dimarts, d’abril 06, 2010

JOSEP SERRA


En Josep Serra és un més que interessant artista argentoní que practica un intens expressionisme abstracte, del que hem tingut ocasió de gaudir-ne en diverses ocasions a Mataró ja que és practicant habitual del món artístic local amb el que participa sempre que pot , com per ex. actualment en la mostra de punts de llibre.

En Josep Serra sap perfectament la dificultat de poder fer públic el seu treball i s’espavila per arreu per aconseguir-ho. Justament aquest dijous inaugura una mostra de títol “Gest” i ho fa al sempre interessant espai de “Setba , zona d’art” que es troba a la Plaça Reial 10 1r 2a de Barcelona, justament en el pis que durant molt de temps va residir el cantant Lluís Llach. Una exposició que es presenta altament interessant i que demostra el bon moment creatiu de l’artista i per la qual he fet el següent escrit de presentació:




En Josep Serra mira serenament l’espai en blanc al que s’enfronta. És una mirada de repte i alhora de complicitat. El pinzell sembla expectant en la seva mà. De cop i volta el gest vola i amb intencionalitat i fermesa , però alhora amb un caire dúctil i amorós, la pintura trenca la virginitat de l’espai i estableix una dinàmica d’espais, volums, equilibris, i fins i tot colors , que regirà el desenvolupament del treball artístic del creador.

Convençut, com en Jackson Pollock , mite inabastable, que la font primordial de l’art està en l’esser subjectiu de l’artista, l’autor confia en els seus automatismes creatius , però alhora marca uns ritmes, unes cadències , a les que sembla sotmès per la creació, Ara cal deturar-se per deixar sedimentar el concepte i veure noves vies de sortida. Ara en canvi, convé un ritme frenètic en el que les pinzellades colpegen l’espai i de manera que sembla casual, però que certament és reflexivament cercada , estableixen un concert d’impactes que van molt més enllà de la complaença visual, a la recerca del “jo” més interior.


Josep Serra no és un nouvingut en això de l’art. La figuració i el realisme el van portar en evolució per camins més subjugants com el realisme màgic i el surrealisme , per desembocar després de l’eliminació total de l’anècdota , per uns camins ben propers a aquells que podríem etiquetar com d’un expressionisme abstracte. En ells, l’autor en la seva nuesa explicita els seus plaers, neguits , angoixes , necessitats... Ho fa en una recerca constant d’expressió de les seves sensacions, que sap comparteix en bona part, amb aquells que en la contemplació dels seus treballs es veuran reflectits.


Ho fa amb empenta i amb ductilitat. Amb la força de la intenció que no està pas enfrontada al poder de la sensibilitat. Ho fa amb la capacitat tècnica que li permet expressar plàsticament les seves emocions i sensibilitats , però alhora sabent que sols en la comunicació amb l’espectador aconseguirà veure reeixit el seu treball.


Ho fa principalment amb l’honestedat per bandera , - estri massa vegades difícil de trobar en aquests camps i moments -, per cridar de manera ben potent que a fi de comptes les emocions , els sentiments , la vida en una paraula , no es tan diferent entre uns i altres , i menys encara entre creadors i receptors.


“Només entregant-se completament al mitjà pictòric és possible trobar-se a un mateix i trobar l’estil propi”, Robert Motherwell dixit. . Josep Serra està en aquest camí, el de la sinceritat personal, que amanida amb una qualitat tècnica , conceptual i creativa , més que respectable, ens permet gaudir d’una obra que depassa amplament la simple aparença de la senzillesa per assolir el caràcter de tot aquell treball digne de ser pres molt en consideració.

ENCADENAT

Parlar de Josep Serra i de la seva participació en els diversos esdeveniments artístics mataronins em fa recordança de que ell també participa a l’experiència de “El Casament” que d’ençà dimarts passat està exposada a la Sala Municipal de Pineda de Mar , amb tot èxit.


Ja hem parlat diverses vegades d’aquesta experiència col•lectiva i no és qüestió de repetir el ja dit , el que si es bo estar content de la trajectòria exitosa que està duent a terme que a més ja té nova parada en ferm , que serà en comença la temporada vinent , passat l’estiu , als prestigiosos espais del “Tinglado 4” del port de Tarragona, mentre que cada vegada sembla que hi ha més possibilitats de que la mostra surti del nostre país i pugui ser exposada en algun indret de la resta de l’espai.

I en aquest encadenat , apareix de nou Can Minguell. El cert és que les primeres visites a l’espai han confirmat el que dèiem sense haver-lo vist.

Per un costat està la magnificència de la restauració que ha donat com a resultat un edifici molt en la línia IMPEM / Tecnocampus , és a dir amb tota mena de condicions i amb un nivell elevat en el que pertoca al que podríem dir “infraestructures” pròpies de l’edifici. Però per l’altra es confirma que dintre d’aquestes infraestructures no n’hi ha cap dedicada a l’especificitat de la creació artística en general i plàstica en particular , ja que son d’ús essencialment tecnològic. Dit d’altra manera , que del projecte inicial res de res, i que el mateix ha estat canviat del tot per dirigir-se únicament a l’àmbit de creació audiovisual, multimèdia .. i demés conceptes tecnològics.

Però com que sortosament s’ha destapat el pastel abans de que tot estigui dat i beneït , i han vist que potser sí que l’havien cagada i vist com l’Ajuntament tracta als plàstics , i que s’acosten eleccions , i...
Dons veus aquí que potser sí que encara s’està a temps d’adequar uns espais com a taller d’artistes . Que potser sí que encara es pot fer alguna cosa. Que si hi ha interès es podria replantejar algun tema, etc, etc.

Notícies positives de la que ens alegrem , però que segueixen mancades del rigor que cal exigir, i que no ens cansarem de reclamar. Crida generalitzada , coses clares , preus adequats al fet diferencial de la creació artística a la gestió empresarial, i per damunt de tot un projecte clar , diàfan i en el que tot quedi molt clar ja que els espai creatius comporten unes clares molèsties( soroll, pols , olors ...) que precisen d’unes mesures clares ara per ara no contemplades.

Sigui com sigui , estem ben contents que al menys les protestes públiques hagin servit per moure una mica l’entramat i que al menys el projecte inicial no sigui una fantasia, un somni més dels artistes plàstics , el col•lectiu creatiu de la ciutat , més menystingut des de la Casa Gran.