DE POLÍTICA GENERAL I LOCAL

Ahir, com milers de catalans vaig escoltar durant una estona l’Artur Mas. Era el peatge obligat tot esperant Crakovia. Per cert , vist que Montilla, Zapatero i Mas han anat abans de Crakovia , bé faran els seus analistes de fer les correccions d’audiència degudes , en virtut del partit que tocava comentar.

Si Montilla és tan ensopit que et fa badallar i té tan poca trempera que et porta a la conclusió que al seu darrera no arribaràs a enlloc, l’Artur Mas va tant de prepotent i de perdona vides que et crea un clima de desconfiança tal que penses que a una persona com ell és impossible atorgar-li confiança ja que té tota la pinta de que et foterà.
Montilla - Mas, quina baralla de més poc nivell per a Catalunya. Un nivell que no ens mereixen , ni de bon tros, ni l país ni els seus ciutadans. Sols fer una petita baixada de nivell i pensar en un enfrontament Castells – Duran Lleida i la cosa canvia ( cap a bé ) de totes maneres.

Un nivell però que sembla ser el que ens pertoca en justícia als nostres pecats. Ho explica molt be avui mateix en Josep Ramoneda en el seu article a “El país” , de títol “La medida de la ambición” i amb encapçalat separat tot dient “”CiU va com anell al dit a les classes mitja i alta catalanes. Garantitza l’autocomplaença sense risc”. D’aquest article destaquem:

Es la distancia entre la autocomplacencia y la ambición, la persecución de objetivos ambiciosos o la obsesión por el adversario que conduce a la automutilación en nombre del sentido común y de la prudencia.

Peregrina idea de la prudencia. La prudencia, virtud política por excelencia, no es en absoluto una idea conservadora. La prudencia como virtud no consiste en frenar, sino en optimizar. No se trata de eludir riesgos, sino de encontrar el camino justo entre la propia potencia y los objetivos que alcanzar para poder avanzar. El líder prudente no es aquel que abandona la lucha a la primera dificultad, es el que sabe tomarle el pulso a la situación y maximizar las posibilidades de los suyos.

Garantiza la autocomplacencia sin riesgo. "Som els millors". Y aquí nos quedamos. ¿Es la independencia objetivo estratégico de CiU? No está en la agenda. No se dan las condiciones objetivas, como se decía en marxismo vulgar. ¿Qué hacer si el Constitucional se carga el Estatuto? Primero, ruido, los gritos de ritual, después, una consulta sobre infraestructuras y otra sobre financiación autonómica. Pujol incluso se contenta con menos: "fer feina país endins". Otra cosa sólo puede inducir a frustración, dicen los dirigentes del nacionalismo conservador. Es compleja la economía de la frustración. Puede ser frustrante no alcanzar un objetivo definido en un exceso de ambición. Pero también es frustrante ni siquiera intentarlo.

La política, en buena parte, es economía política de la frustración. Y administrar las frustraciones de la ciudadanía es una de las artes del poder. Roturar el suelo: marcar los límites y poner un cartel: peligro, más allá de estas líneas está la frustración. La política como arte de encauzar al personal, sin riesgo para el estatu quo. La política es un difícil equilibrio entre capacidad e intereses. En este equilibrio el tiempo catalán que corresponde al momento presente es la ambición limitada del ejemplo del inicio. Y en esta tarea sólo la sociovergencia podría superar en eficacia a un gobierno de CiU, por algo es el sueño del dinero catalán.

Mantener viva la llama de la creencia de que un día el destino de este país puede cambiar, pero garantizando, a base de que este día quede fuera de cualquier hipótesis de calendario, que nada esencial cambie. El principio es el mercado. Y el criterio de relación con España es principalmente este: cultivar el mercado. No en vano, Pujol aparte, los dos principales políticos de CiU, han sido Miquel Roca y Josep Antoni Duran Lleida. Apenas han tenido cargos políticos. Pero han ejercido y ejercen el cargo principal: conseguidores en Madrid. Para una burguesía con limitada ambición nacional es el papel más importante. Con él, CiU ha sabido hacerse fuerte. El PSC -otro ejemplo de falta de ambición- le ha regalado tan privilegiada posición al renunciar al grupo parlamentario propio. De nada ha servido al PSC tener ministros en Madrid. Con mucho menos poder formal, CiU se ha hecho imprescindible para la burguesía catalana en la relación con Madrid. Es la justa medida de la ambición de las élites catalanas.

Fets d’una campanya electoral que ha començat ja amb tota intensitat. Una campanya en positiu , segons Jaume Collboni, director de la mateixa, i del que molt bé parla l’Alícia Romero. Confiaré dons en la seva intel•ligència. Una campanya amb noves cares, però amb els de sempre dirigint-ho tot i principalment amb l’anul•lació total de la cara catalanista del PSC.

Una campanya iniciada amb una llarga parrafada de Montilla en tots els diaris,amb un sense fi d’obvietats que podria firmar qualsevol altra candidat. Això sí, hem quedat bocabadats quan es defineix com de centre esquerra i federalista. I jo, i tants , sense haver-ho notat mai.

Una campanya amb equip per a la realització del programa electoral amb la presència de Xavier Amor , el que ha provocat un orgasme col•lectiu en el grup de palmeros del PSOE local que el té com a ídol, referència i enxufador d’un dels seus membres més destacats ( per evitar confusions en desinformats , es tracta de Javier Naya).

Amor és del més destacat de l’espanyolisme de la comarca , fidel seguidor del que diríem “filosofia electoral del baix Llobregat” i instigador i punt de recolzament important del grup més espanyolista del PSOE local que intenta prendre postures per situar al seu cap ( l’ínclit Xesco Gomar ) com a contrapartida de Consol Prados en la lluita com a nº 2 del PSC en les properes eleccions , i per tant alcalde in pectore. Una maniobra més que bruta del que en caldrà parlar clarament ben aviat, per que hom sàpiga per on venen les navalles de la traïdoria en el convuls món del socialisme local.

Una campanya , la que va dur a la majoria a Xavier Amor, ben explicitada en la propera escola de formació de les JSC del Maresme d’aquest cap de setmana.
Una escola que com és habitual en el camp socialista, pren el nom d’algú a qui es pugui considerar exemple a seguir. Potser per això enguany han agafat el nom de Carlos Fernández. Sí, han llegit bé, Carlos Fernández. Un bon exemple sens dubte ja que és el de la demostració que sense cap mena de qualitat però amb un servilisme i una fidelitat a prova de foc, i exercint de palmero per arreu, es pot aconseguir un lloc de responsabilitat en una ciutat de més de cent mil habitants. I això no és producte de cap al•lucinació per elements poc naturals.
(Per cert m'ha arribat la notícia que no he pogut confirmar , que el nom de la propera escola de formació portarà el nom de Belén Esteban).

Un Carlos Fernández al que suposo , com a regidor de participació ciutadana , com un dels elements que han escollit les entitats que ocuparan els espais que s’han creat al voltant del nou pavelló del carrer Euskadi. Les entitats han estat: Asociación Cultural Andaluza Hermandad La Armonia, Peña Bética de Mataró, Hermandad Ntra Sra del Rocío i Casa Cultural Sabor Andaluz.

Deixo qualsevol reflexió per a cadascun dels lectors però de seguir així potser caldrà fer una demanda d’actuació municipal amb discriminació positiva envers la cultura catalana.