REFLEXIONS A L’ENTORN DE L’EXPOSICÍÓ RETROSPECTIVA DE
JOSEP NOVELLAS ( I )

Ja han passat dues setmanes d’ençà l’obertura de l’exposició dedicada a Josep Novellas, un temps suficient ja per, una vegada descarregades les emocions i tensions pròpies de la mateixa , poder fer reflexions i consideracions públiques al voltant de la mateixa.

Per començar cal dir sense embuts que ens trobem davant d’una magnífica exposició , que malgrat que la intensitat aclaparadora de Can Palauet es dilueix en part a les sales de l’Ateneu ,  on justament podem trobar més la veritat general de l’artista , tot seguint la sorprenent varietat dels seus registres artístics . Ambdues vessants formen en conjunt una mostra el suficient explicativa del fer de l’artista.

Però , tot i tenint en compte això, hi ha dues preguntes que no deixen de voltar pel meu cap. Una és una pregunta general : És aquesta l’exposició que mereixia Pepe Novellas i que calia exigir ? . L’altra és més íntima i personal : Vaig encertar entrant en l’organització de la mateixa amb tant poc temps per davant?.

Dues preguntes que en certa manera em torturen i que sols en el cas de la primera té per a mi una resposta clara i contundent. Una resposta que porta la contundència del NO. Aquesta NO és l’exposició que calia organitzar i no és, ni de bon tros, la que mereixia Pepe Novellas.

Quan a poc de mes i mig de la inauguració va saltar la polèmica amb l’escrit d’una cinquantena de persones relacionades amb l’art i amb Pepe Novellas , demanat que s’aturés l’organització de la mateixa , el punt de reflexió estava en demanar que no es fes UNA exposició de Novellas, per bona que fos. El que calia era fer L’EXPOSICIÓ , aquella que marqués una fita en la seva trajectòria i donés coneixement exacta i el més exhaustiu possible de la seva realitat creativa. I com pot constatar qualsevol coneixedor de la trajectòria de l’artista, aquesta circumstància ha estat molt lluny de ser assolida.

Una exposició amb una valoració que bé podria ser la que em feia una persona que va viure de primera línia tota la història.  Em deia:  És una exposició d’excel·lent per aquells que no coneixien a Novellas o el coneixien poc. És una exposició de notable per aquells que en tenien un coneixement més accentuat i havien seguit més o menys la seva trajectòria, però és tan sols una exposició d’aprovat alt per tots aquells que tinguin un coneixement aprofundit del fer de l’artista. I no puc negar que em va semblar una valoració del tot escaient.

Hem dit diverses vegades que per conèixer l’obra de Novellas sols cal fer repàs i mirada als seus tríptics cabdals: “El jardí de les delícies “ (1978) ; “Buscadors de tòfones” (1987) ; “Tríptic del desamor “ ( 1986-87 ) ; “Tríptic de la vida” (1990) ; “Tríptic del circ” ( 2002) ; “Uluru” ( 2006) i “Tríptic final” (2008). Una reflexió que hom a trobat del tot correcte , inclòs era un punt d’anàlisi en el que hi estava d’acord el mateix Pepe.  Dons bé, d’aquest conjunt de peces sols estan presents a l’exposició una obra del tríptic de la vida , una de l’Uluru i el tríptic final. Unes absències que esdevenen clarament definitòries.

I aquestes absències es fan més pesants encara en observar el conjunt de l’exposat. Mentre que existeix una magnífica representació dels darrers anys , hi ha llacunes importants com ho puguin ser el cas del circ i dels jocs olímpics, però on apareix un profund buit és al voltant de les seves etapes de Tertre i de Greca , unes etapes cabdals , no tan sols per entendre tota la iconografia i la visualitat de la seva obra , ans el que és més important , per veure els fonaments interiors, socials i filosòfics de la seva claríssima intencionalitat creativa.

I com és possible que hagi succeït això? , és l’obvia pregunta que apareix immediatament , amb una resposta per a mi evident: Dons per que mai es va plantejar fer una  antològica i sí es va buscar fer una retrospectiva lluïda i limitada a certs indrets i elements més propers. I aquest és el greu error que ha deixat en descafeïnada una exposició que havia ser del tot excitant.

El culpable?. Potser la paraula és massa forta , però sí que la gran part de la responsabilitat ha de recaure en la família en primer lloc , i en segon lloc a l’Ajuntament de Mataró , representat en aquest cas per l’IMAC.

El projecte iniciàtic que es presentà a Baron , i del que en parlava ell en el discurs inaugural, contemplava una antològica amb tots els ets i uts i existien uns punts molt clars i evidents en els que calia treballar a fons , dons es tractava d’obra en parador desconegut, d’obres a les que calia fer seguiment, a bon segur llarg i feixuc. Però el projecte es desestimà i no es va fer ni un pas endavant en el treball.

Ara , el projecte actual és del tot diferent. Entre IMAC i la família aposten més per la lluentor que per l’art. Preferiren l’oripell a l’essència. Obvien a hom que pogués conèixer el fer i la trajectòria de l’artista ( Els del Llimoner i en Pic ben lluny, que acabaran fent una exposició de poble, i aquí cal una exposició de caire internacional ( sic) ) i aposten per una “firma” reconeguda ( Glòria Bosch ) de la més reconeguda encara Fundació Vila Casas , en l’absurd pensament que això els hi donarà el renom , sense entendre que és l’obra , la gran qualitat de l’obra d’en Pepe , la que s’ha d’evidenciar i que amb ella el resultat serà espectacular.

Fa uns anys la ciutat de Mataró va retre homenatge a Eduard Alcoy amb una esplendorosa antològica i un catàleg espaterrant, imprescindible per a qualsevol persona que es vulgui apropar a la història de l’artista. L’homenatge es va realitzar quan ja feia dotze anys de la seva mort , però la família no va acceptar fer-lo fins aconseguir una exposició i un catàleg que respongués exactament al que es pretenia: divulgar i fer reconeixement de l’obra de l’artista. Així s’aconseguí una exposició majestàtica que es realitzà primer a Mataró i després a Barcelona ( a Santa Mònica , si no vaig errat ) que va tenir un important ressò , alhora que s’editava un catàleg que ennobleix qualsevol biblioteca d’art.

La família Novellas ha preferit una altra opció, postura que accepto i puc entendre , però que no comparteixo de cap de les maneres. Han apostat per l’ocell en mà davant de la tesitura actual , en uns moments en que no hi ha diners per activitats com aquesta i en els que l’enrenou del sector bancari pot fer variar el rumb de l’entitat creditícia més propera i nostrada i ves a saber que pot passar... Que potser si no agafem ara el tren , aquest no tornarà a passar.  Una postura del tot comprensible però que sincerament crec errònia del tot, al menys en les condicions en que s’ha realitzat l’aposta. Crec que calia esperar i dur a terme l’antològica quan fos possible , i fer-la amb la magnificència que l’obra de Novellas mereix.

Per què la història és senzilla. La proposta feta a Glòria Bosch és elemental: Se li proporcionarà la documentació adequada de les obres disponibles de Novellas , per que ella en faci tria , munti els espais expositius i faci l’escrit del catàleg. Ella accepta i realitza la tasca de manera absolutament irreprotxable. Impecable en la seva seriositat professional , realitza un treball intens i feixuc , dons els fonaments son febles , i del resultat res hi ha a dir, ans el contrari. Però Bosch pot treballar sols sobre allò que li aporten els documentalistes ( IMAC i família ) no sobre tot allò que es desconeix ,o d’allò que no s’ha sabut, volgut o pogut cercar. D’aquí la seva sorpresa quan esclata tot l’enrenou i nota que es troba en terreny afeblit i ple de forats. Per que el greu problema de la potència de l’exposició ha estat en una dolentíssima prèvia documental, plena de mancances i que a més no es va treballar com era necessari.

Així neix una mostra retrospectiva , evidentment amb la força de la qualitat pròpia de Novellas , però que al meu entendre no és de cap de les maneres , la mostra que mereixia l’artista i que la ciutadania reclamava.

Com a conseqüència de tot això en surt la reflexió més personal  en el que pertoca  a la meva col·laboració en els darrers moments d’organització de la mateixa. Una reflexió de la que ben abastament en caldrà parlar demà.