Uns conceptes que quan van col•ligats amb l’arrel de l’Art ens porten inexorablement a Goya i el seu “Capricho” de títol “El sueño de la razón produce monstruos”. Una peça de complexa lectura , en la qual i en el manuscrit de l’estampa que està exposada en el Museu del Prado diu: La fantasia abandonada de la raó produeix monstres impossibles . Unida amb ella és mare de les arts i origen de les meravelles”. Una idea que encara amplia Goya en el manuscrit de l’estampa guardada a la Biblioteca Nacional quan escriu com a portada de la mateixa : “Quan els homes no escolten el crit de la raó, tot es torna visions”.
Unes reflexions aquestes, que Josep Novellas sembla oferir-nos, tot compartint-les , en una trajectòria en la que ens presenta constant lectura del seu pensament il•lustrat , destacant el poder de la raó per damunt de la foscor de la ignorància, en la permanent lliçó simbòlica que fa avinent en totes i cadascuna de les seves obres, apuntant als conflictes permanents del esser humà , assolint així un valor universal de pensament i art.
Per aconseguir-ho Josep Novellas és fidel al llarg de tota la seva trajectòria creativa a una línea de pensament constant , que li serveix com a permanent nexe d’unió de les seves diverses, variacions, evolucions o canvis. Unes circumstàncies aquestes, més aparents que reals , més en l’exterior de la seva pintura que no pas en la seva essència més íntima i personal, aquella en la que rau la veritat més real, certa i alhora amagada, de tot creador.
Un discurs estructurat en el fonament de dos pilars bàsics mai abandonats. Per un costat el del realisme i la figuració , en aquest sentit d’emprar elements que siguin reconeixibles encara que en les seves mans puguin agafar nova personalitat o volada. Per l’altra , el protagonisme permanent de l’home , convertint tota la seva obra en una experiència humanística de primera magnitud, en aquest sentit filosòfic de col•locar al ser humà en el centre del seu interès comunicatiu.
Uns conceptes que començaven a despuntar ja en les seves primeres exposicions i que s’estructuren amb fermesa a l’entorn de l’anomenada “Escola de Mataró” , amb en Ricard Jordà, en Perecoll i en Pal de protagonistes, sota el mestratge de Josep Mª Rovira Brull i l’Eduard Alcoy. Novellas es troba a gust en aquest concepte que vorejant el realisme màgic, s’endinsa en l’humanisme fantàstic, tot mantenint en el surrealisme el substrat estructural que li dona suport. Un concepte teòric , molt eteri si és vol, però que el creador va saber evolucionar de manera permanent en el decurs de la seva trajectòria , essent bastida de tot el seu fer.
Una trajectòria en la que cal remarcar de nou el paper fonamental de l’home en tots i cadascun dels seus treballs. Un home amb presència real o latent , tant se val, però un home que gestiona el concepte i direcciona la lectura, amb l’oportuna reflexió per a cada moment i circumstància.
Una lectura en la que emocions , sensacions i passions , marquen motius que son revelats amb profunditat, de manera dolça o contundent , sense obviar mai la carga crítica quan s’escau.
Amanit tot aquest personal concepte amb el deix d’una ironia permanent, refermada a vegades incidint pels verals d’un àcid cinisme, que li serveix per afiblar , copejant amb tota força en el més íntim , en la denuncia permanent de tot allò que ataca , trenca o limita , aquells conceptes que per a ell son bàsics i inalterables, com son els de justícia i llibertat.
Un sentit social de la pintura aquest , que no l’impedeix apropar-se també a altres aspectes de l’home potser no tan transcendents , però si igualment valorables. Així per exemple s’enfronta sense escarafalls i aprofundint al màxim a la temàtica del retrat , amb un aprofitament impecable fonamentat en el domini absolut del dibuix i la figura, per aconseguir descobrir la personalitat més interior del subjecte retratat. Un concepte assolit igualment quan tot jugant, aposta per la caricatura com a eina descriptiva, en la saviesa d’aquell que com pocs sap separar el gra de la palla, l’aparença de la realitat.
Ens trobem també amb l’apunt encertat que ens acosta al carrer , a mons més propers i d’altres molt més desconeguts i llunyans. Tot per no fer llistat de la seva anàlisi a d’altres plaers , en una mirada tan hedonista com els mateixos sentits que vol reflectir i sense defugir per res de les reflexions a les grans passions de l’home , amb l’amor i el sexe com puntes de llança. Un retrat en resum , del viure i del conviure.
Una mirada aquesta que com a pocs li serveix per copsar la simfonia de la vida diària , aquella en la que no passant res, deixa circulant una reflexió tant o més profunda que la que puguem trobar en qualsevol de les seves mirades socials més incisives , quan no aspres.
De tot això , i a bon segur més , ens parla avui l’artista en aquesta exposició conformada per el grup d’obres de la seva darrera sèrie titulada per ell mateix en el cúmul de la seva ironia, o potser caldria dir cinisme , com “La belle E.P.O.C. “ , amb el joc de paraules entre el nom castellà de la malaltia que el portà a la mort ( E.P.O.C. = Enfermedad Pulmonar Obstructiva Crónica ) i el sentit de la vida dels també anomenats “feliços 20”. Unes sèrie que ve acompanyada d’un seguit d’obres de la seva darrera època , - de fet alguna està inacabada en el sentit estricte - , que ens permet copsar de manera sintètica però molt ben explicitada , la riquesa del llenguatge filosòfic , conceptual, plàstic i estilístic de l’artista.
Unes notes , aquestes de “La Belle E.P.O.C. “, que han de lluitar contra el fet afavoridor de les peces de mida important que sempre semblen marcar fites, mentre existeix l’oblit del petit dibuix , de la nota , aquest element que en canvi és constant en el seu treball, essent eix fonamental en els seus inicis i alhora mantingut de manera inalterable en tota la seva trajectòria.
Ara a “La Belle E.P.O.C.” , Novellas empra el mirall per convertir-se ell mateix en protagonista de la més propera realitat. A bon segur que com teràpia autodefensiva , però alhora sense defugir d’aquell punt d’ironia que en aquest cas arriba a la darrera volta del cargol amb l’elecció del títol de la mostra . Així ens trobem amb un Novellas fregolinià , capgirant-se i fent capitombes amb els estris i les circumstàncies mèdiques que l’envoltaren i que queden fixades en el paper seguint les seves pautes habituals, en aquest mix de realitat i ficció, d’il•lusió i de coneixement , amb l’esperança estampada en elles, però amb un deix latent del pessimisme de la realitat. Obres en les que manté el seu peculiar i personal idioma plàstic, envoltat de la seva depurada habilitat tècnica que encara destaca més pel migrat dels mitjans dels que disposava.
Son unes peces que de cap de les maneres poden ser considerades com a menors. Limitades en els recursos tècnics, com adormides esperant un salt a altres dimensions , els treballs de Novellas ens mostren , potser més que mai , la realitat de l’artista , amb l’home ,- i per tant amb ell mateix- , com leitmotiv de personals lectures traspassades a la realitat d’una creació artística.
I com acompanyants res millor que el corol•lari que l’envolta. Un tríptic que com sempre en el cas de Novellas , és pedra capitular del moment , i que és una baula més de la cadena de tríptics amb la que es podria resumir la seva trajectòria. Un conjunt iniciat amb el del “Jardí de les Delícies” , al que seguiran els de “El buscador de tòfones” , “ del desamor” , “ de la vida” , “ del circ” , “l’Uluru” .
Un tríptic esdevingut personal i màgic , en el que com si d’una premonició es tractés, l’obra queda protagonitzada pel propi creador que ens ofereix una mirada reflexiva i interioritzada que ens porta en certa manera al seu concepte personal del més enllà.
Arrodonint el conjunt de la mostra, també caldrà gaudir d’ un grapat d’obres que ens permet apropar-nos a diferents cares de la polièdrica mirada del creador i fer-ho amb l’accent en la seva iconografia personal, en els detalls , en les picades d’ullet ,en la profunditat de la crítica a voltes amagada en el concepte fèrtil que sap establir en els seus personatges.
Unes peces que alhora ens permeten arrodonir l’admiració envers la seva capacitat tècnica recolzada en un dibuix perfecte i perfeccionista, establert en un entramat compositiu en el que gruixos , textures i materials incideixen en la recerca del perfecte equilibri que ha de servir per magnificar intencions , i en el que la riquesa cromàtica de la seva paleta , serà capaç de marcar alegries, dolors o esperances , quan no esclatarà exuberant per incidir en l’altra cara de l’home, la de l’hedonisme i el plaer.
Una exposició, aquesta que podem gaudir en el Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres, que ens permet sentir viva la realitat de l’artista tot oferint-nos les suficients espurnes del perfum més preuat de la seva creació, com per entendre perfectament l’ideari que el motivà en el decurs de la seva ampla , variada i exitosa trajectòria.
Ara i aquí, amb l’home com a eix i concepte central, entre el somni i la raó, la potència i qualitat de l’obra de Josep Novellas ens demostra la certesa de la perdurabilitat de la vida dels artistes mitjançant les seves creacions. Ens deixa clar , per si no ho sabíem, que la permanència de l’art impossibilita l’oblit.
Inclòs quan l’enyor ho domina tot.
Pere Pascual
Crític d’Art
Mataró, març de 2010
(Escrit de presentació pel catàleg de l'exposició de Josep Novellas que s'inaugura aquest dijous a les 19.30 hores a Can Caralt. Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres. Les fotografies no pertanyen a les obres de l'exposició)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada