Diuen que no soc un home molt fidel a les tradicions , però penso que m’agraden i força. Evidentment m’agraden més els Reis que no pas Papà Noel. M’agrada la disbauxa de la revetlla de Sant Joan i de les festes Majors , encara que no soc gaire de gegants , castellers etc. i molt menys de correfocs als que simplement odio amb totes les forces i dels que tinc una fòbia absoluta. No soc de sardanes però em donen un toc festa que agraeixo i soc més que del dinar familiar, de la xerrada de sobretaula discutint del diví i de l’humà. I evidentment soc , i molt, de Sant Jordi i de la mona.
En el que pertoca a la Mona com és natural la cosa va de davallada. Desaparegut el dinar de germans i germanor compartint tots la mona de tots , per òbvies raons de disgregació familiar, ara cada germà ja té la seva “pròpia” família amb les oportunes descendències , em queda encara les “mones” de les filles , cada vegada més simbòliques però que ens segueixen permeten el plaer de la queixalada a la xocolata, tot deixant grasses i colesterol de banda per un dia.
Em queda però en aquest dia un record clar de la “meva” mona d’infantesa que no era de xocolata i sí de “crocant” ( guirlache ) que a mi em xiflava pel gust i les formes. De molt petit el meu padrí me’n va regalar una i em va agradar tant que va seguir amb ella fins a l’adolescència en que hi va posar punt i final.
Un tipus de mona totalment desaparegut, suposo que degut a que ara seria enormement cara tant per material com per hores de treball, i que segueixo buscant pastisseria a pastisseria quan arriba aquesta època , en l’afany de recuperar un olor que vaig perdre i que mai més a bon segur recuperaré.( És una figura tan del passat que ni al Google n’he trobat una imatge per a reproduir)
Sant Jordi és per a mi sagrat. L’he mamat de ben petit quan encara això del llibre i la rosa estava a les beceroles i ha deixat petja en mi. El meu pare , lector impenitent , va saber fer-nos despertar el goig de la lectura ( ara llegeixo molt menys del que voldria ) i també de la importància del dia que ell ja sovintejava quan vivia a Barcelona anant a la fira de Roses del Palau de la Generalitat.
Òbviament que hi ha hagut roses a casa. Si les mones minven , les roses creixent. Ja se sap, tenir noies en l’edat implica roses guarnides que deixen les teves en el racó ,llei de vida que acceptem gustosos.I també hi ha hagut els corresponents llibres dels que per no portar a engany n’ofereixo les corresponents portades.
Uns llibres en les que enguany ha dominat la llengua castellana , fet que no em preocupa gens ni mica, acostumat a sovintejar ambdós idiomes amb tota igualtat , però amb predomini de la literatura catalana. I no vull ser de nou torrecollons amb el tema, però si a Marsé no el considerem com un mestre de la literatura catalana ( no de la literatura en català ) és que anem errats. Com podria ser en el cas de Mendoza , encara que a bon segur que no en aquesta novela.
Un dia de Sant Jordi , ben joiós per a mi i més en veure els resultats finals que demostren l’arrelament absolut de la festa , caigui quan caigui . un arrelament que al meu entendre fa molt més país que les fàtues paraules de tants i tants polítics que sortosament en aquest dia queden aclaparats i sepultats per la forca de les paraules del poble pla i la força de les lletres i les idees de tants i tants escriptors que converteixen en festa grossa , aquella la del nostre Sant Patró,
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada