ART AL CARRER

Malgrat les importants cues que es formen davant de Museus i Institucions quan aquestes apleguen una exposició d’aquelles que podríem dir mass-media, és a dir d’aquelles d’obligada visita per estar al dia, el cert és que les galeries d’art i els Museus tenen en general uns nivells d’audiència ben misèrrims en el cas de les galeries , pobres en el cas dels Museus poc coneguts , i simplement acceptables en aquells de més anomenada. Potser per això la presència de l’art al carrer és element que cada vegada cal considerar més com esquer , no tan sols per acostar a l’artista al públic, ans també per esperonar-lo a progressar en la contemplació d’aquest art de manera quotidiana i continuada.

Un dels indrets que sembla haver arrelat ja com espai d’interacció artística és l’espai barceloní de la Rambla de Catalunya , d’ençà la Gran Via cap amunt.
En els darrers anys hem pogut gaudir de bones exposicions escultòriques amb noms tan anomenats com el polac Igor Mitoraj i els seus torsos gegantins , Rodin i les seves figures o Manolo Valdés i las seves menines. Ara aquest espai acull una magnífica exposició de fotografies de la camerunesa Angèle Etoundi Essamba , que amb l’atractiu títol de “Desvelos” ens apropa a la imatge de la dona africana des de una vessant propera i fugint de l’estereotip.

La seva fotografia és en certa manera un autoretrat acostant-se al contrast entre les vivències de la dona negra i el que podríem dir el món dels blancs.
Com ella diu , el cos de la dona es presenta fort i bonic: el cos portador i el cos donador. Els seus cossos nusos es pertanyen i no son per ser posseïts. Es tracta justament d’un treball que refusa explícitament les imatges de l’Àfrica examinada únicament de manera exòtica o miserable.
La finalitat d’Etoundi es aconseguir que canviïn les mirades, qüestionant els clixés sobre Àfrica, sobre els negres i especialment sobre la dona negra.”Nosaltres mateixos hem de fotografiar e nostre món , la nostra cultura, per tenir una historia vista a través dels nostres propis ulls. Una historia viscuda amb les nostres emocions”.

Una exposició que obliga a deturar-se i a cercar molt més enllà de la gran bellesa aparent de les fotografies. Una exposició a la que val la pena dedicar temps i passejada.

Un altra tipus d’art al carrer és el de les Fires d’Art , aquesta trobada casual en mig del carrer i en un espai que sembla no pertocar-li, entre l’espectador que es presenta sense predisposició però tampoc amb recança., i diversos artistes d’estils, formes i conceptes diferent , en l’intent de trobar d’entre ells un punt de connexió i lectura.

En aquest sentit , l’Associació d’Artistes d’ Argentona va celebrar aquest dissabte la seva primera Fira d’Art al carrer. Una fira modesta com pertoca a tota primera edició, però ben organitzada amb estris adequats i el que és més important amb un nivell qualitatiu prou atractiu , amb alguna que altra sorpresa amb obres de valuós interès. Una fira que es mantindrà amb una certa periodicitat i que pretén ser un punt de trobada entre els artistes de la comarca, fet difícil d’aconseguir però en el que estic convençut i posaran tot l’esforç. Per això i per que sempre es bo art al carrer , i més si és de qualitat , vagi des de aquí el nostre recolzament.

Altra tipus d’art al carrer , i diem art amb tots els interrogants possibles ja que n’hi ha de tot entre els que practiquen aquesta modalitat , és el tema del “graffiti”. Un tema del que s’ha dit, parlat i escrit molt, però poques vegades amb tant d’encert com ho feia fa uns dies aquest gran artista , - actualment maresmenc d’adopció dons resideix a Canet de Mar - , en Joan Pere Viladecans.
Son unes reflexions tan vàlides que be val la pena reproduïr-les.

El grafit , ¿art o incivisme ?

Des dels temps més antics, una cosa ignota ha impulsat l’ésser humà a transcriure la seva passió a la paret. La necessitat d’extrovertir les seves emocions va ser el motor fonamental de l’home primitiu, donant origen a allò que amb el temps anomenaríem cultura i, per tant, art. Del pintor d’Altamira a l’actual practicant del grafit, passant per El Josep estima la Carmeta gravat a l’escorça d’un arbre, les pintades polítiques reivindicatives –Llibertat, amnistia...– o els dibuixos obscens als urinaris públics, ben poc o gens ha canviat, almenys pel que fa a la seva essència i voluntat: es tracta del desig de donar a conèixer sensacions íntimes i d’una innegable voluntat de comunicació. De petits tots hem tingut devoció per les parets, un impuls instintiu que després perdem amb l’edat i les normes d’educació.

L’home d’Altamira esgarrapava la caverna, pintava amb terra i sang per domesticar la realitat adversa i fer-la més suportable. Representant activitats cinegètiques, la recol•lecció i animals salvatges complia amb una cosa semblant a un ritual d’exorcisme i, amb o sense consciència expressa, decorava el seu hàbitat. ¿L’humà que pintava a la cova era designat pel grup? ¿Es tractava d’un ésser dotat per a l’expressió plàstica? ¿Aquests cavernícoles treballaven en equip? No ho sabrem mai. ¿Podríem qualificar els nostres avantpassats de preartistes? Potser.

El mateix passa amb el grafiter actual. No li agrada ni el que veu ni el que sent i, a través del seu estrèpit visual, intenta convertir la ciutat en una galeria d’afanys i de reivindicació. Tenim precedents il•lustres d’intervenció urbana: Dalí va pintar els anys 60 un somni efímer al Parc Güell i Miró, amb l’escombra a la mà, el 69 va pintar les vidrieres del Col•legi d’Arquitectes que després ell mateix va esborrar. Des dels seus inicis, en la marginalitat dels guetos del River Bronx novaiorquès, la pràctica del grafit ha anat evolucionant estèticament i socialment. Els grups de joves vinculats al breakdance, a la cultura del hip-hop i a la música de MC5 tenien en les pintades l’expressió plàstica dels antisistema i, en Dondi, ja mort, la seva figura. Pintant els vagons dels trens que anaven a la ciutat i les parets del seu barri, reafirmaven el seu ego i la seva condició fronterera, establien relacions i complicitats, protestaven i es revalidaven col•lectivament o a escala individual. Era una manera, segurament l’única possible, de donar-se a conèixer i d’ascendir a un nivell social diferent.

Una altra cosa, encara que amb un origen semblant, és el tag, marc o firma d’algunes tribus urbanes que taquen, sense distinció i sistemàticament, el panorama de la gran ciutat. Aparadors, persianes, mobiliari urbà… no hi ha res que s’escapi a aquestes firmes desagradables. El tag envaeix tant la façana de la multinacional com el frontispici del modest botiguer, amb un insolent incivisme que genera molt poques simpaties. Aquestes rúbriques maníaques no tenen, a diferència de la majoria dels grafits, cap valor estètic, ni tan sols testimonial. És aquella cosa fàcil de l’aquí hem teniu. Trist, sens dubte.

Abans de l’ordenança barcelonina que regula la intervenció en la via pública, les institucions municipals van utilitzar les pintades com a projecció i imatge exterior de la modernitat de la ciutat. Llibres i convocatòries internacionals se succeïen. Barcelona, juntament amb Holanda i Berlín, va ser a finals dels anys 70 el centre del món del grafit. I la veritat és que a les parets barcelonines hi apareixien sorprenents creacions; aquí es donaven cita grafiters de tot el món. El mateix Banksy, juntament amb practicants catalans, va efectuar aquí un dels seus famosos salts, i per la seva intervenció es van pagar després milers d’euros.

Però els grafits han perdut el seu verí i han passat a ser objecte de culte, han entrat a les galeries, s’han mercantilitzat en marques de roba i disseny. Els grafiters han passat de subvertir els protocols de l’art contemporani, del qual abominaven, a formar part del mercat. Del salvatgisme i de certs graus de vandalisme, a la mansuetud del consum i les intervencions d’encàrrec o tutelades. I veient-ho amb una certa perspectiva, s’ha de reconèixer que no podia ser d’una altra manera. La societat actual tolera molt malament els exabruptes i les rebel•lies marginals i crea lleis per controlar-los, i, és clar, un grafiter amb permís municipal a la mà és un ocell sense ales. D’alguna manera, el grafiter s’ha professionalitzat, i fins i tot hi ha botigues especialitzades a proveir-lo de materials i de roba, i l’entorn n’ha homologat la pràctica com una manifestació artística més. I, conseqüentment, el grafit ha incidit en l’alta cultura i la plàstica actual. Un cop perdut el seu misteri i la seva llegenda inicials, Banksy s’ha convertit en un artista cotitzat i està als museus que ell abans assaltava amb els seus esprais, traçant-hi a les parets dibuixos d’un gran contingut conceptual i poètic, mai aliè a la denúncia social. Però la cultura del grafit ens deixa el seu llegat: si els museus i les galeries estan en mans de mercaders, val més mostrar les emocions a la paret, i sense intermediaris. Aproximadament, com a Altamira.

( El muntatge al voltant de la imatge de Viladecans és de Antonio Nodar , del que us recomano la visita al seu weeb www.antonionodar.com on podreu trobar una llarga d’artistes immortalitzats en aquest estil. Una mirada que paga molt la pena ).

BARÇA. CARA I CREU

Després de la gran alegria del passat dissabte amb aquest majestuós Barça passejant-se pel Bernabeu , aquesta tarda llegeixo una noticia que no m’ha agradat gens. Els jugadors del Barça han decidit no secundar la vaga dels futbolistes del proper cap de setmana, i la seva decisió ni tan sols ha estat anunciada per ells mateixos i ho ha estat per el director general del club Joan Oliver amb el raonament de que l’ impagament de fitxes no afecta al Barça.

Qualsevol afeccionat llegeix cada temporada el bon nombre de clubs que deixen en l’estacada als seus jugadors cada temporada. Sap que fora dels clubs d’élite els deutes son moneda de cada dia i que és de justícia que s’acompleixin uns compromisos professionals. És per aquests futbolistes de segona, segona B i tercera per els que la vaga és imprescindible, i crec que per part dels futbolistes de primera divisió , recolzar-los és signe de dignitat i salut professional.

Per això m’ha sorprès , i molt negativament , que abans que ningú, el Barça decidís fer-se esquirol. No m’acaba de quadrar portar Unicef a la samarreta i després passar del company amb precària situació econòmica per impagament dels clubs.

No sé el que haurà pensat en Xavi , sabedor que al seu poble Terrassa , els futbolistes han estat molt de temps tancats i que molts han hagut de marxar ja que no podien sobreviure sense cobrar. Potser aquesta vergonya ha fet que fos Oliver i no els capitans qui la fessin pública.

Una noticia que ha enfosquit , i molt, l’alegria d’aquest cap de setmana.