CÀRRECS
El nomenament del ex alcalde de Castellbisbal com a nou director de l’IMPEM deixa com a única i gran sorpresa per destapar, el nom de qui ha de se el nou director del PMC. Nom que segueix essent una gran incògnita i que per el que coneixem, hem escoltat , ens han dit i intuïm ,no el sap encara ni el propi regidor Sr. Sergi Penedès.

Una vegada vist que a Mataró no hi havia ningú amb el perfil adequat per el càrrec ( segueixo pensant que en Ramon Prujà seria un magnífic director ) , aprofitant l’avinentesa de les bones relacions de la cúpula local d’ERC amb la gent de la Conselleria de Cultura , són aquests els que entre el personal a recol·locar després de les darreres eleccions , van a la recerca de la persona més idònia per el càrrec.

I que en podem treure de tot això?. No soc dels que a priori jutjo que un de fora dirigeixi la cultura de la ciutat. Sempre he entès que entre el Director i el Regidor s’han d’establir els trets marcs per els que ha de caminar. El detall, el dia a dia , la programació puntual, ha de ser fruit d’uns altres elements més participatius i coneixedors de la veritat de la ciutat , mentre que els tècnics han d’efectuar el seu paper donant opinions , però essencialment posant en pràctica les directrius de regidor, director i el que podríem dir “òrgan directiu”.

És en el concepte on està la mare dels ous, i es justament aquí on tot es torna a fer malament. Semblava que hom estava d’acord en que calia redefinir el concepte del “PMC” i decidir com havia ser l’organització de la cultura oficial. Una vegada feta aquesta organització seria el moment de pensar en la persona adequada al càrrec i al paper que se li adjudicava.
Res d’això s’ha fet i a bon segur ens trobarem dintre de poc amb un nou director que estarà com peix fora de l’aigua, sense conèixer la ciutat, el seu tarannà cultural, i el que és més important quin ha de ser el seu paper.

Així és molt probable que dintre de poc examinem el fer d’aquest nou personatge amb un sentiment de dejà vu i de una nova i lamentable pèrdua de temps.

FONS D’ART

Del convenciment de que el Fons d’Art no es durà a terme ,n’hem parlat per activa i per passiva, Alguns diuen que no cal ser tan extremistes en les postures i que fins que no hi hagi nou director, res de l’empantanegat començarà a reconduir-se. Potser sí, però no serà aquest el cas del Fons d’Art.

I ho diem sense cap mena de segones intencions. El concepte del fons d’Art s’estableix en una permuta: Els artistes cedeixen una obra significativa a l’Ajuntament , alhora que acurada documentació curricular i a canvi l’Ajuntament organitza una exposició i disposa en els pressupost municipal d’una quantitat per a la compra de peces d’art.

A hores d’ara , estructurada la programació de tota la temporada i més que embastats els pressupostos , hem de dir que no existeix cap espai destinat a l’exposició , que per cert tenia ja unes dates marcades , i no existeix la partida en els pressupostos.

Això si que son faves contades i no il·lusions per acontentar a uns artistes que sortosament ja no tenen res de passerells incauts.

CA L’ARENAS

Era començament d’estiu quan l’alcalde Baron tot inaugurant la darrera tongada d’exposicions de la casa , feia balanç del primer any i deia que calia reflexionar sobre Ca l’Arenas i el seu paper en l’Art i la cultura mataronina , tot expressant el seu desig de potenciar-lo.

No fa falta ser gaire crític per valorar com molt dolent el primer any del renovat casalot. Difícilment es salvable alguna exposició , per qualificar com a tal les escasses peces que permeten el ridícul espai ,i res més. De la resta , del que hi ha hagut i especialment del que no hi ha hagut , calia aquesta profunda reflexió que tots vàrem entendre que seria múltiple, escoltant al conjunt de l’art mataroní , a qui no oblidem anava destinada la casa.

Ara Marfà i Penedès han presentat els catàlegs de la temporada que acaba, i segons capgròs.com , ens diuen que han reflexionat ( Juan Palomo, yo me lo guiso, yo me lo como), que faran uns petits arrenjaments , continuaran exactament de la mateixa manera la nova temporada , apostant per la mateixa línia de qualitat, que com tots sabem ha estat més aviat escassa. Això sí , els usuaris dels tallers ( edat escolar) , muntaran activitats complementaries en les exposicions.

És a dir. Si fins ara érem ineptes , ara ens hem tornat boixos.

Això sí, presentació de catàlegs quan s’acaba la temporada.
Pregunta: A qui interessen aquests catàlegs fora de temporada?. Resposta: Als buròcrates del centre. Un gran catàleg , amb bones fotos, explicació filosòfica i principalment sense cap mena de comentari en relació a espectadors , crítiques i principalment interès i transcendència de les mateixes.
A qui no interessa aquest catàleg?: Als artistes , que precisen d’un catàleg personalitzat en el moment en que està “viva” l’exposició , ja que després de poc els hi serveix , i principalment quan veuen a qui tenen al costat.
I essencialment al públic, que precisa del catàleg en el moment de l’exposició. Per veure , llegir, orientar-se, conèixer....

Presentar catàlegs globals a final de temporada es signe inequívoc d’aquest egocentrisme que domina al PMC i que te com únic objectiu el benefici propi , oblidant i oblidant-se de a qui ha de servir: als ciutadans i als artistes que han de ser els veritables protagonistes de la cultura que han de promoure.