OBJECTIU D’ALÇADA
L’exposició fotogràfica de Les Santes és l’acte que inaugura , al menys emocionalment, la Festa Major de Mataró. És una mostra d’ampla atenció i per tant un repte important per aquell a qui s’encomana. Un repte que a vegades és reeixit ( Sergio Ruiz ), en altres és un fracàs (Conchi Duro) , i en altres , com en el cas de Dani Domínguez protagonista d’enguany , és un ni sí ni no, ans més aviat tot el contrari. Tot això deixant ben clar que el judici és essencialment plàstic i estètic, no entrant a valorar l’apartat tècnic.
L’exposició fotogràfica de Les Santes és l’acte que inaugura , al menys emocionalment, la Festa Major de Mataró. És una mostra d’ampla atenció i per tant un repte important per aquell a qui s’encomana. Un repte que a vegades és reeixit ( Sergio Ruiz ), en altres és un fracàs (Conchi Duro) , i en altres , com en el cas de Dani Domínguez protagonista d’enguany , és un ni sí ni no, ans més aviat tot el contrari. Tot això deixant ben clar que el judici és essencialment plàstic i estètic, no entrant a valorar l’apartat tècnic.
El repte de la mostra s’accentua cada any ja que cada nova mirada limita la possibilitat novedosa i deixa menys camp a la sorpresa. Domínguez la ha cercat en aquest concepte “d’alçada” , en l’intent d’oferir una visió que esdevé impossible per a la gran majoria de ciutadans i el cert és que en aquest apunt els resultats obtinguts són tan bons com espectaculars , en especial en aquelles mirades que be podem considerar com inèdites.
Però una exposició és un quelcom mes que un seguit d’obres individuals, cosa que Domínguez sap molt be com ho va demostrar amb “Cantonades” , el treball que el va donar a conèixer. Un lligam que no succeeix en aquesta ocasió dons la mostra queda com despenjada , amb alts i baixos , fet al que ajuda una disposició estètica que fora d’alguns moments puntuals no presenta aquella trempera obligada per aconseguir aquell brogir de festa que serveixi per escalfar motors de cara a la Festa.
Tota aquesta prèvia no vol dir que la mostra sigui decebedora ni molt menys , però sí que algunes vegades ens dona aquella sensació de dejà vu que justament és el que ha d’intentar evitar el creador que s’enfronta a tan difícil repte.
Una exposició que plau en la mirada , que s’aplaudeix en moments puntuals, que sorprèn en algun altre, com per ex. en l’hàbil muntatge del munt de cubs fotogràfics , però que ens deixa en el conjunt la sensació que es podia haver anat més enllà , i potser aquest enllà estava en aprofundir aquesta magnífica idea de cercar un objectiu d’alçada
Ateneu Caixa Laietana
Del 5 al 31 de juliol de 2007
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada