L’AJUNTAMENT DE MATARÓ I EL DRET


La temàtica judicial ocupa de fa ja potser massa temps les més importants planes informatives . Amb els punts forts de l’Estatut i el cas Garzón , amb l’amanida del cas Gúrtel i tota la rècula de corrupció política al darrera, el guirigall del cas Palau i l’operació Pretòria i … , tot sembla com si d’un màster global de temes judicials és fes públic per posar a l’abast dels ciutadans l’especial món que envolta tota la temàtica judicial i el Dret en general.

L’Ajuntament de Mataró, que ja fa molt temps intenta que la ciutat aparegui en el “mapa” del país , en un concepte constantment repetit per part dels membres del Govern, siguin del partit que siguin, sembla que veient la importància que està assolint aquest apartat judicial en el mitjans d’informació, hagi decidit que és un camp que cal treballar i esmerar-s’hi , vist el bon rendiment publicitari que se li pot treure , i a més , ves a saber si es tracta d’algun cas d’aquells que diuen creen jurisprudència , i entrem en la història dels casos dignes d’estudi.


De moment dos temes han entrat amb força en aquest camp. El cas de Can Fàbregas , que mira que és estúpid i absurd i que hom preveu que acabarà com “agua de borrajas” o com “foc d’encenalls” , com vostès prefereixin. Però planes de diaris , espais d’audiovisuals i hores de ple , n’està donant a dojo i encara no ha acabat la collita.

Alta tema és el dels mega prostíbuls, amb més ressò mediàtic encara i que a més pot generar un seguit d’estratègies administratives que poden donar molt de sí , per als estudiosos dels sempre complexos processos administratius.

Un bon àpat en el que els serveis jurídics de l’Ajuntament intenten posar cullerada amb eficàcia i cercant punts novedosos , ja que els temes son per lluir. Un àpat al que cal afegir dos plats més , cuinats en aquest cas pel sempre “eficaç” IMAC.

Un d’aquests plats és el cas de Can Xalant. Ja saben vostès , dons ho hem dit i repetit moltes vegades , que la concessió administrativa del centre va acabar el passat 31 de desembre i a hores d’ara , - quatre mesos més tard -, encara és el moment en que s’albiri el nou concurs, el que vol dir que tot fent el tonto hi haurà un any de propina per la gent que regeix el centre. Un truc , a bon segur legal, però ben llunyà a tota ètica d’equitat. Allò que és diu, lleig però que molt lleig.

Dons bé, avui mateix , l’IMAC ha encetat un altra embolic d’aquells per sucar-hi pa, al voltant del concurs per ocupar la plaça de tècnic d’Arts Visuals.

Dintre de ben poc , - exactament el 8 de Maig -, s’acomplirà un any en que l’IMAC va contractar per decisió digital, - és a dir a dit i per que jo vull -, a la Gemma Tro per ocupar el lloc de tècnica d’Arts Visuals que havia deixat vacant Gisel Noè en ascendir en l’escalafó. El contracte era fins el 7 d’Octubre. Posteriorment va ser renovat fins el 7 de desembre i en arribar aquesta data va ser de nou renovat , ara “fins a la cobertura de la plaça” segons el Concurs de la mateixa que es va convocar el passat Agost.

Els seguidors d’aquest blog han tingut oportuna noticia del lentíssim esdevenir de l’esmentat concurs que justament avui ha arribat al seu final. Avui s’ha fet pública l’acte del tribunal que ha valorat els resultats de les proves celebrades el passat dia set i el resultat ha estat que dels nou aspirants finalistes , quatre no es van presentar i els cinc restants no van superar la prova , amb el que el concurs s’ha declarat desert.

I ara què?. Segons el contracte de Gemma Tro , ells disposa de la plaça fins a la “cobertura de la mateixa” , però sí és cert el que m’han informat i és que Gemma Tro estava entre les aspirants a la plaça ( el que seria del més normal i lògic) , en no haver superat la prova voldria dir que no estava capacitada pel lloc que ocupa i aquesta mateixa lògica l’ hauria de fer-la plegar.

Ètica o legalitat, diuen uns. Capacitat diuen altres i algun més malpensat parla de puntuacions baixes per poder així declarar deserta la plaça i fer com si no res i a esperar a un nou concurs i a veiam si hi ha sort i guanya “qui” ha de guanyar.

Com veieu un embolic que dona més suc encara al “divertit” camp judicial de la nostra ciutat, aquell que de seguir així a bon segur que aconseguirà fer-nos ocupar un lloc en el “mapa” del món.