Ca l’Arenas ha inaugurat nova temporada i ho ha fet seguint el tarannà de poc interès que han marcat les anteriors , i sobre el paper amb una programació encara més inferior.
El tema de Ca l’Arenas és un tema que sembla ningú vol recollir com si estigués maleït d’ençà la seva gestació. El poder sempre ha dit soto vocce que la donació de Jordi Arenas va ser com un regal enverinat. Va costar , i molt, l’acceptació . Va costar encara més la recuperació de l’edifici que es va realitzar de manera ben acurada i amb uns resultats aparents prou bons. Però curiosament aquest pas lent ,va esdevenir frenètic en la gestació i aprovació d’un descerebrat pla d’usos i serveis que desvirtuava en tot les intencions del donant.
Ara , en iniciar la tercera temporada , segueixen els incompliments purament estructurals del Centre. Del punt d’informació res de res , del cafè el mateix del mateix ; no hi ha cap rètol exterior que expliciti horaris ni exposicions , els actes paral·lels de caire artístic brillen per la seva absència , no s’ha aprofitat en res el pati exterior i...
Això sí , existeix una evident gir envers la desviació conceptual del centre que de ser centre d’Art amb incidència i protagonisme directe dels artistes locals ( com així ho remarcava Jordi Arenas) a un centre de cultura contemporània. Dit d’altra manera es fa evident el desig dels qui manen a l’IMAC de que Ca l’Arenas sigui el CCC de Mataró, i no un Centre d’Art en el concepte més general que tots entenem.
L’excusa d’un nexe que serveixi de fil per a un discurs teòric, nexe que després s’esmicola segons els interessos personals , - un bon percentatge de les exposicions de la passada temporada res tenien a veure amb el viatge , i enguany ja succeeix amb dos dels tastets inaugurals -, converteix el tot en un calaix de sastre en el que predomina que sigui “un” el que faci l’exposició , per damunt de l’obra que presenta. O que en la darrera temporada les conferències celebrades al voltant de la temàtica , cap d’elles va tenir significat artístic.
Tot això i més han quedat en mera anècdota en veure la programació d’enguany. En aquests moments més d’una vintena d’exposicions estan programades i queden per programar les que ocuparan l’espai de “La galeria” , amb el que , com deien els mateixos dirigents del Centre -, seran una trentena les mostres que se celebraran en el centre. Dons bé , de totes elles tan sols UNA és d’un pintor mataroní plàstic. És l’exposició actual de Josep Mº Codina que porta per títol “La mirada obstinada” , que consta de tan sols quatre obres de les que curiosament cap és actual.
Si no vaig errat ,- i crec que no hi vaig -, la plàstica és dominant en l’art mataroní. Ho és en nombre de creadors , en qualitat dels mateixos i en transcendència pública de la seva activitat cultural. Com és possible dons que aquesta part importantíssima de l’art local quedi marginada a tan petit bocí , mentre que la part d’art mal dit contemporani, domini i aclapari les sales d’exposicions municipals dedicades quasi exclusivament a aquesta tendència ( Can Palauet , espai f ) i acapari les tres quartes parts de les exposicions de Ca l’Arenas?.
Algú hem pot donar un raó , per petita que sigui , que surti del que tots sabem , la persecució aniquiladora que duen a terme els responsables d’aquesta àrea fonamentades en el poder oficial?.
Si fem comptes , una exposició de trenta correspon a un percentatge lleugerament superior al 3%. No fa pas tant que una xifra parella va provocar un terrabastall important en el Parlament del nostre país. No estaria de més que succeís una cosa semblant en aquesta ocasió.
Però qui gosarà en replicar a aquesta aberrant desproporció. En el Consell Rector de l’IMAC , sense representació dels artistes , hi haurà algú capaç d’aixecar la veu ?. Algun partit serà capaç d’interrogar en el ple i fiscalitzar aquest desideratum?.
Em sembla que ben poca gent. I en el que a mi pertoca , més trist que mai ja que el partit al que voto, el PSC , cada vegada em demostra més el seu absolut desinterès per la cultura local , en una deixadesa que depassa el suportable per a tots aquells que entenem que la cultura hauria de ser un dels pals de paller , essencials en tota acció de Govern.
Però ja se sap, la gent de cultura , i més la gent de l’art , són ( som) simplement uns il·lusos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada