ROSTRES DE PONENT

Actualment està de moda l’edició de llibres en que es resumeix la història de l’art en el seu global, d’una època o tan sol d’un autor en volums de l’estil de “La Història de l’Art en les seves obres essencials” , o “Fulano vist per les seves millors obres”.
No és mala idea. Davant del munt general d’informació que moltes vegades sols interessa a experts o erudits , una bona selecció ens permet el vernís , sobrevolar per la trajectòria del creador, que ja estudiarem més detalladament si ho creiem convenient.

Fa un parell d’anys , el Rijksmuseum estava en obres i sols permetia la visita en una vintena de sales que t’oferia el millor del que s’acumulava en la seva col·lecció. Em va semblar una idea adient que a bon segur afavorix la mirada als Museus , en els que si no saps per on vas, quasi sempre et trobes perdut.

D’aquest estil és la mostra “Rostres de Ponent” que ens ofereix el Museu de Lleida en la que n’és darrera exposició d’aquesta temporada en la que el retrat ha estat eix de la programació de ca l’Arenas. Des de el magnífic retrat realitzat per Jaume Morera del que va ser el seu mestre i primer catedràtic de la disciplina de paisatge en tot l’Estat espanyol, Carlos de Haes , fins el retrat fotogràfic de Juan Pablo Ballester del temps d’entre segles , se’ns ofereix un ventall de les diferents estilístiques i sensibilitats creatives que el retrat produeix, amb noms tan importants com Rembrandt, Rusiñol, Viladrich, Gosé o Àngel Jové, que marquen les empremtes personals i de l’estilística i època en la que s’han realitzat.

Tot emmarcat en el sentit de sempre , en un tast que tan sols provat ja s’ha acabat. És una mostra de qualitat , però alhora en certa manera inútil. Ensenya en la individualitat però no permet el lligam de l’evolució que és el que hauria de ser imprescindible en la lectura d’aquestes mostres.

És una exposició que demostra la qualitat del fons del Museu de Lleida , alhora que convida a visitar-lo. Però igualment ens demostra les misèries del Museu de Mataró, tant en el que pertoca a la seva col·lecció, com en la incapacitat de fer avinent als ciutadans les bones exposicions que mereixen, com sens dubte ho seria una ampliació d’aquesta mostra de retrats convertida , avui i com sempre , en un simple i senzill tastet.

(Les fotografies corresponent al retrat de Carlos de Haes realitzat per Jaume Morera , i a l'obra "Parisienne" de Xavier Gosé)

JOAN CARLES MARTÍ

Parlàvem ahir de la sorpresa que havíem tingut amb la notícia del capgròs.com que citava a Joan Carles Martí com Director de Ca l’Arenas i demanàvem explicacions.

Quan vàrem escriure el post no existia la foto de l’acte que ara l’adorna i ens acompanya ( capgròs.com X.A.) i per tant vàrem creure a cegues les paraules del periodista. A més , la disbauxa instal·lada de fa temps a Beneficència , i el silenci captiu del seu nou regidor, permetia la sorpresa. Però el cert és que la sorpresa l’hem tingut nosaltres al veure la fotografia i observar que Joan Carles Martí era en realitat Carles Marfà, l' etern director del Museu que tant ens fa patir a la gent de l’art amb el seu etern menyspreu envers el mateix.

Relliscada dons i de les bones. A vegades la confiança et traeix , però el bo és que un bon company m’explica que a la Casa Gran , avui al matí hi ha hagut alguna que altra pregunta al voltant d’aquest misteriós director que ningú coneixia.

La relliscada però no canvia el concepte del judici. Estar satisfet de com ha anat la temporada és simplement fugir d’estudi, circumstància que mai ha d’utilitzar un responsable si vol que es consideri com a tal.

PS.- És clar que potser com em deia un altra company potser hi ha un dimoniet que corre per les estances del Museu capgirant els noms dels protagonistes, tal i com hem pogut veure en l’anyal “Senyors i senyores” i més amplament en la donació Ubach.

Si és així la nostra relliscada és clarament explicable