ENBLANC

No fa pas tant que obria les seves portes la galeria “enblanc” al carrer Lepant de Mataró , i el cert és que esta duent a terme una temporada prou brillant. Pere Màrtir Brasó va ser l’encarregat d’encendre la metxa , Pol Codina va seguir escalfant motors i ara és Ramon Torruella qui ens sorprèn amb una trenta d’obres de prou significat tècnic i conceptual.
Torruella és un rara avis en el seu treball artístic. La seva obra es mou en un hiper-realisme aparent que va més enllà ja que en aquesta teòrica plasmació de la realitat , l’autor impregna conceptes , sentiments i sensacions personals que donen un caire ben especial al seu treball que per a més inri disposa d’una característica tècnica tan peculiar com el d’emprar el bolígraf i la tinta de retolador tipus Rootring com a eines de gestació.

Cal fer dos mencions i separació d’ambdós elements. Tècnicament Torruella es mou en la perfecció en aquest dibuix realista que empra fins el més mínim detall i ho fa en aquesta dificultat afegida d’un element com és el bolígraf o el retolador de disseny gràfic. Amb ells ha aconseguit un grau de perfecció que li permet establir una dinàmica de formes i colors que esdevé subjugant per a qualsevol mirada atenta.

Però està clar , com ja hem dit moltes vegades , que la tècnica és sols això. Torruella ho entén i aposta per un rerafons sensible i absolutament vital que va des de la força dels treballs monocromàtics en negre en la que la influença d’Escher és evident , però de la que es desempallega amb unes obres enormement atractives en la que aposta per elements inquietants que de retruc ens neguitegen ( les millors de l’exposició) , fins a les obres cromàtiques de caire en certa manera surrealista , però que en realitat rsponen més al neguit interior del creador que experimenta en elles una manera personal de foragitar dimonis , però alhora que marca uns camins , uns dubtes , i per què no dir-ho, uns destins.

Una sorprenent exposició aquesta la de Torruella. Sorprenent en el fons i en la forma , però especialment en el personal missatge ple d’inquietuds que ens presenta un autor al que caldria tenir més en compte.

Enblanc. Espai d’art. Exposició de Ramon Torruella
Del 3 al 22 d’Octubre de 2008

PEPITA HERRERO

Ahir ens va deixar la Pepita Herrero , l’esposa de l’Andreu Alemany , el del bar La Granja de la Rambla de tota al vida.
La noticia m’ha sobtat malgrat saber el seu estat , però fa encara quatre dies , el dia de la inauguració del Sant Lluc, que ens vam saludar i vàrem fer l’oportú comentari. Feia mala cara però no pensava ni de lluny que el final estigués tan a prop.

Amb ella m’ha passat el mateix que amb altres persones. Fa temps dirigia una escola d’arts aplicades ,no m’agradaria errar tot dient que es deia Art-Styl. Una acadèmia d’aquelles de macramé. ceràmica , lacats ,etc... Un any ella i les alumnes varen exposar a la Caixa Laietana a la Riera i evidentment vaig fer una crítica molt dura , a ells per ocupar aquell espai i a la Laietana per cedir-lo. Aquell comentari em va provocar forces enrenous i alguna que altra tensa situació.

Però amb el temps vàrem parlar , vaig visitar el seu estudi , vàrem comentar les seves obres i penso que alguna part del canvi de conceptes artístics que va tenir en els darrers anys va ser degut a aquells comentaris , i a d’altres ja que d’ençà llavors varen ser moltes les vegades que vàrem parlar , discutir , discrepar ... sobre un art que enteníem diferent , però amb el nexe comú de la passió.

Ara ens ha deixat i em queda el reragust d’aquella persona amb la que vàrem iniciar un coneixement estant a les antípodes i hem acabat en el contacte personal que a bon segur ens ha millorat a tots dos

Estiguis a on estiguis Pepi , un petó ben fort , quasi igual com l’encaixada que hem tingut en l’emoció amb l’Andreu.

Fins a sempre

MÉS IMAC

En el butlletí municipal i en ‘escrit corresponent a ERC , Sergi Penedès parla de l’IMAC com una nova eina al servei de la cultura.

Al mig de l’escrit ens sorprèn ja que diu textualment:
“L’IMAC té ,a més, espai de participació directa de persones i entitats, en forma de comissions temàtiques on també es proposa , es debat, es consensua i sovint es cogestiona”.

El cert és que és tota una novetat. En cap moment i en cap lloc hem pogut llegir aquest apunt tan important i del que sens dubte en farem ús.

O potser seran tan sols paraules?.