dimarts, d’abril 05, 2011

DESDOBLAMENTS. JOSEP NOVELLAS ( I )


Passades ja les emocions de l’acte inaugural i amb el catàleg a les mans , els vídeos a ple funcionament i amb les primeres lectures de visitants al cap , hora és de començar a analitzar i reflexionar al voltant d’aquesta important i magnifica , - cal dir-ho d’hora i sense embuts -, exposició retrospectiva que no antològica , dedicada a Josep Novellas,més ben dit , a Pepe Novellas, que organitzada per l’IMAC i Caixa Laietana ocupa els dos espais emblemàtics dels ens , com son Can Palauet i l’Ateneu.



Abans d’entrar en l’anàlisi artístic pròpiament dit valgui algun apunt al respecte a l’acte d’ahir. En primer lloc cal valorar com es mereix l’èxit absolut de públic que va omplir de goma a gom a Can Palauet , on certament no hi cabia una agulla, i el mateix va fer a l’Ateneu Laietana.

Una gentada com un no recorda mai que va voler ser testimoni de primera mà de l’acte. Un munt de gent que aplegava al costat del món artístic ( amb l’evident i lamentable absència del món contemporani ) , al món social de la ciutat amb la presència dominant de la burgesia MTV , al món polític del més ample espectre amb predomini socialista ,- espai en el que es movia l’artista-, i un bon gruix de ciutadania diversa que coneixia i apreciava a l’artista i a la seva obra. Una quantitat de públic , que esborrant a aquells aliens a l’interès artístic és xifra impressionant en la comparança al públic habitual de qualsevol inauguració i esfereïdora en el que pertoca a la comparança amb les quasi desertes inauguracions de l’IMAC.
Un acte amb acurades paraules dels polítics Penedès i Baron als que dona oportú contrapunt en la lectura artística la comissaria Glòria Bosch i un mateix.

Tot correcte encara que per part meva cal fer dues puntualitzacions a dues afirmacions que es van expressar en els parlaments. Sergi Penedès va afirmar que Pere Pascual constava en el projecte des del seu inici el que  és una incerta afirmació. Si estava en el projecte era sense jo saber-ho. La carta de convidat ( amb acús de rebut) és del dia 11 de febrer per una reunió per el dia 14, una posterior el 17 amb Glòria Bosch i vaig afegir-me del tot al projecte el dilluns 21, és a dir a cinc setmanes de la inauguració de les exposicions i quan moltes coses estaven ja decidides. Això no és pas el començament , ans més aviat el final.

Tampoc encerta Baron quan parla de que feia 2 anys exactes del projecte. El projecte que presenta Josep Mº Codina el dia 4 d’abril del 2009 ,en nom de la família, era una projecte absolutament diferent al que s’ha fet realitat. Han canviat espais , comissaris, col•laboradors, responsabilitats i moltes coses més que millor intentar oblidar. Però em preocupa , i molt, la falta de memòria artística de Baron , que en aquest cas confon projectes i en el resum d’accions de govern i en el cas del Fons d’Art confon enfrontament amb acord, el que és greu, però molt greu.

Però anem al que importa

CAN PALAUET


És difícil començar el comentari de la part exposada a Can Palauet de la mostra retrospectiva de Pepe
Novellas sense emprar el qualificatiu de magnífic, un qualificatiu que a bon segur per a molts es queda curt.

Can Palauet aplega a bon segur les tres parts més impactants i contundents del treball artístic de Novellas , o si més no, aquelles que traspuen tanta força que és impossible que l’espectador resti impassible davant l’allau de sensacions plàstiques i emocions personals que es desprenen de l’exposat que esdevé un flux aclaparador que sotmet i submergeix els elements comunicatius del receptor que queda sotmès a la potència de l’obra exposada.



Òbviament l’estrella de l’exposat , - i de tota la retrospectiva -, és la per els més propers anomenada “sèrie eròtica” que correspon a una vintena de peces , lectura plàstica dels poemes de Manuel Patricio que pertanyen a versos del poemari “La mirada del beso”.

Són peces que trenquen l’estructura pictòrica habitual de l’artista mitjançant el retorn al predomini del dibuix al que l’artista dota de gest, intenció i moviment amb l’ajut de l’establiment de contradictoris , ja sigui mitjançant el blanc com a sensació de buit i vertigen , o el negre com a contrapunt de força , intenció i passió. Tot, recolzat en una paleta cromàtica més aviat reduïda , pensada també en l’establiment de tensions visuals que reforcin encara més el concepte vital, intern i de clara pulsió sexual de l’obra.

Unes peces aquestes , escrites des de dintre defugint de tota consideració global , en un concepte absolutament vital que remarquen el sentit íntim , propi i personal d’uns treballs de lectura clara i directe , que impacten amb tota la força i l’essència davant l’espectador que en certa manera deixa de ser-ho per sentir-se protagonista d’un estat parell.



Altra apartat és la sèrie de “La belle E.P.O.C.” de la que ja hem fet detinguda lectura en altres ocasions. Un treball que és la darrera volta de cargol de la ironia i el cinisme aplicat a si mateix en uns treballs que en ocasions encongeixen l’ànim per la seva duresa i en altres provoquen fins i tot el petit somriure davant la darrera sortida de to a l’enfrontar-se a la seva pròpia realitat.



La petita sala inclinada acull la sèrie dedicada als viatges , marcada per tres visions a quina més interessant , com és el cas d’Uluru ( Australia ) , Pompeia i Guadix. Tres visions d’indrets foranis establerts però en el domini de la lectura de l’home com a protagonista davant la peculiaritat de l’espai natural que ocupa.
La força de les peces d’Uluru establertes en la raó de la base subterrània plena d’icones i elements a qualsevol més interessant , s’enfronta la mirada al peculiar Guadix amb les cases / cavernes en aquesta conjunció quasi màgica entre vivenda i natura, mentre que Pompeia ens apropa de nou a la mirada clàssica , en el record i la potenciació de l’home i la cultura com a fonament de tota societat.

Finalment , i en la sala restant, com a frontissa d’unió amb el que ens espera a l’Ateneu se’ns ofereix la mirada irònica i satírica del Pepe Novellas caricaturista, amb exemples de tota mena des del costat més dolç fins el més agre i àcid, per acabar amb la seva vesant satírica que té en “La Pipa d’en Roc” el seu element més característic.

Un conjunt, el presentat a Can Palauet , intens , monolític en la seva diversitat i aclaparador en la seva força expressiva.

Un conjunt definidor d’un caràcter i que per si sol és mostra fefaent d’una qualitat fora de mides. Un conjunt de peces d’obligada i repetida visita que per se hauria d’elevar a Pepe Novellas al Parnàs de la plàstica local, però sortosament a l’Ateneu hi ha més a comentar i gaudir , encara que per que a aquest blog pertoca, caldrà deixar-ho per el proper post.