LAIA L’ARQUERA. 15 ANYS

Avui fa quinze anys que a la per un llavors encara no acabada de construir “Porta Laietana” , o giratori d’entrada a Mataró per la cara sud, s’inaugurava la gegantina escultura de Josep Mª Rovira Brull, de títol “Laia l’arquera” , que volia en un sols treball retre homenatge a la realitat històrica i social de la ciutat , alhora que obria un pont entre passat i futur, i el cert és que ho va aconseguir.

El pas del temps és el millot jutge per a una obra de creació, ja sigui llibre , música ,obre d’art o semblant. Ara , quinze anys més tard , Laia l’arquera domina exultant , no tan sols el giratori que li va ser assignat per donar la benvinguda a tot viatger que s’acosta a la ciutat, ans també a tota la ciutat que l’ha fet seva i l’ha convertit en la veritable icona que la representa i n’és símbol.

Ara quinze anys més tard és l’hora del record. De pensar en l’esforç de Rovira Brull per fer realitat aquell somni que presentava en forma de maqueta en la seva antològica de Can Palauet. Recordar l’aposta de l’alcalde Manuel Mas , ves a saber si com a desgreuge del poc afable tracte , per a no dir insultant, que el govern de la ciutat li havia donat en la mostra de Can Palauet. Però fos com fos, una aposta ferma i en ferm , que va dur amb seriositat fins el darrer moment , amb l’incondicional suport de Salvador Milà, que amic de l’artista , va fer de pont en els moments difícils que hi va haver.

Hi recordar , per que no, la gent que s’hi va oposar , amb la regidoria de Cultura al capdavant, que presidida per Carmina Benito va fer prevaldre inquines personals per damunt del sentiment de ciutat que ha de ser l’únic objectiu d’un polític local. Unes desavinences fetes evidencies en el tema publicitat ,( sortosament la professionalitat de Jordi Cuyàs i el desig de Rovira Brull van impedir la consumació de la venjança de Benito), i principalment en l’absència en el moment inaugural, un fet que va doldre en l’ànima a l’artista i del que mai va entendre la raó.

Just el dia anterior, un escrivia a Crònica de Mataró ( 31.10.98) un article de títol “Símbol” , en el que deia entre altres coses:

“.. Algun capsigrany havia arribat a creure que Rovira Brull estava gagà, que la seva vàlua artística era fruit d’altre temps i altres vents i que ben poc tenia a dir en aquest canvi de segle que tots albirem. Sortosament ell creia més en ell mateix que quasi ningú.

Coneixedor que crear és més cosa de cap, i si voleu de cor, que no pas d’estranyes necessitats pseudo-esteticistes , Josep Maria Rovira Brull posava en marxa un cop més, la saviesa del fabricant d’enginys i ens donava pas a un nou esser escollit per a ser quelcom més que un simple bibelot. Ens regalava amb somriure sorneguer una jovencella esdevinguda arquera, que tot foragitant els mals esperits marcava els límits d’una nova ciutat, ens ensenyava el camí del passat i tot fent pont entre passat i futur ens convertia en joiosos copartíceps del present més intens i engrescador.

Laia l’aruqera és quelcom més que ina simple peça d’art. Formalment impecable. Tècnicament admirable,estèticament impactant comporta un seguit de simbologies  personals i col·lectives que li donen aquest quelcom més, de segur indefinible,  que l’està portant a uns nivells d’admiració en el camp plàstic i d’identificació en el popular, que l’han convertit ja en una peça estimada i sentida per tots.

Sempre son necessaris els símbols com a elements d’acolliment col·lectiu. Diguem el que diguem , i amb petites excepcions,Mataró no gaudia fins ara d’un element capaç de reunir i fer seus els sentiments col·lectius  de les més diverses maneres de pensar que s’engloben en el seu sí.Laia ha aconseguit aquest miracle que fa que ja abans de nèixer sigui l’obra d’un i el sentiment de tots.”

Ho deia fa quinze anys. Ara ho subscric i a més pensant que la vaig clavar.

Però no vull acabar aquest homenatge , personal, humil i senzill , dedicat a la Laia, i com no, a n’en Josep Mª , sense oferir, per primera vegada en escrit, el discurs que en Pepe Novellas va realitzar en el moment de la inauguració.

La seva reproducció , feta gràcies a la impagable col·laboració del bon amic de tots ( en Josep Mª, en Pepe i meu) que n’és en Manuel Patrició, em serveix per aquest homenatge conjunt a aquells que ja ens han deixat però ho han fet amb petja indeleble.

Quinze anys d’una història de la que sols n’ha fet record Mataró Ràdio. Felicitats per a ells.

Heus aquí el discurs inaugural:

Senyors Subdelegat del Govern, President de la Diputació de Barcelona, Alcalde de Mataró, Regidors, estimat i admirat Josep Maria Rovira-Brull, veïns i amics:

En deixar-me dir aquestes paraules vagi el meu sincer agraïment, perquè puc manifestar en públic coses que sento molt dintre meu. Quan era poc més que adolescent, voltants del 68, vaig conèixer, entre els molts artistes que hi havia a Mataró, Josep-Maria Rovira-Brull. Eren temps exultants. Teníem un enemic comú i volíem canviar el món. En aquells moments l’art es plantejava preferentment com a presa de postura. Jo vaig fer-me un amic que posà a la meva disposició la seva maduresa intel·lectual i un saber fer artístic sense concessions. Va ser un mestratge sense càtedra, peripatètic, a la tasca del carrer Sant Pere mes Alt, a les nits recordant els seus comentaris o mirant, una i altre vegada, les seves pintures. Rovira-Brull és el meu pare artístic, encara que, a voltes, hagi estat el seu fill entremaliat. Per a ell, ensenyar, és tant natural com somriure, ho fa encara que no parli, amb una mirada o dient-te “nano em sembla que t’has despistat”. Tots sabem que hi ha dedicat molts anys a la docència a escoles de pedagogia moderna com l’Anxaneta, el Gem o el Meritxell. Recordo l’aventura experimental del Foment Disseny.

Avui estem al peu d’una obra d’art d’en Josep-Maria que a, més de ser-ho, ens està ensenyant des de història fins a disseny. Aquesta arquera sense sageta, aquesta mataronina encantada, te potència de símbol per a tots els que som de Mataró; crec que ens ajudarà un xic en la qüestió tan psicoanalítica de la identitat. Aquest és un regal amable i meravellós per a nosaltres i els nostres visitants. Estic segur que qui passi per aquesta cruïlla de carreteres no oblidarà mai més Mataró. Per a tots els que ens movem en el món de les idees i la seva plasmació interpreto un  missatge a la corda de l’arc: “aprenem, cerquem la sageta del coneixement, el passat i el futur son una mateixa cosa, l’art te quelcom d’etern.”

De bona gent és l’agraïment i vull donar les gràcies, com ciutadà mataroní i com pintor, al Sr. Manuel Royes, perquè la Diputació de Barcelona a posat mitjans econòmics per cosir les faldilles de la Laia; al nostre Alcalde Manuel Mas i el seu equip de govern, per l’entusiasme amb el que han treballat durant anys perquè l’arquera fos una realitat. I, com no, a Josep Maria Rovira-Brull, que ha creat una deessa per a nosaltres. Gràcies per la teva Laia, gràcies pel teu magisteri i, per d’amunt dels 34 metres de l’arquera, gràcies per ser el meu amic.