxit en el seu historial.

Per l’altra costat Pere M. Brasó , amb el seu ànim provocador , segueix captivant-nos amb el seu blog, i segueix un bon caminar per Galícia , ara al casino Atlántico de A Coruña , amb la col·lectiva “ Con _ fluencia”.

Finalment l’argentoní Josep Serra exposa aquests dies a la “Crocker Galleria” de San Francisco als EEUA compartint espai amb Alan Mazzetti, mentre prepara la mostra que ocuparà els espais de l’Ateneu tot passat el Sant Lluc.

Puig i Cadafalch per altra costat serà un dels mestres presents a la mostra “Barcelona 1900” que s’inaugura a final de mes al Museu Van Gogh d’Amsterdam. Allà serà un dels grans protagonistes amb Gaudí, Domènech i Montaner, Casas, Picasso, Nonell i d’altres.

Per cert. Alguna vegada alguna institució mataronina ( Ajuntament , PMC, Caixa Laietana , Museu de Mataró... ) o totes alhora seran capaces de fer la gran exposició que es deu a Puig i Cadafalch per un cantó, i als mataronins per l’altra?.
Sempre defensarem menys Museus que de res serveixen i més qualitat.

DE “CANTO”.

A bon segur Mataró.

Mirant portades i fullejant alguna que altra revista i diari ,em trobo amb Mataró com a protagonista amagat de diferents fets, gents i temes.

Així a la revista dDona la bona artista mataronina que n’és Carme Garolera presenta els seus darrers treballs.
Garolera , malgrat de ser de la tendència majoritària en el PMC, és altra del les grans oblidades de l’art mataroní. Sensible , seductora , amb especial apreci i domini de la tècnica, Garolera transmet la gran bellesa interior en els seus treballs que mereixerien una veritable atenció en la que és la seva ciutat. Però que voleu que us digui que tots no sapiguem.

A Sapiens , Mataró es present amb la història dels aviadors australians que varen morir a la costa mataronina en el 1944. Una curiosa història que be valdria ser rescatada amb més amplitud.

Finalment la nova programació de Comràdio ens parla d’un programa ben matiner fet amb col·laboració de Mataró Ràdio , tal i com ja s’ha fet aquest estiu.
Quan una ràdio neix amb tants inconvenients com Mataró Ràdio , cal explicar als quatre vents els èxits i els esforços dels seus protagonistes.

Que trist es assabentar-se dels mateixos, essent xafarder en una presentació de programació.

Com veieu moltes raons que parlen de Mataró, i ben poques en aquest camp per ser defensades oficialment.