BIG JUMP

Amb aquest nom ( Gran Salt ) es va celebrar ahir a molts països una diada reivindicativa per part de diferents grups ecologistes ,- a Catalunya va ser al gent de la Fundació de la Nova Cultura de l’Aigua -, destinada a que s’acompleixi la directiva europea que te per objectiu el bon estat de les aigües continentals ( rius , llacs , llacunes...) allà per el 2015.

No tenia coneixement del dia en general , ni de cap acte en particular, encara que en vaig veure de trascantó un apunt fet al Besos. De tenir-ne noticia a bon segur m’hauria apuntat ja que soc un bon enamorat dels rius. No especialment dels grans rius , aquest que semblen un mar en petit i del que no s’observa l’altra vorera , i sí dels rius més petits, aquells rius més nadons que tranquils o esvalotats ens ofereixen sempre un apunt per la reflexió personal.

M’agrada veure el discórrer de les seves aigües , observar el fons, cercar-ne la fauna , adormir-me amb el seu remor , sentir la seva fresa com a música de fons en qualsevol lectura , recolzat en els arbres ombrosos de les seves voreres. I m’agrada fer-ne una banyada.

Potser tot ve dels infantils records a Ribes de Freser. Aquells estius de tres mesos de vacances passats amb els avis. Anar cada dia a banyar-se a un indret diferent. Ara a la Font del Duc per on baixa el Rigard que baixa de la Collada de Toses. Demà toca al Gorg dels Cuiners , carretera de Queralbs on el gelat Freser que baixa de Núria estableix una magnífica piscina natural en la que es poden perseguir truites amb la mà. I serà demà passat que anirem a trobar el Segadell , més tranquil, que baixa de Pardines amb una certa ganduleria.

Son records d’anar en bici, banyar-se amb tremolor de dents i estirar-se a prendre el sol damunt de les roques tot espiant els racons a veure si estàvem a l’aguait de caçar una sargantana , i fer allò que ara seria tan incorrecte, com tallar-li la cua i veure com ballava sola.

Ara ja no vaig a passar a l’estiu a Ribes , després de la passejada de rigor em queden uns dies de descans al poble de la dona , Monreal del Campo. Allà neix el Jiloca, un riu que els de la meva edat recordaran per “los afluentes del Ebro:.... el Jalón con el Jiloca...” ( i ho escric en castellà que és com em surt la cantarella).

A les afores del poble neix el Jiloca en l’espai natural de “Los ojos”. Brolla per sota i el naixement del riu esdevé com un misteri que sembla ningú ha intentat esbrinar. Surt amb força i serveix per fer una petita horta de la que hom s’aprofita.
Rius, que sense caure amb el tòpic de Jorge Manrique, els rius i la vida , sí que marquen un camí que moltes vegades ens fa semblança.

COMUNICAR

Dissabte volia parlar de la notícia del baix IAE que té la ciutat de Mataró, segons havia publicat “El País”. No vaig tenir temps d’escriure i en Ramon Bassas vaig veure que ja en va fer explicitat post.
És bo que així sigui. Sempre dic que un dels grans problemes del consistori mataroní és la seva més que deficient comunicació, digne del manual de com no s’han de fer les coses.

Per això em segueixo preguntant com encara no hi ha hagut resposta oficial a la noticia de fa vuit dies al respecte de la contaminació ambiental. Ah! , que això és qüestió d’un altra partit.... Però que no havíem comentat allò de govern comú... Ah. Que no... Be, per això no s’ha fet balanç del primer any de Ca l’Arenas, ja que ,que sí, que ja ho sé, que Cultura no és tampoc dels nostres.

Per cert , el PSC ha començat ja temporada en les seves sectorials, de les que setmana a setmana en surt la pertinent ordre de reunió. De Cultura , res de res. Quico Verjano, anterior responsable, diu que a ell no li han dit res de res , però que òbviament no està per la labor després del desencís per l’actuació del partit en les darreres eleccions.

Per tant, pregunta a qui pertoqui: I el PSC , quan començarà a treballar la Sectorial de Cultura i amb quins membres ?..... Esperem resposta

ALEGRIA

Encara que els que no em coneixen em pintin moltes vegades com un amargat , soc una persona en general alegre. I principalment optimista. Si no fos així difícilment hauria aguantat aquests trenta i tants llargs anys de crítica que estan ja a les acaballes.
I avui estic content i molt. Malgrat explicitar en aquest blog molt poc de la meva vida personal. Fa poc parlava de la meva filla i la selectivitat. Avui ha arribat la bona nova. Admesa i allà on desitjava. Al setembre serà estudiant Universitaria d’Educació Infantil a la UAB.

I que voleu que us digui. Dons que estic molt content i orgullós.