JA ESTEM AQUÍ , JA HEM ARRIBAT....

En veritat que ja fa uns dies , però entre curar-me la calipàndria que arrossegava per el fred passat per terres de l’Aragó on per exemple el 22 d’Agost tot de marxa cap una visita a Toledo, el termòmetre del cotxe marcava 1 grau camí de Maranchón . Per mandra o per que m’anava més de gust veure el partit de futbol per la tele, o per el fet de pensar que enguany calien unes vacances complertes, el cert és que fins avui en que de nou tot ha tornat a la “normalitat” no he tingut la força suficient per retomar l’impuls del blog , al que intentaré en el possible ser-li el màxim de fidel.

VACANCES

No sé si degut a que com en pocs anys precisava urgentment d’unes vacances per allunyar-me de tot, que el resultat de les mateixes ha estat tan plaent. Certament el recorregut era ple de bons propòsits i hem pogut compaginar de manera ben adient l’apartat cultural, la natura i l’esbarjo, amb positives sorpreses davant el cada vegada menys sorprenent “viatge turístic” on de tanta informació prèvia quasi ja tot ens sembla vist i quasi res esdevé en inesperat.

Teníem el centre d’operacions al costat de Peschiera de Garda , a la punta sud el llac de Garda , un llac de 70 km de llargària , compartit per la Lombardia, el Vèneto i el Trentino. Per situar-ho en el mapa es troba al mig de la línia imaginària entre Milà i Venècia , i per la part superior comença a fregar amb els Dolomites.

A més d’estar envoltat de poblacions de gran bellesa ( Sirmione. Saló, Riva de Garda, Malcesine...) i disposar d’observatoris magnífics com el del Monte Baldo on domines llacs i muntanyes , estàs a prop de tot.

A 110 Km de Milà i 130 de Venècia , amb la possibilitat d’anar-hi en ambdues direccions amb tren, a poc més de mitja hora de Verona i amb un bon grapat de poblacions de prou interès com Vicenza, Pàdova i la per a mi gran sorpresa del viatge Mantova. Això per no decidir anar cap el Nord , amb Trento , Bolzano i la bellesa tirolesa d’Innsbruck a dues hores i mitja.

Un lloc que recomano sense por a qui vulgui fer un viatge en que visitar ciutats, monuments , gaudir de la natura, i tenir moments de tranquil·litat i esbarjo Tot és possible .

De tot el passejar dues grans estrelles destaquen per sobre de la resta , a bon segur per ser desconegudes per a mi: El Duomo de Milà que va superar totes les expectatives que tenia in mente, i la ciutat de Màntua ( Mantova) , que vàrem visitar per consell de la gent on estàvem allotjats i que em va deixar gratament sorprès, tant per la seva bellesa natural com per la vàlua dels seus monuments , i molt especialment per la bonhomia ciutadana que semblava respirar-se en un ciutat amb aquell toc de provincianisme decadent en les parets , que notaves s’esvaeix tan sols veient la vida , en certa manera poc atrafegada , d’aquells que saben viure-la , i més amb tresors com la Rotonda de Sant Llorenç , una magnífica i ben conservada església romànica del segle Xi , o el palau Ducal o el Palazzo Te.

Amb Mantegna com a gran figura local, i a cavall del Renaixement i el manierisme, Màntua ha estat per a mi una magnífica sorpresa , ja que no es pas d’aquelles ciutats que un apunta a l’agenda de viatge. I caldria fer-ho. No és qüestió de portar la contraria a Shakespere que va exiliar a Romeo a aquesta ciutat , ni a Verdi que la va situar com a indret de Rigoletto.

Les decepcions ( amb matisos) per Verona i Venècia.

La primera amb una Arena que quasi ha perdut tot el seu significat artístic amb les modificacions decoratives i pràctiques per a poder ser utilitzat com a centre operístic, i la potenciació turística de la cas de Julieta (?) oblidant els grans indrets que posseeix . Venècia a la que cal visitar en altra temps, i on la marabunta humana i turística de l’agost , impedeix quasi qualsevol acostament tant a la seva exuberància artística com a la seva peculiaritat ciutadana.


( fotografies del Duomo, Llac de Garda vist des de Monte Baldo, Mantova, Verona i Venècia)

VACANCES 2

Les del descans. Com a no, que a Monreal del Campo , província de Teruel, fregadís ja amb la castellana Molina de Aragón.

Per sols un dia no vaig poder coincidir, i el que m’hauria agradat , amb en Joan Safont, de visita a la família materna que és just del poble del costat ( Torrijo del Campo). No us perdeu el magnífic post que en fa d’aquesta estada en el seu blog , al que caldria afegir una lloança millor a la torre mudèjar del campanar del poble, d’exquisida finura , elegància i qualitat.

Hauria estat be fer-la petar en terreny llunyà, ja que ni per a ell ni per a mí, el podríem qualificar com estranger, i afegir-hi a la conversa a Màximo Plumed , regidor de Cultura i Educació de Monreal, amb qui comparteix ofici ( advocat) i a bon segur parentesc llunyà.

Fred, que no frescor. Dormir amb manta , passejar amb jersei , xerrar amb els parents arribat de per arreu per Festes , sopar amb inacabables i joioses xerrades parlant del diví de l’humà, i com no de Catalunya com element sempre a comparar. Llegir, jeure , fer migdiades...

I al bell mig una escapada per recuperar Toledo. Després del Duomo de Milà la comparança amb la catedral era obligada. El resultat per a mi ben clar. Milà guanya en l’embolcall i Toledo apallissa en el contingut.
Per cert , en el tresor de la catedral i just al costat de la magnífica custòdia que surt per el Corpus, es guarda ben exhibida, com a tresor , l’espasa que la Legió va regalar a Franco.
Això estant a ple segle XXI i havent manat sempre el PSOE , amb Bono al cap.
Per fer-s’ho mirar , en especial l’església.