Que magnífic seria no haver de parlar de la Diada. A bon segur significaria que ens trobaríem davant d’una jornada festiva i no pas , com ara mateix, en que el sentit reivindicatiu encara ha de dominar sobre qualsevol altra.
Soc català. Si mai algun eixelebrat demana pedegree, el tinc pels quatre cantons ( Mataró, el Montseny, Ribes de Freser i Torelló). No he sigut, i desitjo no ser mai , nacionalista , una ideologia que entenc com

Soc català i vull el millor per el meu país. El vull d’aquella manera que tots el somiem. L’entenc en un entorn federal que fa tan sols un parell d’anys semblava el paradigma del futur del benestar de l’Estat, i ara sembla ser la font de tots els mals. El vull propi, identitari, generós, solidari. Però per damunt de tot el vull amb força i poder per decidir per si mateix quin ha de ser el seu futur i quins han de ser els camins per aconseguir-ho.
És en aquest camí en el que cal avançar. Certament no vull caure en un pessimisme, orquestrat molt be per gent com els de CiU que havent perdut les claus del que creien era el seu hortet i propietat que mai ningú els hi podia tocar , ara pretenen

M’agradaria molt que l’any vinent , en tal dia com avui , el meu post fos ben diferent, però penso que pinten bastos. Sempre he pensat que les anècdotes , o el que ho sembla, son elements molt significatius que cal examinar amb tota cura. Avui n’he observat dues:
L’edició digital de “El País” avui a mitja tarda tenia a portada i com a únic comentari de la Diada la noticia de l’escridassada a la gent del PP en el moment de l’ofrena floral. El partidisme torrecollons ho diu tot.
Miquel Iceta anava ahir , a la recepció del Parlament, ben endiumenjat amb camisa i corbata , tal i com toca. Avui en l’acte oficial de la diada , anava descamisat. Ahir era el moment dels polítics , avui el de la nació. Quan el dia d’avui és per aquells que remenen el bacallà, un dia no tan important, es que anem malament, però que molt malament.
EL PA
Avui he anat a buscar el pa i ja l’han apujat cinc cèntims a la barra de quart. Ahir escoltava a la tele a un expert que deia que apujar més de quatre cèntims la barra de mig era una estafa al consumidor. Es a dir que avui m’han estafat tres cèntims, que multiplicat per les barres venudes fa que la fornera avui ha fet la Diada. I a callar , o si no a canviar de forn.
No entenc res del preu del pa. Jo ara en pago 95 cèntims , en altres forns cinc o deu cèntims menys , al poble de Teruel estava a 70 cèntims i el que més em va sobtar era que a Itàlia , país amb sous millors i impostos que suposo semblants als nostres, era molt barat. El pa era a pes i com exemple he de dir que les 8 “giabbatines” , chapates de mida de panet , que comprava cada matí em costaven entre 1.60 i 1.70 euros, és a dir a poc més de vint cèntims peça, quan per aquí estan a 50 cèntims. Si a més llegeixo una comparativa i a la sempre cara França la baguette està a 80 cèntims , vol dir que algú o alguns estant fent l’agost tot l’any.
Tenint en compte que enguany hi ha hagut la millor collita en els darrers vint anys, que els del bio
A veiam si en una economia lliberal com la que vivim , caldrà de nou actuar en certs elements bàsics per evitar aquests evidents aprofitaments en un article de primera necessitat.
Reflexió semblant hauríem de fer amb el cafè. Itàlia i Portugal , sens dubte els països en que es beu el millor cafè , el tenen a un preu que no depassa els vuitanta cèntims en un establiment normal. Aquí tots sabem quan val.
La foto que il·lustra el post és del magnífic cafè en el que vàrem esmorzar aquest agost a Milà. Es troba en l’avinguda que uneix el castell Sforza amb la Pça del Duomo , un equivalent al Passeig de Gràcia. Cafè i croissant , un euro trenta.
Potser que ens ho comencem a fer mirar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada