CARTELLS



Més cartells d’aquell Mataró llunyà. Una sorpresa que pel que veig no va estar sols per a mi i sí també ho està essent per a molts. Algú m’ha demanat el nom de l’artista i evidentment que el farem públic , però per ara mantinguem la incògnita en forma i manera de juguesca. El cert és que amb els que he parlat no ho han encertat.




CA L’ARENAS

Ca l’Arenas, el centre d’art del Museu de Mataró, inaugura dissabte que ve la seva tercera temporada. Un nou curs que segueix al peu de la lletra el model establert durant els dos primers anys de vida de l’equipament: l’elecció d’un eix temàtic, en aquest cas la introspecció de l’artista, que vehiculi totes les exposicions que s’hi programin al llarg de l’any. A la primera planta de l’edifici del carrer Argentona s’hi instal·larà una mostra formada pel peces del fons d’art del Museu de Mataró relacionades amb l’eix temàtic d’enguany, que durarà tota la temporada i servirà de “paraigües” per a les exposicions de la planta baixa que sí que s’aniran renovant.
L’IMAC creu haver trobat un fil argumental per al desenvolupament de Ca l’Arenas, un centre que encara es troba les beceroles tot i enfrontar-se ja al seu tercer any de vida. La fórmula s’intueix vàlida en un àmbit purament discursiu, però a la pràctica genera més dubtes. Ca l’Arenas és un museu sorgit de la reforma d’una casa de cós, que té en la distribució de l’espai un dels seus principals maldecaps. Per això costa d’entendre la insistència en dedicar la primera planta, l’espai més gran i diàfan de tot l’edifici, a una sola exposició per tot l’any. Les sales de la planta baixa, mentrestant, són tan petites que tan sols poden aspirar a oferir “tastets” d’exposicions, siguin d’artistes reconeguts o emergents o bé del llegat artístic dels germans Arenas. D’altra banda, durant els dos anys anteriors, el concepte d’eix temàtic que tant bé queda sobre paper s’ha convertit en realitat en un calaix de sastre on més d’una exposició hi ha entrat amb calçador.
Sembla que aquest any no serà una excepció, ja que el motiu escollit, sota el títol de “Mirar endins. Interiors”, és tan boirós que pot donar cabuda a qualsevol projecte artístic sota una excusa mínima i desfer així la idea de fil conductor.
Per últim, Ca l’Arenas segueix patint de manca de visibilitat a la ciutat i no ha aconseguit convertir-se en un pol d’atracció. Les xifres d’assistència de la temporada passada, més de 10.000 persones si se sumen els visitants i els participants a les activitats per a escolars, no amaguen una realitat ben tangible: qualsevol tarda en què no hi hagi una inauguració o una activitat programada, l’edifici sol presentar un aspecte desolador.
Més de dos anys després de la seva inauguració, Ca l’Arenas segueix sent un equipament estrany per a molts mataronins i una peça indefinida i perduda en l’engranatge cultural de la ciutat.

Aquesta és l’afinada i magnífica editorial que ahir dedicava al tema el capgròs.com. Encara que alguns no ho creguin jo ni tan sols en tenia coneixença , però la signaria absolutament ja que respon en el concepte a la realitat del tema. A més és una lectura molt important ja que no ve directament del mon de l’art , amb el de “contaminacions” en forma d’estil, grups , tendències o capelletes , i sí és l’anàlisi de l’espectador amant de la cultura en general i de l’art en particular , el que fa que sigui desapassionadament apassionada .

És un anàlisi que caldria fer-se també del cantó de l’IMAC. Un anàlisi doble però que està íntimament lligat al de la qualitat i el del nombre de visitants.
No és de rebut que Penedès digui que no els obsessiona la xifra de visitants ( 5200 persones ), el que significa en absolut 100 persones setmana que és una xifra ridícula tenint en compte el nombre d’inauguracions , el fet de les diverses persones que assisteixen a “totes” les exposicions , etc , el que dona un ratio tan petit que hauria de preocupar i molt a qualsevol dirigent responsable, qualificatiu que és obvi no es pot aplicar ni a Penedès ni a Marfà.

Però tampoc és de rebut la programació prevista. Òbviament hi ha tota la colla pessilloga de “xalaneros” ( Tarrés, Pineda , Safont Tria , Alberch , Ita Puig ) amb l’apunt de Pol Codina , mentre que a la sala 1 s’aprofita la retrospectiva de Cusachs ampliant així el poc espai del Museu, donant pas a Manent i a l’espera del que poden portar els Museus de Sabadell i Tarragona , encara que ja ens avisen de que es tracta d’art contemporani.

Un conjunt de mostres que es resumeix que en tres anys de Ca l’Arenas hauran exposat tots els artistes emergents defensats pel Patronat , mentre que els artistes plàstics es poden comptar amb els dits de la mà , i amb exposicions tan patètiques com la de Novellas ( rebaixes d’estiu la vàrem qualificar ja que eren restes d’altres exposicions) o com a bon segur serà la de Codina ( amb quatre obres que pertanyen a la seva història i no a la seva realitat).

En resum un Ca l’Arenas que demana a crits un tancament per reflexió , per començar de nou i amb seny i enginy , paraules que desconeixen aquells que manen de manera tirànica i despòtica en un IMAC que més valdria morir just quan encara tan sols acaba de nèixer.

PROGRAMACIÓ

Queda clar que una de les tasques de l’IMAC és el programar de manera acurada les activitats artístiques de la ciutat.
Ho fan tan bé que justament aquest dijous ,és a dir demà segons escric i avui segons habitualment es llegeix , Tomàs Safont Tria exposa al Capgròs ( recomano la visita sense cap mena de passió i sí sota uns criteris purament plàstics ) , M.A. Soler exposa a Lolette Comas i el vidre i els peixos agafen protagonisme a la Caixa Laietana.

Segueixo sense entendre com pot passar això , però Mataró està clar que is different.

IMAC

Albert Calls i Manel Bonany són els escollits per Penedès com a personatges de reconegut prestigi per comformar les dues peces pendents de l’IMAC. De Bonany sé el que s’ha escrit . A l’Albert el conec i l’aprecio de fa molt temps i recordo que va ser ell qui va portar-me al Capgròs.
Però em pregunto , com es possible que siguin escriptors les dues persones de reconegut prestigi.

I als artistes , qui els defensarà?.