dissabte, de setembre 22, 2007

SANT LLUC LP-2

Àlex López Garrido segueix el seu brillant caminar amb un tomb ple de força amb aquesta translació pictòrica d’efecte foto-shop. Carme López en canvi no ha sabut captar la intensitat sempre present en el món del jazz. Joan López resol de manera correcta i amb un plantejament acurat la seva especial proposta. Cesc López en canvi es perd intentant aprofitar la tècnica mixta , s’esborrona i no dona el ritme i la profunditat que caldria al seu treball.
Lorton ha entès que cal pintar des de dintre. La seva evolució tècnica i de plantejament dona qualitat al seu treball , malgrat les referències. Antoni Luis soluciona el conflicte de llum i color sortint airós del repte plantejat. Fet que no succeeix en el cas de Margarita March. Brillant en l’esmalt no aconsegueix fusionar la dualitat buscada amb el gravat, però és una aposta no com l’exercici correcte i sense més que presenta Antoni Martí. En canvi l’Enric Martínez vol anar més enllà però es queda en el joc que ja coneixíem .
Julià Meneses resol plàsticament la conjunció pintura i computador , mentre que Mugnani s’instal·la en la seva artesania amb un treball delicat però efectista. Sara Milian segueix buscant camins que no acaba de trobar. Corercte però sense més. El mateix succeeix en Josep Noè. L’apunt acadèmic de sempre resolt amb elegància. M.Carmen Orellana escampa fredor en el concepte i la realització quan justament cal pensar que pretenia el contrari. L’obra de Marivi Ortega és l’exemple clar del que un jurat mai ha deixar passar en una selecció. La seva obra marca un llistó i fa pensar que si ha salvat l’escull de la selecció, com haurien de ser les obres eliminades?.
Obra peculiar la de Parés de Mataró al que enyorem amb treballs de la seva poètica quotidiana. José Antonio Pelaez aposta per un grafisme que vol ser dinàmic però es perd amb una realització confosa i poc clara que no l’afavoreix. L’acartronament és el qualificatiu més acurat per el treball d’Anna Perarnau. Joana Pérez vol i no arriba mentre que l’abstracció cromàtica de Norma Poonce al apostar per una proposta molt vista cal arriscar més per aconseguir uns trets més diferencials. Maria Pretel manté aquest ritme cromàtic, d’espais i volums que tan bon resultat li està donant mentre que Manuel Prieto ens mostra un camí diferent a l’habitual , que li pot donar força joc. Actualment potser caldria alleugerir el conjunt per donar un aire i un ritme més àgil.
Puiggalí és l’academicisme més estricte i en ell es mou en la seva capacitat. El mateix que succeeix en el cas de Salvador Pujol que manté la seva fidelitat en aquest paisatge demodée i que no diu ja absolutament res. Qui vol explicar emocions és Margarida Riera , encara que en aquesta ocasió s’agraís una mica més de força en el concepte presentat. Excel·lent sorpresa la de la per a mi desconeguda Paloma Rodríguez. El seu treball és àgil, hi ha una aposta per la diferenciació, hi ha valentia tant en l’elecció de la visual del tema com en una realització poc convencional, i encara que queden alguns detalls per arrodonir la peça el resultat és agraït en el fons i en la forma. Una de les poques sorpreses agradables de la col·lectiva.
Mercé Rodriguez encara que aposta per una mirada prou coneguda del paisatge urbà , la seva habilitat aconsegueix un treball ben “tocat” , amb ritme i espais i de bona atracció visual. Alberto Romero Gil és la perfecció en la tècnica i en la captació de l’esperit. El seu realisme va més enllà de la puresa visual i traspua una sensibilitat accentuada i més en moments tan àlgids com els actuals. Força i intenció en el concepte i la realització de Joan Rosell que contrasta amb el fluix treball d’Isabel Sabé que no s’aguanta. Tomàs Safont-Tria està en un moment explosiu. Desfermat de tot lligam fa el que vol, com ho vol i està aconseguint uns resultats espectaculars per la seva brillantor formal i espiritual. Assumpta Sala es queda en la correcció del treball ben realitzat . Camí semblant en el cas de Montserrat Salicrú potser més interessant en la simple aparença que no si l’aprofundim. Formalment molt correcta , s’agrairia un esperit més engrescador.
Jordi Santamaría cerca en la seva pintura un cert concepte ambiental que en aquest cas es perd en l’enfarfegament del conjunt. Amb una certa depuració pot ser interessant. Decorativa Lucía Stone amb un treball postís mentre que Jordi Torrent s’adorna en el seu efectisme de la tècnica realista però caldria haver accentuat la decrepitud de l’indret. Sensible Íngrid Ventura en el seu to habitual , el mateix que David Vergés que segueix explorant amb habilitat i qualitat les possibilitats que per la seva sensibilitat li ofereix el camp del gravat. La ploma més tradicional en la recerca de l’exactitud de Pau Viader que s’aparella en part amb la freda formalitat de Sussi Vilaseca , mentre que Mireia Vilar no acaba d’entendre que el ritme visual i cromàtic es una cosa ben diferent del sentit que ella proposa.


ARTISTES JOVES

Deixant de costat el fet que be es podria aconsellar reduir a trenta anys l’edat límit de selecció , vist l’estat actual de joventut de l’art , cal dir:

Que Máximo Almeida segueix en estat de franca millora. A trobat en la llum de la foscor el seu millor aïllat i demanar a crits l’oportunitat que l’ha d’enlairar.

Que ser molt jove és un avantatge i alhora un problema , però no ha de ser mai un punt a favor de qualsevol selecció. El seu treball no tan sols no hauria d’haver estat premiat, ans ni tan sols mereixia la selecció. És jove i per tant pot amillorar , i li cal, per què vist el vist està molt però que molt verd. I no voldria que ningú parlés de crítica destralera. Si és intel·ligent , i n’estic convençut que ho és, li haurà de servir més que els fàcils afalacs ( selecció inclosa) que pugui rebre per el seu treball. El seu nom , i ho hem deixat per l’últim , Jordi Arcas.

Pol Codina segueix essent una gran esperança. Té tècnica , il·lusió , cerca noves experiències , encara que a vegades perdi la frescor . L’estructura que avui presenta en té de tot això, però sobre tot té aquell element del que sols disposen els veritables artistes.


Ruth Galofré encara que no aposta per plantejaments novedosos presenta un treball ben resolt en el que cerca sensacions diverses però alhora reflexives. Potser una certa alliberació d’elements afavoriria el total però el resultat es prou plaent.



ARTISTA CONVIDAT I HOMENATJATS


Manuel Cusachs ha assolit aquell nivell d’artista que hom enyora quan comença la seva carrera. Amb personalitat , força i per damunt de tot , capacitat artística,és un escultor reconegut per tots de manera ben merescuda.

Per altra costat Montserrat Poch és la tècnica al poder, de Guerau Calabia sempre ens quedarà l’encàustica i de Josep Novellas que a dir que ningú no sàpiga.

foto capgros.com

1 comentari:

drmercyhospital ha dit...

Aquest és un anunci per al gran públic
comprar ronyons i treballar amb diferents donants de ronyons per poder estalviar
Els nostres pacients, si esteu interessats en vendre un ronyó, poseu-vos en contacte amb nosaltres, així que
podem confirmar si està a l'alça per donar un ronyó al nostre pacient i
tots els donants esperen grans recompenses.

Contacteu-nos al nostre correu electrònic: Drmercyhospital686@gmail.com
                                         nephrologyspecialist12@yahoo.com
o contacteu-nos al whatsapp: 2348100367800