PEPE NOVELLAS. SET ANYS D'ABSÈNCIA

Pepe

Com passa el temps. Avui va fer set anys que ens vas deixar i el cert és que sembla ahir. El divendres quan veia l’obra que t’han penjat a l’enèsim atemptat històric de Ca l’Arenas t’imaginava renegant com algunes de les vegades en que havíem sortit junts d’alguna exposició del vell casalot i enfurismats els dos ens cagàvem tranquil·lament amb la mare que els va parir i al cap d’un no res esclafíem a riure per que havies fet una imitació espectacular del director del Museu. I a tots dos, tot rient, se’ns passava la mala llet. I fins i tot vas acceptar exposar, just abans d'emmalaltir, en aquella història del viatge, justament quan a tu no t'agradava gens ni mica viatjar.

Ara ja has vist, en el nou calaix de sastre de la saleta han penjat  una obra de la sèrie de l’escorxador. Agafa just en el temps , és del 2006, i és una peça de segones lectures molt interessants que a bon segur quasi ningú descobrirà. El normal hauria estat una peça de Pompeiaque encaixava en el temps i en el fet de la teva exposició, però ja saps que els del Museu de curosos, res de res.

I és que el temps que ha passat no ha fet canviar res , tot segueix igual . L’Ajuntament segueix amb la seva dèria contemporània i els pintors no pinten per res i segueixen sense poder exposar a Can Palauet. La teva obra és impossible de veure. Alguns tenim la sort de gaudir-ne a casa , però les noves generacions no saben , ni sabran, qui ets , ni tan sols si vas existir,  ja que la teva obra no està viva enlloc. Que ells s’ho perden ?, oi tant , però que trist que un dels millors artistes d’una ciutat com Mataró no existeixi oficialment.

Això sí, tens un carrer , o millor dit un rotatori, just allà on Crist va perdre l’espardenya , però , oju , amb placa que ho indica. Sort que quan hi passo en les meves passejades ens parlem amb vibracions , que si no ...

Però ara ja fa set anys, i que vols que et digui, em dolen. Em dol que ningú, fora dels quatre íntims ho recordi. Em dol que la teva obra estigui adormida , morint-se , i dic bé, morint-se , ja que tots sabem que l’obra d’un artista si no es mou és obra morta.

Em dol que el teu nom vagi oblidant-se i que la qualitat de la teva obra no el pugui fer surar. Em dol que avui massa gent t’hagi oblidat. Em dol més però, i molt més, la teva absència i l’absència del teu art.

Per això avui he volgut fer tornar a volar aquestes lletres tot sabent que de nou t’arribaran. Dona records a l’Eduard , en Pere Màrtir, en Josep Mª i al pare ,  amb qui segur que tindràs unes grans converses i més des de que s’ha us ha afegit en Santi Estrany. Com us trobem a faltar en aquest Mataró vil, miserable i venut, que dona l’esquena a l’art i a la cultura i en la que aquells miserables dels que tant te n’enforties , segueixen tenint cadires de comandament  i segueixen vilipendiant a artistes com tu.

Em dolen moltes coses, però és que a bon segur ja estic gran i la jubilació m’ha acabat de convertir en un iaio cascarràbies que només explica batalletes , però per damunt de tot em dol no veure els teu treball , no sentir la teva veu, no poder comentar la darrera exposició i principalment no seguir conjuntament vius en l’art que tant ens va unir i que tant hem estimat.

Em dol el record i em dol l’art.

Encara que a vegades ho pensis , no t’oblidem.

En l’enyor, un petó ben fort.

Visca l’art.

Pere

(Actualització del post que vaig penjar fa ara dos anys en el cinquè aniversari de la mort de Pepe Novellas. Com que tot segueix igual, quan no pitjor, m’ha vingut de gust repetir-lo)

(L'obra reproduïda és un Autoretrat de Pepe Novellas de la meva col·lecció particular)

PEPE NOVELLAS. CINC ANYS D'ABSÈNCIA

Pepe

Com passa el temps. Avui fa cinc anys que ens vas deixar i el cert és que sembla ahir. Avui quan veia l’obra que han penjat a la mostra de paisatge de la Fundació Iluro , agafada per on han volgut ja que allò d’un paisatge res de res , pensava amb la teva multiplicitat de paisatges que vas coronar amb la teva mirada a Pompeia i al Ulluru. Però d’ells no hi ha rastre.

I és que el temps passat no ha fet canviar res , tot segueix igual . L’Ajuntament segueix amb la seva dèria contemporània i els pintors no pinten per res i segueixen sense poder exposar a can Palauet. La teva obra és impossible de veure. Alguns tenim la sort de gaudir-ne a casa , però les noves generacions no saben , ni sabran qui ets , ni tan sols si vas existir,  ja que la teva obra no està viva enlloc. Que ells s’ho perden ?, oi tant , però que trist que un dels millors artistes d’una ciutat com Mataró no existeixi oficialment.

Això sí, tens un carrer , o millor dit un rotatori, just allà on Crist va perdre l’espardenya , però , oju , amb placa que ho indica. Sort que quan hi passo en les meves passejades ens parlem amb vibracions , que si no ...

Mentre, aquí ja ho veus. Suposo que et vas esconyar veient aquell paripée d’antològica / homenatge , sense història, biografia, i quasi sense dir qui eres. Però, que vols?. Tu sabies molt bé que amb aquelles mans no podrien sortir gaires brodats.

Però avui ja fa cinc anys, i que vols que et digui em dolen. Em dol que ningú, fora dels quatre íntims ho recordi. Em dol que la teva obra estigui adormida , morint-se , i dic bé, morint-se , ja que tots sabem que l’obra d’un artista si no es mou és obra morta.

Em dol que el teu nom vagi oblidant-se i que la qualitat de la teva obra no el pugui fer surar. Em dol que avui massa gent t’hagi oblidat. Em dol més  però, i molt més, la teva absència i l’absència del teu art.

Per això avui he volgut fer volar a questes lletres tot sabent que t’arribaran. Dona records a l’Eduard , en Josep Mª i al pare ,  amb qui segur que tindràs unes grans converses. Com us trobem a faltar en aquest Mataró vil, miserable i venut, que dona l’esquena a l’art i a la cultura i en la que aquells miserables dels que tant te n’enforties , segueixen tenint cadires de comandament  i segueixen vilipendiant a artistes com tu.

Em dolen moltes coses, però és que a bon segur ja estic gran i la jubilació em reclama a crits , però per damunt de tot em dol no veure els teu treball , no sentir la teva veu, no poder comentar la darrera exposició i principalment no seguir conjuntament vius en l’art que tant ens va unir.

Em dol el record i em dol l’art.

Encara que a vegades ho pensis , no t’oblidem.

En l’enyor, un petó ben fort

Visca l’art.

Pere

LAIA L’ARQUERA. 15 ANYS

Avui fa quinze anys que a la per un llavors encara no acabada de construir “Porta Laietana” , o giratori d’entrada a Mataró per la cara sud, s’inaugurava la gegantina escultura de Josep Mª Rovira Brull, de títol “Laia l’arquera” , que volia en un sols treball retre homenatge a la realitat històrica i social de la ciutat , alhora que obria un pont entre passat i futur, i el cert és que ho va aconseguir.

El pas del temps és el millot jutge per a una obra de creació, ja sigui llibre , música ,obre d’art o semblant. Ara , quinze anys més tard , Laia l’arquera domina exultant , no tan sols el giratori que li va ser assignat per donar la benvinguda a tot viatger que s’acosta a la ciutat, ans també a tota la ciutat que l’ha fet seva i l’ha convertit en la veritable icona que la representa i n’és símbol.

Ara quinze anys més tard és l’hora del record. De pensar en l’esforç de Rovira Brull per fer realitat aquell somni que presentava en forma de maqueta en la seva antològica de Can Palauet. Recordar l’aposta de l’alcalde Manuel Mas , ves a saber si com a desgreuge del poc afable tracte , per a no dir insultant, que el govern de la ciutat li havia donat en la mostra de Can Palauet. Però fos com fos, una aposta ferma i en ferm , que va dur amb seriositat fins el darrer moment , amb l’incondicional suport de Salvador Milà, que amic de l’artista , va fer de pont en els moments difícils que hi va haver.

Hi recordar , per que no, la gent que s’hi va oposar , amb la regidoria de Cultura al capdavant, que presidida per Carmina Benito va fer prevaldre inquines personals per damunt del sentiment de ciutat que ha de ser l’únic objectiu d’un polític local. Unes desavinences fetes evidencies en el tema publicitat ,( sortosament la professionalitat de Jordi Cuyàs i el desig de Rovira Brull van impedir la consumació de la venjança de Benito), i principalment en l’absència en el moment inaugural, un fet que va doldre en l’ànima a l’artista i del que mai va entendre la raó.

Just el dia anterior, un escrivia a Crònica de Mataró ( 31.10.98) un article de títol “Símbol” , en el que deia entre altres coses:

“.. Algun capsigrany havia arribat a creure que Rovira Brull estava gagà, que la seva vàlua artística era fruit d’altre temps i altres vents i que ben poc tenia a dir en aquest canvi de segle que tots albirem. Sortosament ell creia més en ell mateix que quasi ningú.

Coneixedor que crear és més cosa de cap, i si voleu de cor, que no pas d’estranyes necessitats pseudo-esteticistes , Josep Maria Rovira Brull posava en marxa un cop més, la saviesa del fabricant d’enginys i ens donava pas a un nou esser escollit per a ser quelcom més que un simple bibelot. Ens regalava amb somriure sorneguer una jovencella esdevinguda arquera, que tot foragitant els mals esperits marcava els límits d’una nova ciutat, ens ensenyava el camí del passat i tot fent pont entre passat i futur ens convertia en joiosos copartíceps del present més intens i engrescador.

Laia l’aruqera és quelcom més que ina simple peça d’art. Formalment impecable. Tècnicament admirable,estèticament impactant comporta un seguit de simbologies  personals i col·lectives que li donen aquest quelcom més, de segur indefinible,  que l’està portant a uns nivells d’admiració en el camp plàstic i d’identificació en el popular, que l’han convertit ja en una peça estimada i sentida per tots.

Sempre son necessaris els símbols com a elements d’acolliment col·lectiu. Diguem el que diguem , i amb petites excepcions,Mataró no gaudia fins ara d’un element capaç de reunir i fer seus els sentiments col·lectius  de les més diverses maneres de pensar que s’engloben en el seu sí.Laia ha aconseguit aquest miracle que fa que ja abans de nèixer sigui l’obra d’un i el sentiment de tots.”

Ho deia fa quinze anys. Ara ho subscric i a més pensant que la vaig clavar.

Però no vull acabar aquest homenatge , personal, humil i senzill , dedicat a la Laia, i com no, a n’en Josep Mª , sense oferir, per primera vegada en escrit, el discurs que en Pepe Novellas va realitzar en el moment de la inauguració.

La seva reproducció , feta gràcies a la impagable col·laboració del bon amic de tots ( en Josep Mª, en Pepe i meu) que n’és en Manuel Patrició, em serveix per aquest homenatge conjunt a aquells que ja ens han deixat però ho han fet amb petja indeleble.

Quinze anys d’una història de la que sols n’ha fet record Mataró Ràdio. Felicitats per a ells.

Heus aquí el discurs inaugural:

Senyors Subdelegat del Govern, President de la Diputació de Barcelona, Alcalde de Mataró, Regidors, estimat i admirat Josep Maria Rovira-Brull, veïns i amics:

En deixar-me dir aquestes paraules vagi el meu sincer agraïment, perquè puc manifestar en públic coses que sento molt dintre meu. Quan era poc més que adolescent, voltants del 68, vaig conèixer, entre els molts artistes que hi havia a Mataró, Josep-Maria Rovira-Brull. Eren temps exultants. Teníem un enemic comú i volíem canviar el món. En aquells moments l’art es plantejava preferentment com a presa de postura. Jo vaig fer-me un amic que posà a la meva disposició la seva maduresa intel·lectual i un saber fer artístic sense concessions. Va ser un mestratge sense càtedra, peripatètic, a la tasca del carrer Sant Pere mes Alt, a les nits recordant els seus comentaris o mirant, una i altre vegada, les seves pintures. Rovira-Brull és el meu pare artístic, encara que, a voltes, hagi estat el seu fill entremaliat. Per a ell, ensenyar, és tant natural com somriure, ho fa encara que no parli, amb una mirada o dient-te “nano em sembla que t’has despistat”. Tots sabem que hi ha dedicat molts anys a la docència a escoles de pedagogia moderna com l’Anxaneta, el Gem o el Meritxell. Recordo l’aventura experimental del Foment Disseny.

Avui estem al peu d’una obra d’art d’en Josep-Maria que a, més de ser-ho, ens està ensenyant des de història fins a disseny. Aquesta arquera sense sageta, aquesta mataronina encantada, te potència de símbol per a tots els que som de Mataró; crec que ens ajudarà un xic en la qüestió tan psicoanalítica de la identitat. Aquest és un regal amable i meravellós per a nosaltres i els nostres visitants. Estic segur que qui passi per aquesta cruïlla de carreteres no oblidarà mai més Mataró. Per a tots els que ens movem en el món de les idees i la seva plasmació interpreto un  missatge a la corda de l’arc: “aprenem, cerquem la sageta del coneixement, el passat i el futur son una mateixa cosa, l’art te quelcom d’etern.”

De bona gent és l’agraïment i vull donar les gràcies, com ciutadà mataroní i com pintor, al Sr. Manuel Royes, perquè la Diputació de Barcelona a posat mitjans econòmics per cosir les faldilles de la Laia; al nostre Alcalde Manuel Mas i el seu equip de govern, per l’entusiasme amb el que han treballat durant anys perquè l’arquera fos una realitat. I, com no, a Josep Maria Rovira-Brull, que ha creat una deessa per a nosaltres. Gràcies per la teva Laia, gràcies pel teu magisteri i, per d’amunt dels 34 metres de l’arquera, gràcies per ser el meu amic.

                      

PEPE NOVELLAS

Encara que no pas de la manera que ens hauria agradat , i principalment de la manera que es mereixia, el nom d’en Pepe, Pepe Novellas  of course , ha estat actualitat cultural en aquests darrers mesos a Mataró. I el que és més important, ha estat actualitat artística.

La seva obra dominant a Can Palauet i a l’Ateneu , amb l’afegitó de l’espai Capgròs , ha servit per enlairar més encara el seu treball per aquells que el teníem molt, poc o gens conegut , alhora que ha estat del tot una sorpresa seguida de consagració per aquells a qui el nom , i l’obra , de Novellas sonava a estrany del tot.

Demà dijous, avui per a molts dels lectors d’aquets blog , i a Can Minguell a les vuit del vespre , ens reunirem els amics per parlar de Novellas i recordar fets, anècdotes , quadres , exposicions, efectes personals.....

Com no que m’agradaria molt que ens acompanyessis .

Potser , o millor dit, serà de totes totes una vetllada que crec valdrà la pena i ens servirà a tots per aprofundir en l’artista , el company , el mestre , l’amic....

Ja ho saps, està convidat . T’esperem.

PEPE NOVELLAS
I ELS DIMARTS DEL LLIMONER

A l’entorn de la mostra retrospectiva dedicada a Pepe Novellas i com activitat complementaria , s’inaugurà el passat dijous a l’espai Capgròs aquesta personal mostra que ens apropa al Novellas més íntim en especial en la seva relació amb els amics artístics més propers com és el cas de la gent dels Dimarts del Llimoner , aquest grup de creació i tertúlia del que en va ser membre fundador i en el que hi va prendre part activa fins a la seva mort.

Quan es va fer oficial la realització de l’exposició retrospectiva dedicada a Pepe Novellas , la gent del Capgròs va creure convenient fer alguna activitat paral·lela degut a la magnífica relació que existia amb Pepe Novellas que havia col·laborat amb les diverses publicacions sempre que se li havia demanant , alhora que havia exposat personalment en l’espai amb la inoblidable exposició “Guadix” , conjuntament amb Manolo Contreras. Una exposició aquesta que deixà petja en l’ambient i en el propi artista , tal i com demostra l’espai dedicat a la mateixa en les sales de Can Palauet.

Potser per això aquesta exposició , preparada amb la més absoluta complicitat de la gent del Llimoner , es plantejà com un acostament al Novellas més íntim i desconegut i a la interrelació que va existir amb els seus amics.

Una vintena llarga de peces la conformen, amb una important presència d’obres absolutament desconegudes i que surten  a la llum per primera vegada. Unes obres que van des del divertimento de la caricatura ( incisiva com sempre ) i el dibuix sincopat en les estovalles de paper del lloc habitual de reunió ( prodigi de capacitat , síntesi, ironia i crítica ) , fins a treballs molt més pensats i estructurats com ho son les dues grans obres que per si mateixes mereixen no sols la visita , ans haurien merescut la presència a la retrospectiva general, com ho son l’obra “Marinero en tierra” i la prova de gravat treballat amb Manuel Prieto.

La primera és una obra de grans dimensions que anava destinada a una exposició que no es va dur a terme i que s’havia de celebrar a Isla Cristina ( Huelva ) en el 250 aniversari de la seva fundació, duta a terme per mariners mataronins. És una obra del tot inusual en Pepe Novellas, en certa manera no sembla seva , en el que agafa a Manolo Contreras com model per a una al·legoria de la mar. Malgrat està inacabada és una peça arrodonia en si i de magnífica qualitat per to el desenvolupament pictòric i tècnic de l’obra i la seva concepció.

Igual valor hem d’atribuir a la prova d’un gravat de grans mides i que havia d’estar dedicat a la Creu Roja i que al fina també va ser un projecte fallit. Encara que en aquest cas existeixen evidents problemes tècnics , - Novellas i el gravat no acabaven de quallar en el tempo tècnic que exigeix aquesta tècnica-, però el resultat és esfereïdor en la lectura detallada de la gran quantitat d’elements intencionats presents en l’aparent batibull del conjunt.

I que dir de la resta de peces presents amb elements tan personals com la “rosa socialista” ( mai exposada) enfrontada a la que treballà amb Capitani. O el seu autoretrat amb marcat diàleg amb els treballs del mateix Capitani i Contreras. O la caricatura coral del Sant Pere més Alt, fent garbuix amb el seu gat Jospin.

Una exposició de lenta i obligada visita en l’intent de trobar els tics personals, els detalls de complicitat , el rerefons amical d’un artista que tenia amb els que l’envoltaven uns punts de referència permanent en el creatiu i l’afectiu.

Una exposició que serveix de perfecte i acurat complement a les mostres de Can Palauet i a la ja clausurada de l’Ateneu.

PS.-En l’acte de presentació vàrem contar amb la presència de l’alcalde Baron , amic personal de l’artista que va cloure l’acte amb encertades paraules en referència a la vesant íntima i personal del allà exposat.

Malgrat ser aquesta exposició un acte oficial de la retrospectiva de Novellas ( així consta en les invitacions i catàleg ) ningú de l’IMAC es va acostar a l’acte inaugural , com ja és habitual amb tot el que es fa a l’espai Capgròs.

Així, havent acabat  el mandat Sergi Penedès, podem dir que en aquests quatre anys i efectuant-se onze exposicions a l’any, generalment protagonitzades per artistes locals , essent algunes de qualitat notable, ni el regidor de cultura ni ningú dels responsables d’arts plàstiques de l’IMAC han tingut a bé assistir a cap d’elles.

Les consideracions que mereixen tal fet , us la deixem en les vostres mans.

(fotografies de Manuel Contreras )

MUSEU BASSAT ( II )

Ahir al vespre , i amb la presència del Conseller de Cultura Sr. Ferran Mascarell , es va inaugurar la segona de les exposicions que serveixen per anar presentant el fons Bassat .

Encara que òbviament en farem detingut anàlisi d’aquesta nova exposició, vagi per endavant i per motivar a la seva visita , el dir que aquesta mostra supera abastament  al primers dels tastets.

A bon segur el nombre més reduït de protagonistes i conseqüentment un major nombre d’obra dels mateixos el que permet una visió més ampla , que no pas en la mostra inaugural, ajuda a aquesta sensació. Però examinat el nivell i la qualitat relativa de les obres presentades , en relació als seus autors, no existeix cap mena de dubtes del salt qualitatiu d’aquesta segona entrega , de la que repeteixo parlarem abastament , però que ens obliga ja a la recomanació més exultant.

MARTA DURAN

No voldríem tampoc passar per alt l’èxit que Marta Duran està tenint a la prestigiosa galeria Aitor Urdangarin de Vitòria . Un èxit evidenciat en la premsa basca.

Una exposició en la que Duran segueix explorant el camp floral i de jardins en el que actualment tant bé si troba , en aquest caminar per una pintura més intensa i evolucionada.

Moltes felicitats.

REFLEXIONS A L’ENTORN DE L’EXPOSICÍÓ RETROSPECTIVA DE
JOSEP NOVELLAS ( I )

Ja han passat dues setmanes d’ençà l’obertura de l’exposició dedicada a Josep Novellas, un temps suficient ja per, una vegada descarregades les emocions i tensions pròpies de la mateixa , poder fer reflexions i consideracions públiques al voltant de la mateixa.

Per començar cal dir sense embuts que ens trobem davant d’una magnífica exposició , que malgrat que la intensitat aclaparadora de Can Palauet es dilueix en part a les sales de l’Ateneu ,  on justament podem trobar més la veritat general de l’artista , tot seguint la sorprenent varietat dels seus registres artístics . Ambdues vessants formen en conjunt una mostra el suficient explicativa del fer de l’artista.

Però , tot i tenint en compte això, hi ha dues preguntes que no deixen de voltar pel meu cap. Una és una pregunta general : És aquesta l’exposició que mereixia Pepe Novellas i que calia exigir ? . L’altra és més íntima i personal : Vaig encertar entrant en l’organització de la mateixa amb tant poc temps per davant?.

Dues preguntes que en certa manera em torturen i que sols en el cas de la primera té per a mi una resposta clara i contundent. Una resposta que porta la contundència del NO. Aquesta NO és l’exposició que calia organitzar i no és, ni de bon tros, la que mereixia Pepe Novellas.

Quan a poc de mes i mig de la inauguració va saltar la polèmica amb l’escrit d’una cinquantena de persones relacionades amb l’art i amb Pepe Novellas , demanat que s’aturés l’organització de la mateixa , el punt de reflexió estava en demanar que no es fes UNA exposició de Novellas, per bona que fos. El que calia era fer L’EXPOSICIÓ , aquella que marqués una fita en la seva trajectòria i donés coneixement exacta i el més exhaustiu possible de la seva realitat creativa. I com pot constatar qualsevol coneixedor de la trajectòria de l’artista, aquesta circumstància ha estat molt lluny de ser assolida.

Una exposició amb una valoració que bé podria ser la que em feia una persona que va viure de primera línia tota la història.  Em deia:  És una exposició d’excel·lent per aquells que no coneixien a Novellas o el coneixien poc. És una exposició de notable per aquells que en tenien un coneixement més accentuat i havien seguit més o menys la seva trajectòria, però és tan sols una exposició d’aprovat alt per tots aquells que tinguin un coneixement aprofundit del fer de l’artista. I no puc negar que em va semblar una valoració del tot escaient.

Hem dit diverses vegades que per conèixer l’obra de Novellas sols cal fer repàs i mirada als seus tríptics cabdals: “El jardí de les delícies “ (1978) ; “Buscadors de tòfones” (1987) ; “Tríptic del desamor “ ( 1986-87 ) ; “Tríptic de la vida” (1990) ; “Tríptic del circ” ( 2002) ; “Uluru” ( 2006) i “Tríptic final” (2008). Una reflexió que hom a trobat del tot correcte , inclòs era un punt d’anàlisi en el que hi estava d’acord el mateix Pepe.  Dons bé, d’aquest conjunt de peces sols estan presents a l’exposició una obra del tríptic de la vida , una de l’Uluru i el tríptic final. Unes absències que esdevenen clarament definitòries.

I aquestes absències es fan més pesants encara en observar el conjunt de l’exposat. Mentre que existeix una magnífica representació dels darrers anys , hi ha llacunes importants com ho puguin ser el cas del circ i dels jocs olímpics, però on apareix un profund buit és al voltant de les seves etapes de Tertre i de Greca , unes etapes cabdals , no tan sols per entendre tota la iconografia i la visualitat de la seva obra , ans el que és més important , per veure els fonaments interiors, socials i filosòfics de la seva claríssima intencionalitat creativa.

I com és possible que hagi succeït això? , és l’obvia pregunta que apareix immediatament , amb una resposta per a mi evident: Dons per que mai es va plantejar fer una  antològica i sí es va buscar fer una retrospectiva lluïda i limitada a certs indrets i elements més propers. I aquest és el greu error que ha deixat en descafeïnada una exposició que havia ser del tot excitant.

El culpable?. Potser la paraula és massa forta , però sí que la gran part de la responsabilitat ha de recaure en la família en primer lloc , i en segon lloc a l’Ajuntament de Mataró , representat en aquest cas per l’IMAC.

El projecte iniciàtic que es presentà a Baron , i del que en parlava ell en el discurs inaugural, contemplava una antològica amb tots els ets i uts i existien uns punts molt clars i evidents en els que calia treballar a fons , dons es tractava d’obra en parador desconegut, d’obres a les que calia fer seguiment, a bon segur llarg i feixuc. Però el projecte es desestimà i no es va fer ni un pas endavant en el treball.

Ara , el projecte actual és del tot diferent. Entre IMAC i la família aposten més per la lluentor que per l’art. Preferiren l’oripell a l’essència. Obvien a hom que pogués conèixer el fer i la trajectòria de l’artista ( Els del Llimoner i en Pic ben lluny, que acabaran fent una exposició de poble, i aquí cal una exposició de caire internacional ( sic) ) i aposten per una “firma” reconeguda ( Glòria Bosch ) de la més reconeguda encara Fundació Vila Casas , en l’absurd pensament que això els hi donarà el renom , sense entendre que és l’obra , la gran qualitat de l’obra d’en Pepe , la que s’ha d’evidenciar i que amb ella el resultat serà espectacular.

Fa uns anys la ciutat de Mataró va retre homenatge a Eduard Alcoy amb una esplendorosa antològica i un catàleg espaterrant, imprescindible per a qualsevol persona que es vulgui apropar a la història de l’artista. L’homenatge es va realitzar quan ja feia dotze anys de la seva mort , però la família no va acceptar fer-lo fins aconseguir una exposició i un catàleg que respongués exactament al que es pretenia: divulgar i fer reconeixement de l’obra de l’artista. Així s’aconseguí una exposició majestàtica que es realitzà primer a Mataró i després a Barcelona ( a Santa Mònica , si no vaig errat ) que va tenir un important ressò , alhora que s’editava un catàleg que ennobleix qualsevol biblioteca d’art.

La família Novellas ha preferit una altra opció, postura que accepto i puc entendre , però que no comparteixo de cap de les maneres. Han apostat per l’ocell en mà davant de la tesitura actual , en uns moments en que no hi ha diners per activitats com aquesta i en els que l’enrenou del sector bancari pot fer variar el rumb de l’entitat creditícia més propera i nostrada i ves a saber que pot passar... Que potser si no agafem ara el tren , aquest no tornarà a passar.  Una postura del tot comprensible però que sincerament crec errònia del tot, al menys en les condicions en que s’ha realitzat l’aposta. Crec que calia esperar i dur a terme l’antològica quan fos possible , i fer-la amb la magnificència que l’obra de Novellas mereix.

Per què la història és senzilla. La proposta feta a Glòria Bosch és elemental: Se li proporcionarà la documentació adequada de les obres disponibles de Novellas , per que ella en faci tria , munti els espais expositius i faci l’escrit del catàleg. Ella accepta i realitza la tasca de manera absolutament irreprotxable. Impecable en la seva seriositat professional , realitza un treball intens i feixuc , dons els fonaments son febles , i del resultat res hi ha a dir, ans el contrari. Però Bosch pot treballar sols sobre allò que li aporten els documentalistes ( IMAC i família ) no sobre tot allò que es desconeix ,o d’allò que no s’ha sabut, volgut o pogut cercar. D’aquí la seva sorpresa quan esclata tot l’enrenou i nota que es troba en terreny afeblit i ple de forats. Per que el greu problema de la potència de l’exposició ha estat en una dolentíssima prèvia documental, plena de mancances i que a més no es va treballar com era necessari.

Així neix una mostra retrospectiva , evidentment amb la força de la qualitat pròpia de Novellas , però que al meu entendre no és de cap de les maneres , la mostra que mereixia l’artista i que la ciutadania reclamava.

Com a conseqüència de tot això en surt la reflexió més personal  en el que pertoca  a la meva col·laboració en els darrers moments d’organització de la mateixa. Una reflexió de la que ben abastament en caldrà parlar demà.

DESDOBLAMENTS. JOSEP NOVELLAS ( II )

ATENEU CAIXA LAIETANA

La visita a la desdoblada mostra retrospectiva de Pepe Novellas provoca a quasi tothom una sensació de desequilibri ben favorable a l’exposat a Can Palauet i en un sentit primari així és. Els espais tancats de Can Palauet son perfectes per a una presentació individualitzada i capitular , alhora que l’aspecte claustrofòbic dels mateixos espais obliga a un contacte directe amb l’exposat. Si a més a més l’obra present es vibrant i d’impacte el sentiment final és aclaparador ja que les obres “cauen” al damunt de l’espectador al qui no li fa falta ni tan sols acostar-se a les mateixes, ja que centrant-se en la sala rep perfectament totes les vibracions del conjunt del presentat.

No passa això, ni de bon tros, als espais de l’Ateneu. Per un cantó els condicionaments físics del mateix, obert , dispers , sense força centrífuga , fa que les obres restin a l’espera en comptes de sortir a rebre a l’espectador amb el que d’indiferència pot provocar. A més , si com en aquest cas el que ocupa les sales és el petit batibull de les més diverses èpoques, conceptes estilístics, formes i maneres,i a més establerts amb lligams prims que a voltes son difícils de trobar, fa que el conjunt del presentat no tingui força, encara que curiosament varies , per no dir forces, de les obres exposades son igual o superiors en qualitat al conjunt del presentat a Can Palauet.

A més el muntatge general de l’espai, esfilagarsat , amb una lectura sense punts i comes, sense espais i punts de reflexió per separar conceptes i assimilar el ja degustat , fa que l’exposició en sí sembla més fluixa i poc atractiva quan no crec que sigui així.

Però per fer aquesta lectura és precís un esforç suplementari. Cal apuntar , examinar, discriminar i elegir , per que això sí que és cert hi ha unes certes obres prescindibles i en altres ocasions existeix una sobreabundància temàtica que bé podria haver estat substituït per altres obres de camps menys presents , o inexistents , com pugui ser el cas del circ, els jocs olímpica o molt especialment de les èpoques primers de Tertre i Greca. Unes circumstàncies de mancances , selecció o tria de les que jo m’autoresponsabilitzo per la part que em toca , si és que n’hi ha alguna.

Per això cal aconsellar una visita pausada per poder observar el munt de detalls presents en el conjunt. Per un costat la diversitat de “mirades” capaç de generar l’artista . Per l’altra tot el seu camí evolutiu plenament present en el conjunt , alhora que es poden veure les diverses influencies rebudes i digerides en la seva habilitat ( els noms de Jordà, Alcoy i Rovira Brull son més que evidents). Per l’altra el seguit d’icones que es repeteixen periòdicament i que conformen aquesta saba constant que dona vitalitat a la creació de l’artista. Això per no fer esment del seguit de personatges , - claus en la lectura conjunta del treball de Novellas -, que ens ofereixen el lligam filosòfic i jo diria que ètic , que concentra el més potent de la seva trajectòria.

Una lectura dons , la que ens ofereix l’Ateneu, lenta , complexa i feixuga, en la que hi ha peces cabdals que tots triaríem, però també petites meravelles plens de filosofia personal que cal valorar com el que certament son , petites obres mestres.

És per això que estan absolutament d’acord amb l’impacta dominador de Can Palauet , a mi m’agradaria trencar una llança per l’Ateneu, tenint ben clar les seves mancances qualitatives i de muntatge , però crec de cor que en ella hi ha més Pepe Novellas , en un sentit genèric , que no pas en Can Palauet amb la seu so abraonador. Uns punts qualitatius que potser cal anar descobrint de mica en mica , però que representen en el seu conjunt la qualitat i el sentit creatiu d’aquest gran artista que fou en Pepe Novellas.

(PS.- Això per no parlar de l’acurat apunt de tècniques diverses ( dibuix, gràfica , escultura , cartells, joies ...) que en el conjunt ens omplen la capacitat creativa de l’artista.

CATÀLEG

El comentari de l’exposició no seria complert si no féssim esment del catàleg de la mateixa, aquest element abans complementari i convertit ara en element clau de tota exposició.

Cal dir que el catàleg és magnífic. No parlaré , per raons obvies , dels escrits presents en el mateix , però sí s’ha de dir que el conjunt general és equilibrat, elegant, amb tots els elements de disseny perfectament estructurats, amb tipografia atractiva , espais ben distribuïts , etc , en una bona tasca duta a terme per la dissenyadora Regina Puig, responsable del mateix. Tot amanit amb unes magnífiques fotografies de Ramon Manent. Tan sols dos errors , - un de disseny i l’altra de concepte -, desmereixen de l’èxit absolut i a més ho fan penalitzant-lo amb alt grau.

En el camp del disseny crec que és una errada gravíssima l’ús del joc del negre sobre negre en portada , banderoles , catàlegs de mà ...
En primer lloc el negre no és un color de Novellas. És difícil d’entendre que un artista tan cromàtic com ho era en Pepe vegi eliminada la seva paleta i substituïda per un negre , per més elegant que sigui.
Colors com el vermell popmpeià o el blau ultramar , per posar dos clars exemples , haurien estat molt més escaients. Això per no dir del possible atractiu de qualsevol element de la seva rica iconografia personal.

Altra circumstància és el fet de que el negre sobre negre a Mataró, té un copyrigth ben establert, com és el cas de Perecoll. Qualsevol us en altra persona sona a mimetisme , còpia i imitació, i per tant a segon nivell, escala de valors que no s’escau en aquets cas amb Josep Novellas.

L’altra error , absolutament conceptual, és la manca de qualsevol informació personal de l’artista en forma de dates biogràfiques i trajectòria.
Si aquest catàleg ha de servir per recuperar el nom de Josep Novellas , era obligada la presència de tots aquells elements precisos per situar a l’artista en el seu camp i la seva història, fet que ara no succeeix i converteix a Novellas en un petit fantasma sense dades de cap mena.

Èxits i petites errades , elements que es repeteixen en tantes i tantes exposicions. El que no sovinteja tant encara és el grau de qualitat que atresora aquesta mostra retrospectiva de Pepe Novellas que ara i aquí, i amb molt de gust , tornem a recomanar amb tot plaer.

REFLEXIONS

Una mostra com aquesta ens ha de provocar moltes reflexions , de les que nosaltres no en serem aliens. Però si m’ho permeten esperarem a fer-les la propera setmana.

Demà, amb permís de l’autoritat competent i sí els elements no ho impedeixen , un agafarà unes petites i merescudes vacances i acompanyat de la que més estimo, espero oblidar-me durant quatre dies de moltes coses , especialment de tot el referent a la meva obsessió d’aquest darrer mes (l’expo Novellas) i gaudir dels mil i un plaers que es poden trobar al voltant del Tàmesi.

Oi que m’ho permeten?.

Gràcies , i fins dilluns

DESDOBLAMENTS. JOSEP NOVELLAS ( I )


Passades ja les emocions de l’acte inaugural i amb el catàleg a les mans , els vídeos a ple funcionament i amb les primeres lectures de visitants al cap , hora és de començar a analitzar i reflexionar al voltant d’aquesta important i magnifica , - cal dir-ho d’hora i sense embuts -, exposició retrospectiva que no antològica , dedicada a Josep Novellas,més ben dit , a Pepe Novellas, que organitzada per l’IMAC i Caixa Laietana ocupa els dos espais emblemàtics dels ens , com son Can Palauet i l’Ateneu.

Abans d’entrar en l’anàlisi artístic pròpiament dit valgui algun apunt al respecte a l’acte d’ahir. En primer lloc cal valorar com es mereix l’èxit absolut de públic que va omplir de goma a gom a Can Palauet , on certament no hi cabia una agulla, i el mateix va fer a l’Ateneu Laietana.

Una gentada com un no recorda mai que va voler ser testimoni de primera mà de l’acte. Un munt de gent que aplegava al costat del món artístic ( amb l’evident i lamentable absència del món contemporani ) , al món social de la ciutat amb la presència dominant de la burgesia MTV , al món polític del més ample espectre amb predomini socialista ,- espai en el que es movia l’artista-, i un bon gruix de ciutadania diversa que coneixia i apreciava a l’artista i a la seva obra. Una quantitat de públic , que esborrant a aquells aliens a l’interès artístic és xifra impressionant en la comparança al públic habitual de qualsevol inauguració i esfereïdora en el que pertoca a la comparança amb les quasi desertes inauguracions de l’IMAC.
Un acte amb acurades paraules dels polítics Penedès i Baron als que dona oportú contrapunt en la lectura artística la comissaria Glòria Bosch i un mateix.

Tot correcte encara que per part meva cal fer dues puntualitzacions a dues afirmacions que es van expressar en els parlaments. Sergi Penedès va afirmar que Pere Pascual constava en el projecte des del seu inici el que  és una incerta afirmació. Si estava en el projecte era sense jo saber-ho. La carta de convidat ( amb acús de rebut) és del dia 11 de febrer per una reunió per el dia 14, una posterior el 17 amb Glòria Bosch i vaig afegir-me del tot al projecte el dilluns 21, és a dir a cinc setmanes de la inauguració de les exposicions i quan moltes coses estaven ja decidides. Això no és pas el començament , ans més aviat el final.

Tampoc encerta Baron quan parla de que feia 2 anys exactes del projecte. El projecte que presenta Josep Mº Codina el dia 4 d’abril del 2009 ,en nom de la família, era una projecte absolutament diferent al que s’ha fet realitat. Han canviat espais , comissaris, col•laboradors, responsabilitats i moltes coses més que millor intentar oblidar. Però em preocupa , i molt, la falta de memòria artística de Baron , que en aquest cas confon projectes i en el resum d’accions de govern i en el cas del Fons d’Art confon enfrontament amb acord, el que és greu, però molt greu.

Però anem al que importa

CAN PALAUET

És difícil començar el comentari de la part exposada a Can Palauet de la mostra retrospectiva de Pepe
Novellas sense emprar el qualificatiu de magnífic, un qualificatiu que a bon segur per a molts es queda curt.

Can Palauet aplega a bon segur les tres parts més impactants i contundents del treball artístic de Novellas , o si més no, aquelles que traspuen tanta força que és impossible que l’espectador resti impassible davant l’allau de sensacions plàstiques i emocions personals que es desprenen de l’exposat que esdevé un flux aclaparador que sotmet i submergeix els elements comunicatius del receptor que queda sotmès a la potència de l’obra exposada.

Òbviament l’estrella de l’exposat , - i de tota la retrospectiva -, és la per els més propers anomenada “sèrie eròtica” que correspon a una vintena de peces , lectura plàstica dels poemes de Manuel Patricio que pertanyen a versos del poemari “La mirada del beso”.

Són peces que trenquen l’estructura pictòrica habitual de l’artista mitjançant el retorn al predomini del dibuix al que l’artista dota de gest, intenció i moviment amb l’ajut de l’establiment de contradictoris , ja sigui mitjançant el blanc com a sensació de buit i vertigen , o el negre com a contrapunt de força , intenció i passió. Tot, recolzat en una paleta cromàtica més aviat reduïda , pensada també en l’establiment de tensions visuals que reforcin encara més el concepte vital, intern i de clara pulsió sexual de l’obra.

Unes peces aquestes , escrites des de dintre defugint de tota consideració global , en un concepte absolutament vital que remarquen el sentit íntim , propi i personal d’uns treballs de lectura clara i directe , que impacten amb tota la força i l’essència davant l’espectador que en certa manera deixa de ser-ho per sentir-se protagonista d’un estat parell.

Altra apartat és la sèrie de “La belle E.P.O.C.” de la que ja hem fet detinguda lectura en altres ocasions. Un treball que és la darrera volta de cargol de la ironia i el cinisme aplicat a si mateix en uns treballs que en ocasions encongeixen l’ànim per la seva duresa i en altres provoquen fins i tot el petit somriure davant la darrera sortida de to a l’enfrontar-se a la seva pròpia realitat.

La petita sala inclinada acull la sèrie dedicada als viatges , marcada per tres visions a quina més interessant , com és el cas d’Uluru ( Australia ) , Pompeia i Guadix. Tres visions d’indrets foranis establerts però en el domini de la lectura de l’home com a protagonista davant la peculiaritat de l’espai natural que ocupa.

La força de les peces d’Uluru establertes en la raó de la base subterrània plena d’icones i elements a qualsevol més interessant , s’enfronta la mirada al peculiar Guadix amb les cases / cavernes en aquesta conjunció quasi màgica entre vivenda i natura, mentre que Pompeia ens apropa de nou a la mirada clàssica , en el record i la potenciació de l’home i la cultura com a fonament de tota societat.

Finalment , i en la sala restant, com a frontissa d’unió amb el que ens espera a l’Ateneu se’ns ofereix la mirada irònica i satírica del Pepe Novellas caricaturista, amb exemples de tota mena des del costat més dolç fins el més agre i àcid, per acabar amb la seva vesant satírica que té en “La Pipa d’en Roc” el seu element més característic.

Un conjunt, el presentat a Can Palauet , intens , monolític en la seva diversitat i aclaparador en la seva força expressiva.

Un conjunt definidor d’un caràcter i que per si sol és mostra fefaent d’una qualitat fora de mides. Un conjunt de peces d’obligada i repetida visita que per se hauria d’elevar a Pepe Novellas al Parnàs de la plàstica local, però sortosament a l’Ateneu hi ha més a comentar i gaudir , encara que per que a aquest blog pertoca, caldrà deixar-ho per el proper post.